analisi soci-politic

¿LLUM O FOSCOR?

2011-03-29T01:05:00.000-07:00

En el poble del que jo soc originari i on encara hi passo molts caps de setmana i fins i tot les vacances, hi viu una veïna, una senyora ja de edat avançada, nascuda als inicis del passat segle XX, que ja en aquella època va rebre una bona formació, fins el punt de que resulta agradable llegí els articles que escriu doncs ho fa molt be.Quan arriba la Festa Major del poble, la primera cosa que faig al rebre el programa de festes, es llegir l´article que cada any escriu la Sra. Conxita.
Un parell o tres anys enrere i tot coincidint amb l´instal.lació del primer parc de molins eolics, la Sra. Conxita recordaba a través del seu article, els moments inolvidables que sent ella encara molt joveneta, va viure quan al poble hi va arribar la llum, poc temps abans i en el curs d´una campanya electoral, el poble va ser visitat per un politic, el Diputat Cirera, el qual es va comprometre, en cas de guanyá les eleccions a fer arribar la llum al poble.
El Diputat Cirera sembla ser que va resultar guanyador i complidor amb el seu compromís, va du a terme el projecte de fer arribar la xarxa elèctrica fins el poble.
Cal haber viscut un moment com aquell, quan es va passar de les espelmes, de les llums de carbur, del braser, a tenir llum i escalf electrics, per poder-se fer carreg de lo que va representar aquest fet per tota la gent del poble.
Avui en dia i en el curs del intens debat energetic que estem vivint, hi ha moviments ecologistes que rebutgen per una raó o altre, qualsevol sortida, que permeti seguir creixent i avançant. Per una banda el carbó, els hidrocarburs i tots els seus derivats, representen un perillos increment de les tases de CO2, que tenen molt que veure amb el forat de la capa d´ozó i per tant amb el preocupant canvi climatic. En segon lloc l´energia nuclear, la veuen perillosa per els perills de contaminació radioactiva que podrien esdevenir en cas d´un accident en una central, en tercer lloc la proliferació de parcs amb molins generadors d´energia eòlica, malmeten el paissatge i el medi ambiental amb els que estrem acostumats a viure.
Potser pot semblar exigerat encapçalar l ´article fent la pregunta ¿llum o foscor? però pot haber arribat el moment de questionar-nos, si volem seguir gaudint dels aires acondicionats, de lñes calefaccions, dels aparells informatics, audiovisuals, etc
Jo particularment, he estat sempre partidari de l´energia nuclear, minim risc de contaminació, no altera el paissatge ni el medi ambient i no ens faria sentir-nos sempre dependents d´altres fonts d´energia en perill d´extinció. Però el que si cal, es ser valents i contestar la pregunta, ¿endevant o enrere? ¿llum o foscor?. La Sra Conxita en els darrers anys que li poguin quedar de vida, vol seguir veient la llum, com mes llum millor.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

COLABORACION INSTITUCIONAL

2011-03-17T03:02:00.000-07:00

En mas de una ocasión y a través de estos artículos que periodicamente publico en mi blog pèrsonal, he mencionado, lo provechosa que para el conjunto de todo el país fué la colaboración que en su momento se produjo, entre los Gobiernos del Presidente Pujol desde Catalunya, con el Gobiernodel Presidente Aznar.

Una vez cumplimentados los llamados Pactos del Majestic, y ya entrados en la segunda legislatura, en la que el Gobierno Popular disponia de mayoria absoluta en el Congreso de los Diputados, la colaboración siguió dando sus frutos, el Presidente Aznar sabia escuchar y así, se atendian las aportaciones qye desde Catalunya y desde el Gobierno de la Generalitat, se hacian en materia económica, familiar, laboral, etc.

Eran aquellos, tiempos de bonanza económica, y en todo el Estado, pero especialmente en zonas manufactureras comoi Catalunya, se hacia dificil encontrar mano de obra.

El Partido Popular no era en exceso partidario de facilitar la entrada de personal extranjero que cubriese las necesidades del momento, y fué desde aquí, desde Catalunya, desde donde se insistió en el aspecto de que habiendo trabajo, actividad y delante de la pèrpectiva de crecer y generar riqueza, se hacia necesario facilitar el acceso de trabajadores de otros paises.

Finalmente llegaron las facilidades, pero probablemente y viendo las cosas desde el momento presente, con un exceso de persimibilidad y sin demasiado control, en la concesión de permisos de trabajo y acreditaciones a todo el personal que llegaba..

Dicho lo anterior, en su momento ya se constató que la decisión habia sido oportuna, y de ahí, los superavits en la Seguridad Social y de todas las cuentas del Estado, generando al efecto unas tasas de crecimiento que duplicaban las de los paises de nuestro entorno.

Insisto en el aspecto de que probablemente, falto la implantación de mecanismos que cubriesen la posibilidad de regular la permanencia en nuestro país de la inmigración llegada, de acuerdo con la fluctuación en las necesidades de mano de obra.

Probablemente y de haber previsto la llegada de una situación de crisis como la que estamos viviendo, se hubiese controlado todo el proceso desde una perspectiva mas conservadora, pero la realidad es que en la actualidad, ya n o podemos volver al punto de partida, en el que la mano de obra extranjera, prestó a nuestro país un encomiable servicio.

No es lícito afrontar una campaña electoral,basada en questionarse la necesidad o no de la inmigración, este ha sido un proceso irreversible, los que llegaron, siguen ahí, trabajando o tratando como ocurre en general, de encontrar un puesto de trabajo y en consequència, tienen y deben tener, el mismo trato que el resto de ciudadanos.

Otra cosa, es el tema de la seguridad y de la delincuencia, esta ya es una problemática que depende de las Fuerzas de Seguridad, de la Justicia y de las Leyes a través de las cuales nuestro país se rige y que probablemente deberian ser revisadas.

Una campaña electoral, hay que afrontarla, huyendo de temas fáciles, electoralistas en exceso, en un momento con tasas de paro tan importantes como las que estamos sufriendo, lo fácil es proclamar y defender que hay un exceso de inmigración, que limita los derechos de los ciudadanos autoctonos, huyamos del discurso facil y seamos mas imaginativos, a la larga la ciudadania lo agradece.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

CAL SABER-HO FER

2011-03-10T01:09:00.000-08:00

El passat dissabte, el Barça jugaba el seu partit de lliga en front el Saragossa, i com homenatge a la socia barcelonista, la directiva va convidar a un grapadet de senyores, soposo que totes elles amb el carnet de soci, a omplir exclusivament per a elles i sense la presència de cap representant del sexe masculí, la llotge del camp nou.

La iniciativa de la directiva com es habitual en aquests casos ha donat peu a tot tipus de comentaris, desde molta gent que pensa que ja ni ha pro d´omplir-se la boca parlantde la igualtat de la dona, de les quotes de participació a que tenen dret les dones en el mon politic, profesional, etc., de rendir tants homenatges al col.letiu femeni, fins i tot hi han els que pensen, que es contradictori qwue una directiva que fa tractes amb el govern de qatar, poble en el que les dones, com en tot el conjunt del mon islamic son menystingudes, després aquí a casa nostre rendeixi tribut al paper de la dona.

El que a mi personalment em crida mes l´atenció, es que en aquests homenatges sempre hi veus les mateixes cares, conselleres, alcaldeses, polítiques en general, rectores d´Universitat, periodistes, presentadores de televisió, totes elles personas que com a consequència de la seva vida profesional, de reconeixements, homenatges, invitacions etc. en reben tot sovint i sempre de manera ben merescuda perque tot s´ha de dir dingú els ha regalat res, però el que es evident es que ja estan avesades a rebre satisfaccions d´aquestes.

La pregunta es, ¿no tenien dret a veure el partit desde la llotge, qualsevol de les altres, quaranta mil socies que te el Barça, mestresses de casa, botigueres, venedores del mercat, enfermeres, perruqueres atc,, també son socies, ¿ no hagués estat mes correcte du a terme un sorteig on cap socia es podes sentir menystinguda.

Jo personalment, com que soc d´aquest colectiu de persones, que no som convidats mai enlloc, em mostro sempre sensible al devant d´aquestes manifestacions descriminatòries, si a qualsevol socia barcelonista, per posar un exemple a una mastressa de casa,la conviden a seure a la llotge, estatn l´il.lusió que li fa , que dificilment s´hagués parat a pensar, en les dones de Qatar, ni en la igualtat de la dona ni en els seus dret, segur que hagués corregut a viure dede aquell lloc de privilegi, uns moments per ella inolvidables.

Abans deia que jo soc dels que em trovo dins d´aquest col.lectiu de gent, que no som convidats mai enlloc, per posar un exemple, en els meus trenta anys de miliotància en un Partit politic, no he estat mai convidat al Palau de la Generalitat a celebrar el dia de Sant Jordi, aquesta es una festa on hi veus gent de tots els ambits socials, de tot l´espectre politic i llogicament molts militants del teu propi partit, i sempre m´he preguntat ¿perqué ells si i jo no?

Tinc un conegut que al devant de la pregunta anterior ¿ perqué ells si i jo no ?, semp`re te una resposta, que si voleu es fácil, pèrò que en certa menar fa pensar, perque potser es la clau de la questió, el meu conegut sempre diu, noi mira això es que "ho han sabut fer".

Com mes voltes li dono, mes penso que aquell conegut meu, te molta raó, en aquesta vida, cal procurar-se una bona formació personal, cal treballar, cal ser respectuós amb tota la gent que ens envolta, independenment de quina sigui la seva posició social i els seus origens, però després de tot això i sobre tot " cal saber-ho fer ".

Josep Mª Carbonell i Vilaró

THE SUN RISES BY THE EAST AND RAISES THE WEST

2011-02-27T10:36:00.000-08:00

Era uns quants anys mes jove, quan en el meu proposit de millorar en lo posible el domini de l´idioma anglés, tres cops per setmana assistia als cursos programats en una escola de negocis barcelonina.

I va ser aixís, com el mestre que estaba al front d´aquell grup d´estudi, va posar a les meves mans, el llibre vermell de l´ideoleg i dirigent xinés Mao Tse Tung, l´intenció del mestre era fer-nos entendre, la diferencia entre dos verbs, un transitiu i l´altre intransitiu, per poder-los aplicar correctament en la nostre escritura, i per assolir aquest objectiu, que millor, qua analitzar la frase que encapçala aquest article, en la que el gran filosof, du a terme un joc de paraules, am dos verbs, que si be s´escriuen diferent, es pronuncien gairebé igual i tenen la meteixa traducció, això si, amb la diferencia de que un es transitiu i l´altre intransitiu.

A través de l´esmentada frase, el dirigent xinés tracta de traslladar-nos el seu sentiment de que la mes gran font de riquesa i valors neix a l´orient perqué finalment en tregui profit el mon occidental.

Si no hagués estat per seguir les directrius del meu professor, haig de reconeixer que dificilment mai per inciativa meva hagués overt el llibre vermell del Mao Tse Tung, però un cop començat, em vareig engrescar en la seva lectura, fins arribar a la conclusió de que per feixuc que sembla, sempre mereix la pena llegir l´obra genial d´un home també genial.

El llibre vermell es va publicar l´any 1.966, en aquella época, jo em preguntava de quina riquesa i de quins valors parlaba l´autor, la Xina era un país encara pobre, sense per el moment, masses bens materials que poder-nos fer arribar, vareig adivinar que parlava d´un altre mena de valors que tenien molt que veure amb la manera de ser, amb la manera d´entendre la vida, amb el respecte per la cultura mil.lenaria i tradicions que te el poble xinés.

Aquests darrers anys, tant a Barcelona, com a tot el conjunt de Catalunya, ha arrivat una gran onada de gent xinesa, no han arrivat cercant un lloc de treball, han arrivat per endegar i posar en funcionament, els seu negocis i les seves Empreses, a traves dels quals importen i distribueixen els seu productes, revitalitzant a la vegada zones del nostre entorn, que com a consequència de las dificultats presents, agraeixen tot tipus d´impuls com aquest.

Tre o quatre anys enrere jo encara treballava, i l´article que jo fabricava em va portar a desenvolupar una gran relació de negoci amb el colectiu xinés, i va ser aixís com, en la mesura que els vareig anar tractant, quan cada cop amb mes frecuència, em venia a la memoria el pensament del Mao Tse Tung, vareig anar entenent a quins valors es referia en el seu llibre.

Aquells valors dels que nosaltres es catalans ens fem posseidors, i que reclamem al nostre jovent que els mantingui vigents, la capacitat de treball, l´esforç, la feina ben feta, l´austeritat, el respecte per la familia i la gent gran, aquest valors el poble xinés els manté per sobre de tot lo demés, tots els que han deixat el seu poble per venir a treballar entre nosaltres, sont joves, no en venen de grans, i quan arriban als cinquanta anys, s´entornen al seu país, per envellir i morir a la seva terra, al costat dels seus avantpassats.

No son tan diferents a nosaltres els catalans, i tot i mantenint la nostre identitat, penso que no ens hauria de fer recansa, apropar-nos a la seva manera de ser i d´entendre la vida, que molt aviat els portaran a ser la nació mes poderosa del mon.

I es per tot lo dit, que hem de ser molt curosos quan parlem dels xinesos, no els fem enfadar, tenen molts valor per oferir-nos a nosaltres, als europeus, a tot el mon occidental, com deia el Sr. Mao Tse Tung, " The sun rises by the east and raises the west".

Josep Mª Carbonell i _Vilaró

MOVIMENT OKUPA

2011-02-19T01:16:00.000-08:00

Tot sovint, passejant pels carrers de Barcelona, observes algún habitatge, frequentment es tracta de cases unifamiliars, les típiques plantes baixes, que encara es troven en els nuclis de molts barris barcelonins, amb les parets decorades, per cert i aixís s´ha de reconeixer, amb molt esforç i dedicació, per un grup de jovent que s´han fet seva aquella propietat, temporalment deshabitada per els seus propietaris.

Si segueixes amb la costum de passejar, no passará massa temps, fins que un dia comproves, que l´esmentat grup de jovent, devant l´intervenció de les forçes d´ordre public, s´han vist forçats a desallotjar l´habitatge en questió. Tot seguit els propietaris de l´inmoble, requereixen els serveis d´un paleta , a fi d´aixecar parets ben gruixudes i reforçades, que poguin barra el pas a través de totes les portes i finestres que tenien accés a l´habitatge.

A partir d´aquest moment, es poden donar dues situacions, la mes frequent, es que els propietaris devant l´experiència anterior, prenguin la decisió d´enderrocar la construcció i seguidament aixecar un bloc de pisos nous, si no ho fan aixís no seria d´extranyar, que el grup de jovent o si la voleu anomenar força d´okupació, torni a fer acte de presència amb martells, pics, pales i tota mena d´estris propis d´un bon enderrocador, i procedir aixís a restablir a través de portes i finestres l´accés a l´inmoble, que temps abans havien okupat i on havien residit fins que les forçes d´ordre public varen fer acte de presència.

Moviments de protesrta endegats per colectius de gent jove tota la vida s´han produit, i fins i tot en ocasions, han merescut la simpatia de molts sectors de la societat, sempre, això si, qie no traspassin els limits de la bona convivència amb la ciutadania en general i sempre també que no transgredeixin l´esperit i la raó de ser de la seva lluita.

Dit lo anterior, voldria esmentar un fet que pocs dies enrere em va sobtar, un xicot jove amb l´aparença habitual del colectiu okupa, sortia d´un dels inmobles okupats i al fer-ho, va tancar la porta de cop i seguidament la va acabar d´assegurar, tancant el pany amb dues voltes de clau.

D´inmediat vareig pensar, aquest noi te por de que algú li pogui entrar, si un dia mitjançánt la seva lluita assoleix l´objectiu final de poder disposar d´un habitatge digne per ell i la seva familia, en regim de propietat o de lloguer social, será d´aquells que pren mesures de seguretat i posa senyals d´alarma arreu de l´habitatge, penso que no hauria de ser aquest el model de comportament d´un okupa.

En ocasions quan et poses a escriure una cosa et porta a l´altre, i parlant del moviment okupa, penso que en el moment present, les seves activitats es poden veure molt condicionades per l´arribada d´un nou Conseller d´Interior, el Sr. Felip Puig, que dies passats ja va demostrar, no ser massa partidari de mirar cap a un altre banda, al devant de certes okupacions que poden representar una alteració de la vida ciutadana.

Coimprenc perfectament que el President Mas, entengués que el Sr. Puig era la persona mes adient per fer front a una resposabilitat tan delicada com la Conselleria d´Interior, on fa falta un dirigent amb molt de caracter, amb molta valentia, i amb molts anys de política a l´esquena.

Per lo que he llegit en el meu diari habitual, sembla ser que el Sr. Puig es va donar uns dies abans d´acceptar o no la proposta del President, es llogic perque acceptar, comportava el fet de que algú altre li okuparia el seu despatx del carrer Corsega, penso que va acceptar en la presa de la seva decisió, en primer lloc perque ell com he dit abans es el conseller d´Interior que el President necessitava i en segon lloc perqué ell ja sap, que els actuals okupants del seu despatx del carrer Corsega, no li tancarán la porta, ni li canviaran el pany, i sobretot no li aixecaran parets a les finestres, tot al contrari, si un dia i tingués que tornar a entrar, cosa que no sera d´extranyar perque encara es jove, estic segur que la finca la trovbaria mes aviat millorada que no pas amb desperfectes.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

SETENTA LARGOS AÑOS

2011-02-11T00:38:00.000-08:00

Para situar en su correcto lugar la historia reciente de la vida económica del país, pienso yo que deberíamos remontarnos al tragico momento que representa el alzamiento de las tropas del General Franco en Julio de 1.936. Este hecho, no nos engañemos, se produce entre otras varias razones, porqué la vida socialdel país estaba francamente deteriorada, cuando hay nuena armonia social i bienestar entre todos los ciudadanos estos hechos dificilmente llegan a producirse.

La llegada al poder del General Franco, representa que en el curso de los siguientes cuarenta años y hasta el momento de su muerte, el peso de la economia del país, se deja en manos de la iniciativa privada, el desarrollo de la mayoria de actividades, educacion, sanidad,, industria, comercio y agricultura, quedan en manos insisto de emprendedores privados, que como es normal ponen como objetivo prioritario su bolsillo.

La realidad es que aún mirando por su bolsillo, la iniciativa privada, hace cosas, crea actividad, genera riqueza y consigue de esta manera que el conjunto del país pueda seguir su rumbo.Por otra parte y de siempre han habido ciudadanos que disfrutando de una buena posición económica y social, dedican sus esfuerzos a fomentar actividades de mecenazgo, en campos como la cultura, la educación, la sanidad y en otros en los que puedan contribuir a mejorar la vida de sus conciudadanos.

A la muerte del dictador, nos encontramos con un país, España, con grandes desigualdades, en el cual, las comunidades en las que se ha producido un mayor esfuerzo de la iniciativa privada,gozan de una mejor caildad de vida y un mayor progreso en comparación con otras comunidades que no haiéndose vistro favorecidas por este esfuerzo de la iniciativa privada, inician la nueva etapa desde una posición de retraso respecto a las otras.

En un Estado de Las Autonomias como el que en aquel momento se creó, las desigualdades existentes en cuanto a calidad de vida y bienestar, ocasionan un agravio comparativo que es obligado subsanar.

Los primeros gobiernos democráticos normalizan la vida del país, los españoles empezamos a pagar impuestos, con lo cual los gobiernos pueden empezar a redistribuir la riqueza generada, hacia las comunidades que mas necesitan de este impulso, a fin de que poco a poco nivelar el nivel de vida entre todos los españoles.

Trancurridos estos treinta años de democracia, hoy en dia contemplamos esta otra España que entre todos hemos construido, y francamente pienso que ya empieza a dar gusto verla, a nivel de educación, de sanidad, de infraestructuras, el progreso ha sido evidente, eliminándose al efecto las desigualdades existentes al inicio del periodo democrático.

Pienso a modo de resumen, que ya ha llegado el momento, de replantearnos todo el tema de transferencias entre comunidades, pienso que ya no ha lugar a hablar de la necesidad de un esfuerzo continuo de solidaridad, y excepto en casos excepcionales crear las condiciones para que todas las economias españolas, puedan desarrollar su vida económica, con la máxima colaboracion pero sin depender las unas de las otras.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

GRANDE I LIBRE

2011-01-25T08:06:00.000-08:00

Evidentemente, cuendo hablamos de España, estamos hablando de un país grande, tan grande como lo puedan ser Francia o Alemania por citar a dos paises cercanos, de nuestro entorno i en el ámbito de la Comunidad Europea.

Asimismo con la llegada de la democracia, España también se convierte en un país libre, donde sus ciudadanos, se pueden comportar y expresar de acuerdo con su manera de ser.

Tengo mis reservas en cuanto a que España pueda ser "UNA", siempre he creido my defendido que dentro del territorio español, trabajan y cohabitan mas de una unidad política, todas ellas con orígenes culturales diferentes, hablando lenguas diferentes y hasta con maneras de ser y habitos de comportamiento distintos.

Esta es la España que a la muerte del dictador, se encuentran los responsables polkíticvos de la transición, y dentro de esta situación se trata de concebir un nuevo modelo de Estado, que pueda iniciar una nueva etapa de progreso, dando además satisfacción a toda la ciudadania, que tantos años llevaba esperando este momento.

Desde la vertiente organizativa, si en aquellos momentos de incertidumbre, su Majestad el Rey y el Presidente del Gobierno Sr. Suarez, hubiesen puesto el proyecto en manos en manos de un grupo de expertos, gente avezada en la puesta en marcha y organización de grandes empresas y proyectos, seguro que su decisión habria sido la que posteriormente se tomó, dividir esta gran Empresa llamada España, en diferentes comunidades, trece, quince, diez y siete, no importa,porque esta es la manera de poder actuar con eficiencia, poniendo al frente de cada comunidad a personas conocedoras de su tierra, acercando la Administración al ciudadano, porqué asimismo es la manera de saber, donde se generan perdidas, donde se generan beneficios, donde es mas necesaria la inversión, donde hay mas capacidad de endeudamiento, etc.

Probablemente se escuchó la opinión de algun grupo de experto, pero en definitiva, esta fué la decisión que acertadamente se tomó y que en la actualidad sigue funcionando, después de treinta años de generar progreso y riqueza.

Por otra parte y desde la vertiente política, los conductores de la transición, eran conocedores de que tres comunidades españolas, desde antiguo reivindicavan la posibilidad de governarse autonomamente, y que de hecho ya habian disfrutado de su atonomía hasta que les fue suspendida como resultado de la nueva situación creada después de la guerra civil.
En conmsequéncia la gran decisión era si conceder Estatuto de Autonomía a solo tres comunidades o a toto el conjunto de ellas, se optó pien so yo que también acertadamente en la segunda opción, Autonomia para todas las comunidades, independientemente de que esta fuera su prioridad, o su anhelo dicho de otra manera.

Y así es como nace nuestro Estado de Las Autonomias, a partir de aquí, lo unico que se debia hacer, es saber governar el dia a dia, y en este aspecto pienso a modo de análisi personal, que lo que ha faltado, es que tanto la Administración Central, así como algunas comunidades tuviesen bien asumido lo que realmenre representa este nuevo modelo de Estado.

La Administración central tiene que asumir la tarea de controlar el buen funcionamiento de todas las Adminsitraciones, pero una vez transferidas las competencias, mantener una duplicidad adminstratriva, tiene un coste dificilmente asumible, francamente no acierto a comprender el papel que representan las Diputaciones en este nuevo organigrama.

Dejo para el final el tema de la financiación, las comunidades autónomas, todas deben irse haciendo a la idea de que por si solas han de saber levantar el vuelo, Catalunya, en el cumplimiento de su misión autonómica ya ha llegado al límite de sus fuerzas.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

TISORES O FIL I AGULLA

2011-01-15T01:12:00.000-08:00

Quan ens trovem a les mans una peça de roba que per el pas del temps ha esdevingut fora de moda o en situació de dteriorament, podem optar per prendre tres tipus de decisió.Llençarla dins dsel contenidor mes proper, agafar ñes tisores i convertir-la en drap de cuina, o en darrer lloc, lo mes aconsellable, agafar el fil i l´agulla, sargint el que calgui ser arrenjat.

En moltes ocasions, la decisió que es pren, es la de recorre al contenidor, tot pensant que quan la situació millori, ja trovarem la manera de comprar-ne un altre, mes actual i que fins i tot ofereixi millors prestacions.

Lo habitual en la majoria d´aquests casos, es que la situació trigui en millorar, i que quan aquesta millora arribi, siguin tantes les neçessitats que s´hagin anat acumulant en el transcurs del temps, que es faci realment dificil,poder refer, tot el que es va deixar abandonat em el curs de la singladura.

En moments de carestia com els que estem patint ern la actualitat, molts cops es pñot donar el cas, en erl que els nostres dirigents caiguin en el parany, d´abandonar o posar fora de servei, aspectes que han contribuit mi encara ho segueixen fent, a construir el nostre present estat del benestar, no es aconsellable, ni llençar ni deixar res abandonat en el transcurs del nostre camí.

El que si hem de saber fer, es agafar les tisores, el fil i l´agulla, procurant aixís transformar quan calgui fer-ho, molts dels serveis que dona o ha donat el tant esmentat estat del benestar. sobretot sense daixar-los abandonats per la vorera, perque en aquest cas, es ben segur, que ja no els podrem tornar a disfrutar.

Avui en dia, un dels problemes que condicionen el futur de les pensions, per posdar un exemple, es l´evolució de la nostre demografia, la vida s´allarga i per altre banda no arriben els naixements que caldrien a fi d´assegurar el relleu generacional, tots som conscients de que els ajuts que reben les parelles per animar-les a tenir fills son minsos, sobre tot si els comparem amb els que donen en paisos del nostre entorn.

Be, donsc els que ja tenim una edat, encara podem recordar, una de les poques herencies del regim franquista que calia haber conservat, l´anomenat plus familiar " Els punts" que els traballadors d´aquella època cobraven a final de mes.

" Els punts " eren un bon ajut que tothom esperava amb il.lusió a final de mes, representaven un sobre-sou certament important, eren els anys seixanta quan es cobraven 600.- Ptas per fill cada mes fins que auests fills arribaven als divuit anys.

Amb el pas dels anys, aquest ajut no es va anar actualitzant d´acord amb el nivell de vida, fins que ja dins dels anys vuitanta i convertit en un ajut diria que testimonial, es va deixar de pagar, sense que cap partit politic, ni cap sindicat mostgrés oposició.

Varen tenir que passar molts anys fins que desde Catalunya i per iniciativa del Govern del President Pujol, es fes arribar al Partit Popular, la neçessitat de posdar en práctica, polítiques d´ajut a les families, i aixís va arribar per part del Govern del Sr. Aznar, disposició, encara avui en dia vigent, per la que les mares treballadores cobren 100 Euros mensuals per cada fill menos de tres anys.

No va ser aquest un ajut massa important, però tot es començar, i la iniciativa baix el meu punt de vista va ser encomiable, el que preocupa es que ja han passat prop de deu anys i es segueixen pagant els 100 Euros fins als tres anys, caldria anar actualitzant aquest ajut, evitant que arribi el dia en que convertit en un fet testimonial es deixi de pagar.

Amb altres paraules " fil i agulla " no llencen res, que després ens costará molt de tornar a recuperar.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

ESBARJO I CULTURA

2011-01-04T01:24:00.000-08:00

Molt aviat farà tres anys desde aquell moment en el que vareig prendre la decisió de jubilar-me, no va ser aquesta una decisió fàcil, però tot va influir una mica, l´edat, algún problema puntual de salut, la crisi en el mon de l´empresa que ja començava a donar senyals, i com a resultat de tot això, em vareig trovar a casa, de cop i volta , sense saber massa be el que fer.

Dins d´una casa sempre n´hi ha de coses per fer, pero avesat a dur una activitat molt intensa dins de la meva vida profesional, encara em sobrava molt temps per emplear.

Em varen aconsellar, que provés de frequentar la biblioteca municipal del barri, dins del centre cultural de Can Fabra, de recent cnstrucció. Aixís ho vareig fer, sense tenir que efectuar cap despesa, em varen fer entrega d´un carnet de soci, que em permet, llegir, endurme´n llibres a casa, treballar amb l´ordenador, participar en cursets d´informàtica, atendre conferències etc.

Es un lloc molt acollidor, frequentat per molta gent gran, però també per jovent, estudiants que troven dins de la biblioteca, un lloc adient per desenvolupar les seves feines d´estudi, de lecturam, de treballs en equip, fins i tot en epoques d´examens, l´instal.lació resta overta tota la nit, per facilitar les tasques d´estudi.

A mi particularment, el fet d´estar acompanyat de jovent, que a l´hora de conversar, fuig de donar-te el tractament de vosté, i et parla i t´accepta com si tinguessis la seva edat, em fa sentir-me, molt be amb mi mateix.

Ala biblioteca municipal de Sant Andreu, em passo la majoria de matins, fent tot alló que sempre m´havia agradat fer i que no havia disposdat mai de temps per poder-ho practicar, si mes no amb la frequencia desitjada, llegir, escriure i fins i tot pensar, el silenci de la biblioteca, també ajuda per poder pensar, perque per treure profit de tot lo que llegeixes i per poder escriure coses enraonades, es fa obligat destinar alguna estona al pensament.

Jo francament, no estaba al corrent de qui habia impolsat la xarxa de biblioteques municipals, suposava evidentment que formava part del projecte cultural de l ´Ajuntament barceloní, però francament no estaba al corrente de qui habia estat l´impulsor del projecte, fins que pocs dies enrere, llegint el diari que tinc de sempre la costum de llegir, la Sra. Rahola en el seu article habitual, deia, que la xarxa de biblioteques tenia nom i cognom, Ferran Mascarell.

Recentment, el President Mas ha format govern i l´unica conselleria que ha estat questionada, ha estat la de cultuta, per part dels convergents, perque ha semblat que es buscava a fora , el que ja teniem dintre, i per part socialista, pel fet, de que un dels seus s´integrés en el govern de la força recentment guanyadora.

En el curs dels propers quatre anys, cal pressuposar que després de fer el corresponent anàlisi, trovarem conselleries que hauran dut a terme una tasca realment exitosa, altres que ho hauran fet simplement be, i també ens podrem trovar amb algún fracás,. no es desitjable, però es posible que sigui aixís.

En el cas de la conselleria de cultura que lidera el Sr. Mascarell, els seus ja molts anys dins de la política i el seu bagatge cultural, sempre ajudarán fer una feina que a mes de valuosa, incorporaran projectes com el de la xarxa bibliotecària que comunican amb la gent del carrer.

Resumint, em dona l´impresió, de que si arriba algún fracás, no será just a la Conselñleria de Cultura del Sr. Mascarell.

Josaep Mª Carbonell i Vilaró

COPAGAMENT

2010-12-14T01:06:00.000-08:00

Es per aquestes dates, quan tots els jubilats, pensionistes i gen gran en general, que ho tenen demanat, reben en el seu domicil.li, una tramesa dels Serveis Municipals del Transpoprt, amb la tarja anyal d´impoprt reduit, que els permet fer us de totes les variants del transport municipal, gaudint d´una reducció de preu força important.

Fins i tot, els jubilats que estan en condicions de poder demostrar que els ha quedat una jubilació precaria i sense cap altre ingrés, poden sol.licitar la tarja gratuita, amb lo que al cap de l´any, l´estalvi que tot això representa, pot ser un gran ajut per tota la gent que es troba en la neçéssitat de tenir- ho que demanar.

Dit lo anterior, penso que es important esmentar, que tots els beneficiaris, d´aquesta subvenció, per poder-la renovar any darrere any, son requerits a pagar una petita quota anyal, que pot ser de cinc o sis Euros, que tothom paga religiosament, agraint a la vegada el s ervei rebut.

N he sentit mai cap comentari en els mitjans de comunicació, parlant d´aquest servei, que l´Administració otorga a la gent gran, i quan això es dóna, vol dir que tothom esta d´acord amb les condicions establertes i en el posterior funcionament del servei.

Les persones en general, quan comprenen, que son receptores d´una bona atenció, accepten de bon grau i en la mesura que poden, participar, i fer les coses facils, a fi i efecte de que els administradors, es vegin en cor de sxeguir fent la seva feina.

Ja fa molt de temps que es parla, en quan a la conveniència de que tots els beneficiaris, de la Sanitat Pública, ajudin mitjançant una cuota que vendria determinada en raó als ingresos demostrats, col.laborant d´aquesta manera a sufragar l´important despesa que el Institut Català de la Salut te que afrontar, i poder aixís en un proxim futur, seguir gaudint, d´una molt bona assistència sanitària, com la que avui en dia els catalans ja podem disfrutar.

L´Administració sembla temerosa per la reacció dels ciutadans, al devant d´una mesura com aquesta, jo personalment estic convençut, de que un cop traslladat a la opinió pública de manera ben raonada, la mesura seria ben acceptada.

En el camp de la medicina, els cientifics, erstan duent a terme una tasca de recerca molt important, i això ens ha portat a una situació en la que dia a dia, apareixen nous tractaments, per combatre i fer front, a malalties que poc temps enrere eren irreversibles.

Aquests tractaments aixís com tots els nous farmacs que els complementen, tenen un cost molt elevat, i aixó podria comportar, que molt aviat la Sanitat Pública es trovés devant la situació de no poder oferir a tots els seus beneficiaris, l´atenció mèdica que neçessitessin, per costosa que aquesta fos.

Tota la societat hem de ser conscients, de la gran responsabilitat a la que hem de fer front, a fi de mantenir per nosaltres mateixos i per els nostres fills, una Sanitat Pública que ja en la actualitat esta mereixent elogis arreu del mon.

Els politics tenen el deure de ser valents, i moltes vegades. fer front a decisions, que electoralment sembla que no han de resultar gratificants, però que a la llarga, tots els contrbuients sempre agraeixen.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

REVEURE PRESIDENT

2010-11-30T01:09:00.000-08:00

Ara ja fa quatre anys, que el Partit Socialista de Catalunya va cometre, lo que al meu entendre va ser un gran error politic.
Fer front per segona vegada a la Presidència de la Generalitat, repetint la fòrmula del tripartit un cop apartat de la política el President Maragall, feia preveure el que finalment s´ha donat, la devallada de les forces d´esquerra catalanes, i lo que es mes trist, el desengany de tota la gent que ilusionadament en aquell moment, els va donar soport.

Dit això, i analitzant la figura política del President Montilla, he de dir que mereix tot el meu respecte, ha governat amb seriositat, oferint una bona imatge com a President, i traslladant dia a dia l´impresió, de que a cada dia que passava, es trovaba mes ben identificat, al front de la primera Institució catalana.

Ha tingut al seu derrere, el suport d´un bon govern, consellers com els Srs. Nadal, Castells,Tresserres, Maragall, Baltasar, la Sra, Tura o la Sra. Geli, per anomenar-ne uns quans d´ells, son persones coneixedores de les seves resposabilitats, amb molts anys de política a l´esquena i en consequència mereixedores de la tasca que els va ser encomenada.

El que ha passat, no ha estat un problema de President, ni de Govern, el que ha mancat, es coherència entre els programes de les tres formacions polítiques, una comunió d´objectius ben identificats, aixís com un excés de deopendència del President, en la seva relació amb els cosellers de les altres dues forces polítique integrants del Govern.

Aquests darrers quatre anys, Catalunya, ja podem dir, que ha sabut superar el repte de estar presidida per una persona originària d´altres terres, era aquesta una situació, que tots sabiem que una dia o altre es donaria, i el resultat ha estat la demostració del bon clima de convivència, que es dona entre la gent de Catalunya, sigui quina sigui la seva procedència.

La jornada electoral va ser tranquila, sense incidents, i contrariament a lo que es temia, la participació electoral, va resultar, mes que satisfactòria, reflexant l´imatge, de que el poble de Catalunya, encara manté la confiança en els seus representants politics, i en les seves Institucions, i d´aquesta manera, plantar cara a tots els que desde fora de Catalunya, esperaven un fracás electoral, que donés supòrt al estat d´opinió que darrerament questiona, el nostre vigent model d´Estat " l´Estat de les Autonomies".

Suposo que les meves paraules aixís ho faran entendre, no se del cert la raó, però la veritat es que en el curs del dia d´avui, em torno a trobar be amb mi mateix, em torno a sentir esperençat i optimiste en el proxim futur.

Aquest migdia. escoltant la talevisió, han informat que el Sr, Montilla, deixava l´Acta de Diputat, i que posaria el seu carreg de Secretari General, a disposició del seu Partit, es tracta d´una decisió personal que només a ell i en tot cas al seu Partit pertoca prendre, però resto en la confiança, de que un cop paït el present moment de desanim, no será definitiva, i es per això. que em permeto acomiadarme amb un mes que sincer " A reveure President"

Josep Mª Carbonell i Vilaró

TRANSPARENCIA

2010-11-18T02:18:00.000-08:00

No hace demasiados años, solo nos hemos de remontar a la segunda legislatura del Presidente Aznar, El Euro habia sido recientemente adoptado como moneda unica y el Sr. Rato por aquel entonces Ministro de Economía, pensó en promulgar la ley del deficit"cero", con la cual se nos conducia a un severo control presupuestario, no solo en la Administración Central, sino en todas y cada una de las comunidades Autónomas.

Era aquella una época de optimismo, con tasas de crecimiento superiores a la media europea,recuerdo haber oido opiniones, en las que hablando de la anteriormente citada ley, decian que no era mas que un disimulado intento de ingerir en el autogobierno catalan,Yo mismo recon ozco haber dicho, que Catalunya todavia estaba en condiciones de seguir creciendo, por lo que en esta linea de confianza, era justificado seguir invirtiendo en nuestro país y consequentemente y dentro de unos límites razonables, aceptar y assumir el hecho de seguir endeudándonos.

Aquellos eran unos tiempos de estrecha colaboración entre CIU y el gobierno Popular, no se si fué por esta razón, que la citada Ley no prosperó y el proyecto pasó a mejor vida.

Se acabaron los tiempos de bonanza económica, y en la actualidad y transcurridos diez años desde aquello,nos encontramos sumidos en una profunda crisis económico-financiera, que nos obliga a llevar a cabo los ajustes necesarios a fin de reducir los defiucits acumulados, hasta el punto de que el Gobierno Central esta obligado a presentar los presupuestos del Estado, ante el Directorio Europeo, a fin de merecer su aprobación antyes de poder actuar de acuerdo con ellos.

Pienso que resulta francamente paradogico, que las Comunidades Autonomas, aa su vez no se vean en la obligación de presentar y discutir sus presupuestos ante un órgano superior, que los aprobase y les diese luz verde, homologando y justificando al efecto, las partidas presupuestarias de las diferentes comunidades. Este Organo superior podria ser el Senado, digo esto porqué de tiempo atrás, parecía que la Camara Alta, estaba destinada a ejercer el papel de Camara Territorial.

El desarrollo de nuestro Estado de las Autonomías, puede hacer pensar, y ya se oyen voces al respecto, que el Gobierno Central, se esta quedando sin competencias, cosa que no deberia preocupar, ya que este es precisamente el fundamen te del proyecto autonómico, y digo que no deberia preocupar, porque el Gobierno Central, en todo este proceso, tiene o deberia tener ujna misión esencial, la de controlarlo.

El Estado de las Autonomias, es una cosa niuestra, que nació de manera espontanea, sin reparar en exceso, en lo que hacian otros paises de nuestro entorno, y por lo general todo lo quie se genera de manera espontanea, acostumbra a tener un final satisfactorio, deberiamos sentirnos orgullosos de nuestro modelo de Estado, y ello nos obliga a cuidarlo, mimarlo si es necesario, para que siga dando el servicio para el que fúé creado, en momento en los que todo era ilusión y esperanza en un futuro mejor.

Desde su inicio, el modelo autonómic, dejó un tema importante por resolver, mas que importante, yo diria que esencial, el sistema de finan ciación, era ciertamenmte un aspecto delicado, y en momen tos como aquellos, en los que todavia se temia por una posible involución, se prefirió dejar su resolución a la edspera de momentos mas propicios, en consecuencia ha sucedido lo de siempre, que cuando de buen principio se dejan decisiones pendientes, cerradas en el cajón, erste dificilmente se vuelve a abrir.

En la actualidad, y que nadie se lleva a engaño, Catalunya, que ha sido desde su inicio, protagonista esencial de todo el desarrollo autonómicio, se siente economicamente maltratada, y este es un contencioso, que el conju nto del Estado tiene la obligac ión de resolver.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

NOU CONCEPTE DE FAMILIA

2010-11-09T01:22:00.000-08:00

En altres ocasions i tot parlant de la problemàtica laboral, m´he reiterat en la neçessitat de racionalitzar els horaris de treball, perque al meu entendre, l´abscencia d´una normativa al respecte, es una de les causes que donen lloc a la preocupant tassa d´atur que estem patint, del baix index de productivitat, de la proliferació de l´economía submergida i també perqué no dir-ho, del fracás de la vida familiar.

Segons l´Institut de Política Familiar, de cada tres matrimonis que es celebren, dos acaben en divorci, he llegit molts comentaris al respecte, hi ha comentaristes que no contemplen el divorci com una tragedia, sino que molt al contrari, el divorci es una segona oportunitat per poder arribar a través d´una nova relacióaun estat de felicitat.

Comparteixo l´opinió de que el matrimoni no ha de ser cap tragedia, però també entenc, que les parelles que prenen la deciusió de casar-se, no ho fan amb l´intenció de separar-se al cap d´uns anys.

Quaranta anys enrere el fet de casar-se representava un nou model de vida, amb el que també començaba, una nova relació de parella, que en el curs del noviatge i fins aquell moment no habies pogut gaudir.

Avui en dia, una parella quan es casa, no ho fa per aprofondir en la seva relació, les experiències ja las han tingur totes en el curs del seu festeig, i donat que la relació ha resultat satisfactòria, prenen la decisió de casar-se, tenir fills i formar una familia.

Qujan arriba el fracás, no ens enganyem, no arriba per el simple fet de que la joventut d´avui en dia no respecti els valors tradicionals en els que la majoria han estat educats, bhi han altres motius en els que cal aprofondir.

Jo personalment i una vegada mes, em reitero en la opinió de que el desordre que en molts aspectes patim dins del mon laboral, i també en lo que fa respoecte als horaris de treball, no ajuda a reforçar l´estament familiar, que al meu entendre haurie de seguir sent, el que sempre ha estat, el pilar basid de qualsevol tipus de societat.

En la seva visita d´aquest cap de setmana passat, el Sant Pare, com te per costum, ha insistit en la neçessitat de reforçar la vida de familia, respectant els tradicionals conceptes "mare" "pare" i fills.aixís com també respectant el sagrat concepte de la vida desde el seu començament fins al seu final.

També hi ha comentaristes que defensen, un nou concepte de la familia, que no te res que veure amb la tradicional que defensem els creients. Diuen que la família es pot basar en la relació entre dos homes o dues dones, perque no?, també es poden estimar, tenir dret a compartir una vida, de la mateixa manera que tenen el seu dret en legalitzar la seva situació, mitjançant un casament civil com qualsevol parella.

Tot i donada la meba condició de catolic practicant, arribo a acceptar la realitat de la vida i els canvis que aquesta comporta, de la mateixa manera que soc creient, també tinc un alt cvoncepte de la llibertat i puc arribar a entendre que dues persones adultes, poden orientar la seva vida personal i sexual de la millor manera que els faci sentir-se, plenament realitzats.

Dit lo anterior, el que no puc acceptar i dificilment mai podré fer-ho, es que, en una relació de parella homosexual i poguem comprometre la figura d´un fill, un nadó, una criatura que encara no está en condicions d´acceptar aquest nou concepte de vida, qwue el portará durant tota la seva infantesa, a preguntar-se, perque els altres nens tenen un pare i una mare, i en canvi ell te dues mares o dos pares.

Els fills quan arriben a una edat adolescent, als pares en ocasions els someten a juici, i en aquest cas de familia que hem contemplat en darrer terme, la sentencia dels adolescents en vers als seu pares o mares i fins i tot en vers a la societat on es desenvolupa la seva vida pòt ser implacable.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

VISIO DE FUTUR

2010-10-28T01:29:00.000-07:00

Ja han passat uns quants anys, el President Pujol governava a Catalunya i el President Aznar ho feia a Madrid, la Conselleria d´Obres Públiques i el Ministeri del Foment, negociaven l´arribada del tren d´alta velocitat a Barcelona, les converses es varen prolongar devant el requeriment de la Generalitat, que insistia en la necessitat de que el tren pogués conectar amb l´aeroport del Prat.
Després de moltes negociacions, ja qu el Ministeri es resistia a financiar aquesta variant, l´acord es va signar a satisfacció de tothom.

Poc temps després en una reunió d´ordre intern de Convergència, jo personalment li vareig preguntar al Conseller Pere Macias que presidia la sessió, perqué la Generalitat havia esmerçay tant temps i esforços a fi de conseguir que el tran conectés amb El Prat.
El Conseller em va contestar, que aquella conexió era molt important, ja que l´aeroport del Prat a diferència del de Barajas, era una instalacio aeroportuaria on ja no eren posibles futures ampliacions, el mar per una banda i nuclis urbans per l´altre no ho feien possible, a mes que continuament aquests nuclis urbans presentaven al.legacions, en contra del soroll dels avions i de la contaminació que produïen.

Al devant d´aquella situació, el futur del transport aeri de Catalunya passava per potenciar, la funcionalitatdels aeroports provincials, Girona, Reus i el cara no construït de Lleida, i es per això que convenia poder conectar El Prat amb aquest aeroports petits de soport, a,mb el maxim d´agilitat a fi de facilkitar les conexions dels viatgers amb altres vols programats.

Amb l´inauguració de l´aeroport de Lleida, la Generalitat el que ha fet, es anticipar-se a unes necessitats de futur, els projectes, tots els que hem treballat en el mon de l´Empresa sameb que s´han de dur a terme a bans de que les necesitats ho converteixin en una urgència, en aquest cas es quan es perden oportunitats de negoci, en el camp de l´Administració passa lo mateix, cal anar sempre endevant de les necessitats.

Ja fa molt de temps que la societat civil catalana, Cambres de Comerç, Cercle d´Economia, Patronals, reclamen, noves inversions e infraestructures pèr Catalunya a fi i efecte de poder seguir sent, el motor economic que sempre haviem sigut.

Es per això que sap molt de greu, escoltar per televisió, manifestacions que questionen la viabilitat de l´aeroport de Lleida, al.legant que per el moment, només compleix la funció de facilitar el tranmsport aeri a uns quants lleidatans, que volen anar de compres els caps de setmana a Roma o París.

Aquestes manifestacions per venir de qui venen, procuraré ser respectuós, i em limitaré a dir que segons el meu entendre varen ser poc acurades..

Apart de tot lo esmentat anteriorment, en quan a l´importància dels aeroports petits, pel futur del transport aeri aquí a casa nostre, estic segur que el dinamisme de la societat lleidatana, del seu empresariat i de la seva activitat econòmica, farán que l´aeroport de les terres de Lleida, recentment inaugurat, sigui econòmicament viable i dongui a la comarca un bon servei.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

MAS SOBRE LO MISMO

2010-10-19T07:01:00.000-07:00

En el curso de la pasada semana y siguiendo el programa matinal que en TV3, presenta diariamente el Sr. Cuní, 3l citado conductor del programa, hacia llegar cifras, que aunque ya conocidas, no dejan de ser escalofriantes, uno de cada cinco catalanes ya se podia considerar una persona pobre, seguia diciendo el Sr. Cuní, que en poco tiempo, el mismo estudio empeoraria, hasta el punto de que ya serian uno de cada cuatro, los catalanes considerados pobres.

Asimismo el Sr. Cuní continuaba diciendo, que en los proximos meses, doce o quince mil personas, se podrian encontrar en situación de deshaucio, por incumplimiento en el pago de hipotecas o alquileres.

Si analizamos el perfil de la persona que ha pasado a incorporarse denbtroi del colectivo de la pobreza o de su umbral, o tanmbién el de las personas que se quedan sin vivienda, el resultado es obvio, estas situaciones afectan mayoritariamente a los trabajadores por cuenta ajena, que han perdido su puesto de trabajo y a los cuales se les ha agotado el subsidio de paro,pero también podríamos incluir a muchos trabajadores autónomos y aunque parezca sorprendente, al algún pequeño empresario, que ha visto como la crisis, se ha llevado su empresa, susd ahorros y hasta su patrimonio.

Probablemente el Sr. Cuní hacia llegar estas noticias, respondiéndose el mismo la pregunta con la que dos dias antes acabava su entrevista al p`rofesor Granell, ¿Es necesaria la reforma laboral para salir de la crisis?, el profesor habia eludido en su momento la respuesta, contestando que para salir de la crisis lo que hacia falta era mas inversión.

Efectivamente profesor, pero para que haya mas inversión, el empresario, el posible inversor, ha de recuperar la confianza. El empresario conoce oerfectamente su trabajo, sabe como conseguir mejor financiación, sabe como incrementar las ventas abriendo nuevos mercados, hay épocas en que todo ello es mas facil, y otras como la presente, en la cual todo resulta mas dificil,pero nadie le ha de enseñar como llevar a cabo su función.El Empresario solo hay una cosa que necesita, que es imprecindible, tener dentro de su Empresa las manos libres para poder tomar decisiones y aplicar en cada momento las políticas que considere mas oportunas, y lo que sucede al respecto, es que el empresario español, ya hace muchos años que dentro de su Empresa ha dejado de ser el dueño, y esto no ayuda a invertir.

Seguir hablando de la reforma laboral, pienso que ya es reiterarse en un tema, que ha sido suficientemente debatido, el cambio que debe llevarse a cabo en todo lo que respecta a la legislación laboral Sr. Cuní, no acabará con la crisis, lo que sucede es que ya hace muchos años, que debió ser abordado, y de haber sido así, se hubiese podido afrontar la crisis en mejores condiciones.

Los cambios que necesita nuestra legislación laboral, deben llegar pero sin precipitaciones, no es cosa de quice dias, es cosa de meses, sin prisas pero sin pausas, negociando entre Sindicatos, Patronal y Gobierno, un nuevo ordenamiento, que sustituya al actual, que no olvidemos fué el heredado de la epoca de la dictadura.

Lo que ha de dar confianza al Empresario, al inversor, a los mercados, es determinar adonde vamos, com o ha de ser nuestro mundo laboral, y apartir de aquí, insisto, sin prisas pero sin pausa, desarrollar punto por punto, la nueva legislación, que a estas horas ya es urgente tener.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

eLS NOSTRES AJUNTAMENTS

2010-10-09T01:49:00.000-07:00

Quan parlo dels nostres Ajuntaments, ho faig amb tot el sentit de la paraula, perque l´Ajuntament, es l´Administració mes propera a nosaltres, la que potser te mes que veure amb la nostre qualitat de vida, la que ens fa arrelar, en un poble, ciutat o comarca.

En ocasions, les arrels provenen de molts anys enrere, dels nostres avantpassats, i això encara es mes motiu, per saber apreciar, reconeixer i algún cop criticar, la feixuga tasca, de tots els responsables municipàls.

Només cal sortir de casa, per comarques i fins i tot per provincies, per fer-se carreg, de la gran transformació, que els nostres pobles i ciutats han experimentat arreu de Catalunya i de tot l´Estat, en el curs dels darrers trenta anys. Desde la capital, Barcelona, que probablement ha estat el fet mes espectacular, fins al ultim poblet de muntanya, quan son visitats per antigs residents, sel´s fa dificil recordar com eren abans, consequencia de la remodelació dels seu carrers i edificis.

En el moment present, al arribar moments economicament dificils, se senten veus autoritzades, que fins a certa mesura fan resposables a les administracions locals dels deficits acumulats.
Altres diuen, que tots aquests anys, hem estirat mes el braç que la màniga, que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Tot sovint també es donen casos de corrupció, alguns de certs, però altres que provenen de denuncies no sempre ajustades a la realitat.

Quan va arribar la postguerra, als primers anys quaranta, Europa i Espanya també. estaben totalment arrasades, en aquells moments els estats democratics europeus amb l´ajut dels Estats Units, varen iniciar la seva transformació, infraestrutures, sanitat, educació, protecció social etc.

Aquí a Espanya, la transformació, la varem començar quaranta anys mes tard, i llogicament tot s´ha fet de manera urgent i en molts casos precipitada, perqué un cop dins d´Europa, els agravis comparatius, eren una realitat que convenia neutralitzar, en molts casos, fent us, tot s´ha de dir dels fons de cohesió que ens arribaven d´Europa, que per això arribaven, per cohesionar el nostre país dins de l´Unió Europea.

Potser si que en alguns casos hem estirat mes el braç que la màniga, en el recó mer recondit de Catalunya no hi falta una piscina, una pista poliesportiva, un casal per el jovent o per la gent gran, potser si que aquestes millores no eren urgents, pero avui en dia ja les podem gaudir i son una realitat.
Potser en alguns llocs no feia falta fer -hi arribar, autovies sense peatge, potser hem exigerat al projectar la xarxa del tren d´alta velocitat, però les infraestructures sempre convenen si es te una perspectiva de futur.

En definitiva, després d´aquests trenta anys, ens han quedat una Catalunya i una Espanya, força ben arregladetes, i per el que respecte als calés, ja ens en sortiorem d´una manera o altre.

En quan als possibles casos de corrupció municipal, es obvi que cal tenir uns meca nismes de control, que dificultin els fraus urbanistics com els recentment detectats, per altre banda, quan son tants els cen tims que arriben i es mouen per pobles i comarques, sempre es facil, trobar-se amb algún cas de gent poc escrupulosa, que de tot això en vol treure algún profit.

Per lo que respecta a casos d´aquests on es dona la petita pìcaresca, el que sap mes greu es que es digui, que quan la dictadura aquestes coses no passaven, es evident que en aquella època, als Ajuntaments no hi arribaven les subvencions que tots aquests ultims anys han arribat, i consequència d´això, no hi havia oportunitat perque la picaresca pogués actuar, però de fraus també s´endonaven, el que passa es que no es feien publics i sempre es procuraba encubrir-los.

Parlant d´aquestes coses, recordo un cas que te molt que veure amb tot lo que acabo de comentar.
Era l´any 1.970 aproximadament, jo acabava de montar els meus tallers a Sabadell, i cada divendres, em venia a veure, el viatjant d´un magatzem de ferros, per recollir la comanda que jo semanalment li feia, aquell, era un professional de la venda molt parlador, que sempre en tenia una per explicar, en una ocasió em deia, que recent acabada la guerra, sent alcalde de Sabadell elñ Sr. Marcet, en el magatzem municipal i tenien arraconada i fora de servei, una màquina enorme, que pesava un grapat de tones, en deien "la màquina de xafar rocs", suposo que li donaven aquest nom, perque en el seu temps hauria d´haber servit per esmicolar la grava dels carrers.

Un any el Batlle Marcet, al revisar l´inventari, es va trobar a faltar "la màquina de xafar rocs" iu al demanar informació al respecte, va esbrinar, que el Regidor resposable del magatzem, se l´havia venut de sota ma a un drapaire de la comarca, obviament posant-se els calés a la seva b utxaca, el regidor en questió va ser acomiadat del Ajuntament i així es va acab ar aquella crisi.

Aquest cas es només que una mostra de que en aquells temps també es donaven casos de corrupció, aqueest que he comentat va tenir ressó pel fet de que fer desapareixer "la màquina de xafar rocs" va ser una actuació francament pintoresca.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

EL PENSAMENT I LA SAVIESA

2010-09-28T01:13:00.000-07:00

Ara ja deu fer quinze dies que la Televisió de Catalunya va presentar un nou programa, anomenat "El convidat", que ens arriba tots els dilluns a la nit.
L´atractiu del programa al meu entendre, no es la seva realització, TV3 sempre ens fa arribar una bona televisió, el seu presentador tampoc presenta cap incognita, l´Albert Om, es un molt bon profesional, un gran comunicador amb molts anys de televisió a l´esquena, i en aquesta ocasió, una vegada mes esta a la seva altura habitual.

Sense cap dubte l´atractiu del programa es l´anfitrió de l´Albert Om, escric aquest article el dilluns dia 27 per la tarda, per tant encara no he vist el programa d´aquesta nit, però tinc un especial interés en veure´l, perque avui l´Albert Om, va convidat a casa d´un savi, d´un pensador que sempre mereix la pena ser escoltat.

Repeteixo que encara no se com anirà eol programa en questió, però en els recordatoris que ens fa arribar TV3 de la seva programació, hem pogut veure algun passatge de la conversa que mantenen l´anfitrió i el convidat, que ja fan preveure que el programa tind`´a un contingut força interesant.

En el curs dels passatges que hem pogut escoltar, el Sr, Punset diu que ell com la majopreia de gent, te totes les hores ocupades, però que a diferència de molts altres, tot ho fa sense presses, suposo que vool dir que fins i tot te temps per pensar.
Es molt important poder pensar, i sobre tot quan el que pensa, es una persona amb els coneixements del Sr. Punset, al escoltar-lo, o al llegir-lo, et trobes al devant d´un savi.

Per TV3 en passen tot sovint de savis, no m´extranyaria que l´Albert Om un dia o altre anés a passar la nit convidat a casa d´un bon amig seu, el profesor Serrano, un altre pensador de diferents característiques, però en definitiva un altre savi.

En l´avanç del programa, el Sr. Punset, ple d´optimisme i de ganes de viure, emns trasllada eol pensament de que ell no te la certesa de que s´hagi de morir, l´Albert Om tracta de fer-lo tocar de peus a terra, recordant que fins al present moment, a tothom li ha arribat aquesdt trist final, el Sr. Punset insisteix en el fet de que encara no s´ha demostrat que tothom s´hagi de morir.
Jo el que li desitjo, son molts anys de salud i vida, per poder-nos fer arribar el seu pensament i la seva saviesa.

Insisteixo en que encara no he vist el programa, però m´atreviria a assegurar, que no ens parlará de l´independència de Catalunya, a aquedtes altura pèr parlar d´això, no cal ser cap pensador ni cap savi.

Sempre he sentit un gran respecte i admiració per tots els il.lustres exponents de les lletres catalanes, no només pèl fet de poder gaudir de les seves obres, sinó per la fortalesa que comuniquen a la llengua, era el Nobel Camilo J. Cela, que parlant d´això deia que "El catalan no morirá nunca, y no morirá porque detrás tiene el soporte de una gran obra literaria y esto es lo que a una lengua le da fuerza y vigor para vencer las dificultades que se puedan presentar a lolargo de la historia"

Tothom es ben lliure,no faltaria mes, pr poder expressar les seves opinions i la seva manera de veure les coses, però en la meva opinió, el poeta Margarit recent pregoner de la Festa de la Mercé, no va encertar a l´hora de trobar, ni el lloc ni el moment adecuats, per poder-ho fer.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

CONCERT ECONOMIC PER CATALUNYA

2010-09-15T08:02:00.000-07:00

No fa gaires dies que el President Montilla, va anunciar la data de les properes eleccions al Parlament de Catalunya, i com es llogic totes les forces polítiques ja estan fent arribar a la opinió pública, les propostes, aixís com el punts essencials dels seus programes.

He llegit algún comentari, fent referència al fet de que aquests punts essencials a que feia referència , es poden ressumir en tres propostes, sobre les quals els electors hauran de decidir si son o no son viables i al efecte traduirles en un vot el dia de les eleccions.

Una proposta que per antiga i reiteradament escoltada no es novedosa però que els catalans hem de considerar, es la de conduir al poble català cap a una separació de l´Estat Espanyol dins de l´Unió Europea.

Una segona proposta, defensa seguir buscant un bon encaix de Catalunya amb Espanya, dins de l´Estat de les autonomies que ens condueixi cap a un Estat Federal, aprofitant tot lo encara aprofitable del recent Estatut d´Autonomía un cop garbellat per el Tribunal Constitucional.

La tercera proposta escoltada, es la de demanar per Catalunya un finançament basat en un concert economic, semblant al que ja es operatiu al País Basc i Navarra.

Un cop conegudes aquestes tres propostes, sembla ser que l´opinió d´algún comentarista, es que cap d´elles es viable, dit d´un altre manera, quq tots aquests programes, no son res mes que focs d´encenalls.

Estic totalment d´acord que respecte a l´independencia de Catalunya, tot i que a molts ens donaria satisfacció, convertirla en el moment present, en l´eix d´un programa electoral, només pot ser propi de politics que no saben que dir i que faran front a unes eleccions, amb el seu discurs totalment esgotat. Per al seu consol els tornaré a recordar que el proper mes d´Abril, quan el Govern Espanyol hagi de fer acte de presencia devant de l´Unió Europea perque els pressupostosde l´Estat mereixin la seva aprobació, Espanya ja haurá deixat de ser un estat sobirà, i que ja haurà donat el primer pas dins del procés per diluir-se dins de l´Unió Europea.

L´Estat de les Autonomies tal com ha quedat després de les resolucions del Tribunal Constitucional, tampoc te masses perspectives de futur, i en quan al projecte de convertir-lo en un Estat Federal, primer caldria trobar als federalistes, que per el moment sobre tot fora de Catalunya, no deixen sentir la seva presència.

La proposta que jo penso que si es viable, a mes que il.lusionant, i que en el present moment donaria impuls i representaria un incentiu perque Catalunya recuperés la seva autoestima, seria la de financiar-se a través d´un concert economic semvblant al que ja fa anys tenen concedit els bascos i els navarresos.

Aquesta tercera proposta es tan important que mereix ser pensada amb molta cura, procurant no equivocar-nos, hem de preparar el nostre requeriment de manera que la proposta no trobi entrebancs.
Hauriem d´evitar que aquest nou sistema de finançament, representi a la vista de la resta d´Espanya, un altre conquesta del autogovern català, de ser aixís dificilment prosperaria.

Al meu entendre, el finançament a travcés del Concert Economic hauria de ser extensiu a les altres Comunitats amb balança fiscal positiva, es a dir: Madrid, Les Illes i el País Valenciá, a la resta de l´Estat, el procés seria a l´inversa, recaptanmt l´Estat la totalitat dels Impostos, transferint a les comunitats, les quantitats negociades per podfer atendre els seus peressopostos.

A partir d´aquí, Catalunya ha de saber negociar un " cupo " raonable, i després dur a terme una gestió recaptatoria justa, però a la vegada eficaç, que garantitzi a Catalunya els recursos indispensables per seguir prosperant.

Estic segur que tot això pot ser viable, però insisteixo, es important fer-ho be, negociant de manera oberta i dialogant amb la resta de l´Estat.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

! FESTA MAJOR !

2010-09-10T01:07:00.000-07:00

Quan arriben els mesos d´Agost i Septembre, tots els pobles de Catalunya, segueixen com de costum celebrant la Festa Major, hi ha pobles que ho fan de manera mes lluida i altres que no tant, però fins al moment present, no he sabut de cap Ajuntament que hagi privat als seus veins de la celebració d´aquestes festes tradicionals.

El que si es cert, es que amb el transcorre dels anys, hem arribat a un moment , el present, en el que tots notem que l´il.lusió per organitzar les festes, aixís com l´il.lusió per celebrarles i disfrutarles , ha anat minvant, fins a un punt en el que et questiones si la Festa Major te gaire perspectiva de futur.

Jo ja no ho he viscut, però he sentit parlar als mes vells, de que abans de la guerra, quan l´enfrentament entre les esquerres i les dretes, va assolir un punt dramatic, a tots els pobles, es montaven dos envelats, un per la gent d´esquerres, i l´altre per la gent de dretes, no es veien en cor de celebrar les festes tots plegats, però tampoc renunciaven, en aquells moments dificils que ja feien preveure un tragic final, a montar sense reparar en despeses, el seu propi envelat, a fi i efecte de donar el maxim esplendor possible a la festa del poble.

Jo,personalment si que he viscut les Festes Majors dels anys cinquanta, tampoc eren temps economicament facils, però no trabaves cap poble on hi faltés l´envelat. amb les seves llotges, els seu cortinatges, la gran lluninaria que donava vida al recinte, i la pista de ball de fusta ben envernitzada, on els balladors, feien relliscar els peus per poder aixís seguir, el ritme frenetic dels "Verds de Mataró" i dels "Fatxendes de Sabadell", per parlar de dues de les orquestes habituals en aquells moments.
En el curs dels tres o quatre dies de festa, mai faltaba una representació de teatre o una bona zarzuela, tampoc una exibició de dança tipica catalana, oferta per esbarts que venien d´arreu del país, recordo el ball dels bastoners i al final sempre la "Dança de Castelltersol"

En la actualitat ja fa molts anys que no es monten envelats, taules i cadires al voltant de la pista de ball, on els balladors han de procurar no perdre el ritme si ensopeguen amb una rajola mal posada, i aquí s´acaba el montatge de l´escenari de la Festa Major, cada cop menys assistència, cada any que passa menys animació, i tot això potser com a consequència de que cada any que passa, el, pressupost es mes petit.

De totes maneres, hi ha aspectes de la Festa, que no representaven cap despesa y que també s´han abandonat, jo recordo quan la canballa trencava l´olla, i també recordo les divertides curses de sacs. En tot el conjunt del país, vivim uns moments, en que deixant apart l´economía, semble que ens hagin fet perdre l´il.lusió.

En aquests darrers anys, les que si s´han popularitzat a moltes festes, son les cantades d´Havaneres, l´havanera es una cançó que transmet certa melangia, per la perdua d´amors, vivències i sentiments que s´han perdut lluny al altre banda del mar, i que pot reflectí, el final d´una vida millor, així com l´arribada d´un altre plena d´incerteses.

Jo recomenaria a la gent de Catalunya, no posar excesiva afició a les cantades d´havaneres i tornar a ballar amb mes alegria que mai, el ball del fanalet.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

GRACIES PASCUAL

2010-07-26T01:08:00.000-07:00

No he tingut mai massa afició a la platge, soc montanyenc, el trasllat per l´autopista fins al Maresme, la Costa Daurada, la Costa Brava, amb constants aturades, ocasionades per el gran volum de transit, que te lloc tots els caps de setmana, en mig d´una temperatura asfixiant, i després lo pitjor, la tornada amb la cremor del Sol i amb la sensació de que tens restes de sorra per tot el cos, tot en el seu conjunt, sempre m´ha resultat agobiant.

La setmana passada les meves netes, em varen engrescar perqué les portés a la p0latge del Poble Nou, fent us del transport public, era una experiència nova per mi, no hi hab ia estat mai a les platges de la ciutat.

Varem agafar el bus 36, que pasdsa per Sant Andreu molt aprop de casa, i em varen fer baixar prop del Port Olimpic, un cop en el Passeig Maritim, només calia baixar uns pocs esglaons, per accedir a la platge, francament la vareig trobar neta i ben cuidada, hi habia força animació però tampoc un exces de public.

La gran ofetta de platges que avui en dia pot oferir Barcelona, evita un excés de concentració, lo que dona comoditat als usuaris i facilita el manteniment de les instalacions.

Trenta anus enrere, jo era dels que tenia que anar constantment al Poble Nou, aqui ere on radicaven, les grans empreses metalurgiques i textils de Barcelona, mentres les netes i la meva senyora es banyaven, jo mirava per tot el meu voltant, encara es conserva alguna ximeneia que identifica les antigues fàbriques que jo acostumava a visitar.

Els que coneixiem aquests indrets, en aquella epoca anterior als jocs, ens fem creus al veure la gran transformació que va experimentar Barcelona en tots els sentits, però tambe en el de l´oci i l´esbarjo.

Després de dues hores de platge, les netes em varen recordar, que en deu minuts passava el 36 per tornar cap a casa, i que era questió d´afanyar-se, no fos cas que sen´s escapés, una dutxa per treuren´s la sorra dels peus i cap a casa.

Mentres pujava elñs esglaons que donen accés al Passeig Maritim, anava mirant la platge fins on els meus ulls podien abastar, i amb veu baixa com parlant amb mi mateix, s´em va escapar un "Gracies Pascual", las nerta gran si va fixar i amb va preguntar ¿que dius avi?, res no dic tres, coses meves carinyo.

El autobús 36 va ser puntual i abans d´un hora, frescos i descansats, ja erem tots asseguts a la taula dinant.

D´aquesta manera si que es pot anar a la platge, i es que desde vint anys enrere fins al dia d´avui, dona gust viure a Barcelona, perdonin la insistència "Gracies Pascual"

Josep Mª Carbonell i Vilaró

LA CUÑADA

2010-07-10T01:07:00.000-07:00

En repetidas ocasiones, especialmente en estos últimos dias, leemos comentarios en relación a las manifestaciones que el Presidente Rodriguez Zapatero, realizó en su dia, en referéncia a la negociación de un nuevo Estatuto para Catalunya. " Pascual, apoyaré el Estatuto que salga del Parlamento de Catalunya".

A mi personalmente y ya en su moment, estas manifestaciones no me impresionaron en exceso, porqué soy de los que creo y la historia as´ñi lo ha demostrado, que el buen entendimiento ysin tonia entre Catalunya y España, dificilmente se conseguirá a base de leyes, tratados y todo tipo de acuerdos jurídicos, por mas formales que parezcan.

Las manifestaciones que si me dejaron huella, furon otras realizadas poco tiempo después en las que el Presidente decia textualmente " Ha llegado el momento de que Cataluña reciba del resto de España el reconocimiento que merece", y digo que me dejaron huella, por el componente sentimental que llevan consigo y porque estoy convencido de que la comunión de ideas y objetivos entre Catalunya y España, si llega, llegará, dando cauce a los sentimientos que puedan existir y existen entre los dos pueblos.

¿ Existe algún tipo de sentimiento entre Catalunya y España?, son muchos los catalanes y muchos los españoles, que no creen pueda existir algún tipo de sentimiento, o por lo menos así lo dan a entender a través de sus manifestaciones y comportamientos, yo personalmente pienso, que el sentimiento en cuestión debería existir, y estoy convencido de que mas o menos disimulado existe y existe por innumerables razones.

La larga convivencia entre Cataluña y España, ha creado lazos, en muchos casos lazos entrañables, por razones afectivas, familiares, por razones de trabajo o de negocio.
Los españoles a estas alturas ya deberian tener conciencia y aceptar, que a Catalunya cuando se la necesita siempre se la encuentra, bien dispuesta a colaborar en tareas políticas, acuerdos parlamentarios que contribuyasn a facilitar la labor del gobierno, incluso como esta sucediendo estos dias, metiendo goles decisivos para alegria y disfrute de todas las comunidades españolas.

Alo largo de estos últimos trenta años, parte importante de la riqueza generada en Catalunya ha contribuido a romper las desigualdades existentes y consiguiendo así al efecto, un nivel de vida y bienestar mas equilibrado entre todas las comunidades.

Al contemplar las relaciones entre Catalunya y España, se me hace presente un hecho que frecuentemente tenia lugar, en aquellos ya lejanos años de mi juventud, los que teníamos novia, siempre inexcusablemente, la teniamos que acompañar de regreso a su casa antes de las diez de la noche. En ocasiones, al llegar una verbena, una despedida de año o alguna fiesta señalada. habia que pedir permiso a los suegros para poder regresar de madrugada.
El permiso siempre llegaba, pero con una condición, tenia que acompañarnos la cuñada, aquella jovencita siempre bien dispuesta a tener un detalle para con su hermana, y que de tantos apuros nos habia sacado, de tantos apuros, que llegaba un momento, en el que se te hacia dificil determinar a quien querias mas, si a la novia o a la cuñada.

Comprendo que España es el gran amor de los españoles, pero tambien deberian saber valorar que con Catalunya siempre han tenido a una muy buena cuñada, una cuñada que representa un papel tan importante en esta relación, que pienso seria temerario, arriesgarse a perder su compromiso y su importante contribución.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

Josep Mª Carbonell i Vilaró

HOMENATGE AL SILENCI

2010-07-02T01:08:00.000-07:00

Els profesionals del periodisme i del comentari escrit, sempre tenen alguna cosa per fer arribar al lector, i si en alguna ocasió es troben que no saben que escriure i necessiten pensar, els lectors desseguida notem que en aquesta circumstància, es quan donen a llum els seus articles mes brillants.

De la mateixa manera, els que som aficionats, que escribim perque ens agrada fer-ho, i en ocasions perque sentim la necessitat de parlar d´algún fet, sobre el que volem donar el nostre punt de vista. Hi ha vegades, que un cop sentats devant del ordenador, no sabem que escriure, i potser es això el que m´ha passat en el curs d´aquesta setmana que ja estem acabant, i es que per mes que he pensat, he buscat i he tractat d´esbrinar , no he trovat cap tema, que al meu entendre fos mereixedor ni de se escrit, ni de ser llegit, ni de ser comentat.

En aquests casos, el que procedeix, es rendir un homenatge al silenci, perqué els silencis en ocasions, ben administrats son mes expressius que les paraules.

De toptes maneres i ja posats a escriure, no voldria deixar passar la ocasió de fer una petita referència al lamentable accident ferroviari, que va tenir lloc en el curs de la revetlla de Sant Joan, i on varen trovar la mort tretze persones.

Testimonis presencials asseguren que el accident es va produir, perque el pas subterrani habilitat pre travessar les vies sense perill, era massa estret i nova permetre el transit fluid de tot el personal en aquell moment d´aglomeració.

No es la primera vegada que al posar en servei, una nova autovia, carretera, pont o tunel, ens arriben les queixes del usuaris en quan a que l´esmentada obra s´ha projectat massa estreta, la gent d´aquest país som propensos a trobar-ho tot massa estret.

Vint anys enrere quan es varen posar en servei, les rodes barcelonines, de bon principi ja es deia que eren massa estretes, l´Eix Transversal, ha estat una obra molt agraida per la gent de les comarques del interior, però també de bon principi sempre l ´han trobat massa estret.

Els tecnics que projecten estructures com les esmentades, no les poden projectar, pensant en unes horas punta de treball, o en un cap de setmana, o en una revetlla de Sant Joan, perque si fos aixís les haurien de sobredimensionar, i això te un cost que l´Administració no es pot permetre, el país te altres necessitats queb també s´han d´atendre, col.legits, hospitals, llars d´infants, etc.

El que sinte la obligació de fer el governant, es conseguir que totes aquestes infraestructures que posa al servei de l´usuari siguin ben administrades, de manera que poguin oferir un bon servei.

El transit per les rondes va millorar, quan es va prohibir la circulació de camions de gran tonatge i sobre tot quan es va limitar la velocitat als actuals 80 Km per hora. Al eix transversal s´han evitat aglomeracions de transit desde que els caps de setmana no es deixen circular els camions.

De la mateixa manera, quan arriba una revetlla de Sant Joan, i es facil preveure que les platges de la Barceloneta, de Castelldefels, de Sitges, de Calella o de Lloret, es veuran invaides per multitud de jovent que hi arriba de matinada ben engrescats a rematar la revetlla, seria aconsellable contar amb la presència d´alguna dotació dels mossos d´Esquadra, no per espatllar la revetlla del jovent, però si per ajudar a conduir-la, de manera que es poguin evitar desgràcies com la que malauradament, aqusta passada revetlla s´ha donat a Castelldefels.

Tenim els governants que tenim i no cal aprofundir, una vegada mes cal rebndir un homenatge al silenci.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

MIL EXCUSAS SR.PRESIDENTE

2010-06-22T01:10:00.000-07:00

No es fácil hacerlo, pero a través de estas lineas, trataré de asumir en el grado que me corresponde desde mi modesta posición, el tremendo error que todos hemos cometido, políticos de diferentes opciones, periodistas, comentaristas políticos, tertulianos, etc., al llevar semanas, meses y años, insistiendo de manera reiterada en nuestros artículos y comentarios dirijidos al Presidente del Gobierno, acerca de la necesidad de una reforma laboral.

El Presidente del Gobierno, delante de la insistencia y ademas acuciado por la Unión Europea, el Fondo Monetario Internacional y por los mercados, si me permiten un paréntesis, no hace muchos dias un profesor universitario de Barcelona, en el curso de una entrevista que le hicieron en televisión, decia que los mercados tienen nombres y apellidos, pienso que seria de interés general, conocer dichos nombre y apellidosy hasta su numero de carnet de identidad, teniendo en cuenta el acoso al que nos sentimos sometidos los españoles, por los citados mercados. Decía que el Presidente Rodriguez Zapatero. a pesar de que siempre se habia mostrado reacio a hacerlo, al final a dado luz verde a la citada reforma laboral.

Este ha sido el craso error al que me referia y por el que todos nos hemos de disculpar delante del Ejecutivo, no se trataba de una reforma Sr. ^Presidente, no era una reforma lo que el país necesitaba, lo que el país necesita es una legislación laboral totalmente nueva, que parta de cero, que borre de un plumazo, las obsoletas, caducas y fuera de lugar, disposiciones actuales, que no tengamos que bvolver a hablar de convenios laborales, de magistraturas del trabajo, de conciliacuiones laborales y de todas estas reminiscencias que siguen ahí, heredadas del franquismo.

El mantenimiento de un puesto de trabajo, no puede depender del hecho de que se paguen, 20 o 33 0 45 dias por año de antiguedad en una Enmpresa, como me tendran que reconocer que es francamente pintoresca la figura de un empresario, sentado delante de un Juez, tratando de justificar la interrupción de una relación laboral.

El paso ya está dado, lamento sobremanera Sr. Presidente, haber sido uno de los que ha contribuido a llevarle hasta esta encrucijada, a partir de este hecho consumado, yo aconsejaría a los grupos parlamentarios, basicamen te por la imagen que España necesita dar, no solo a nuiestros socios europeos, sino incluso a los ya citados mercados, que vean la manera de que el Gobierno pueda seguir con su proyecto, sin que ello sea óbice, para que en un futuro inmediato, que podria llegar en una proxima remodelación del Ejecutivo, se legisle el nuevo modelo de relaciones laborales que España necesita.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

APOTEOSI BARCELONISTA

2010-06-15T01:29:00.000-07:00

Penso que la paraula apoteosi, es la que millor pot reflexar el moment que esta vivint el barcelonisme, tothom esta content, tothom riu, quina situació tan diferent a la d´aquells anys no massa llunyants, en els que tothom estaba trist i decevut.

La jornada electoral del passat diumenge, no va representar un final ni un inici, va ser la continuitat d´un projecte, esportiu i social, que va començar l´any 2.003 i que ha portat al Barça i a tot el barcelonisme a viure el millor moment de tota la seva història.

Al arribar al Camp Nou per exercir el meu dret a vot, vareig aparcar el cotxe dins del aparcament subterrani del mateix camp, ja fa uns quants anys que tinc sol.licitada una plaça d´aparcament, però no hi ha manera d´aconseguir-ho, estan totes esgotades, ahir vareig comprobar, la comoditat que representa poder disposar d´aparcament en el camp, escoltant els debats, voldria fer esment de la aportació del Sr. Benedito, quan deia que els terrenys ocupats per l´actual mini-estadi on es pensa edificar nou habitatge, podri arribar algun dia que fossin anyorats i trobats a faltar per el soci barcelonista.

Els quatre candidats que s´han enfrentat en la campanya electoral, tots quatre d´una manera o altra vinculats al projecte del any 2.003, han donat en el curso de la campanya, la millor imatge que por donar un candidat a la presidència del Barça, serietat, caballerositat, respecte dels uns amb els altres, defensant els seus respectius projectes, sense en cap moment menysprear, les altres alternatives i asolint en consequència tenir a tota la massa social, pendent dels seus debats televisius, satisfeta devant devant l´altura profesional i humana dels quatre posibles presidents.

Els socis, fins i tot els que portem mes de cinquanta anys afil.liats al club, no cal que li expliquem al Sr. Rosell, lo que es trobará, coneix la casa, coneix el mon del futbol, i sap molt be que la pilota hi ha ocasions, en las que no fa el que nosaltres voldriem, i quan això arribi, molts dels que ara l´han votat i que es mostren exultants devant la seva victoria, seran els primers que li treuran el mocador, i fins i tot es pot trobar amb alguna persona necesitada de notorietat, que li presenti una moció de censura. Quan aixo arriba, es quan a de sortir, el caracter, el geni, i tot i caient en el perill de mostrar-se prepotent o arrogant, no desviar-se ni un moment, del esperit inicial del seu projecte, i si cal fer-ho, passar per sobre de tots els entrebancs en la mesura que vagin arribant.

Aqusta campanya electoral, per altra banda, no ha representat que el club caigués en vuit de poder, la junta sortint, fins el darrer moment, ha fitxat, ha renovat, i ha fet front a les seves responsabilitats, sense propiciar la fugida de cap jugador, fins el punt de que el Sr. Rosell nou president ha manifestat que la transició de popders, es durá a terme fins i tot millor de lo que ell esperaba.

Com a soci, el 5.287, voldria acabar, donant les gracies a tots els directius que deixen els seus carregs i a la vegada desitjar molta sort a tots els que arriben, segur que la tindran i que es faran mereixedors del recolsament de tota la massa social dekl club.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

SIGNATURES

2010-06-08T02:36:00.000-07:00

Amb l´arrivada de l´informació per Internet i de les xarxes informàtiques que tots utilitzem, es evident que resulta mes facil el treball profesional, aixís com l´estudi i la comunicació.
També amb frecuència, ens arriven advertiments, a fi de que tinguem en compte, el preservar en lo posible,les nostres dades personals, salvaguardant-les de posibles actuacions fraudulentes.

S´ha de tenir molta cura a l´hora de posar a l´abast de tothom, informació de targetes de credit, documents d´identitat, movils, direccions de correu electronic, que poden ser objecte de qualsevol tipus de manipulació interesada.

Dit lo anterior, jo posaria encara mes ènfasi, en posar sobre avís a totes les persones que tenen afició i a la vegada pocs miraments, a l´hora de firmar qualsevol paper que els hi posen al seu devant.
Diuen que el gran mestre Salvador Dalí,no sentia massa recança alposare la seva firma al peu de qualsevol full de paper en blanc, de la mateixa manera altres artistes importants, encara existents, sempre s´han mostrat reticents a deixar la seva firma exposada auna utilització inconvenient.

Potser parlo del tema de les signatures, imbuit pel fet de que el transcurs de la darrera setmana, només es llegia i es sentia parlar, del nombre de socis del Barça, que havien donat suport als candidats a la presidència mitjançant la seva signatura.

Respecte a les eleccions per la presidència del Barça i per mostra la cura que s´ha de tenir a l´hora d´avalar a un candidat, recordaré l´experiència que varem tenir, jo i la meva senyora, quan em sembla que era l´any 2.000, al deixar el Sr. Nuñez la presidència, es varen convo9car eleccions, el nostre candidat varem decidir que seria el Sr. Castells, i al efecte ens varem personar a la seva oficina electoral, Gran Via, cantonada amb Bailén,on varem firmar, avalant a l´efecte, aquesta candidatura.

Aquyell mateix dia varem sortir de viatge i disposar d´uns dies de descans, amb l´intenció de tornar el diumenge i anar al Camp nou a votar, però aquell mateix divendres, la meva filla ens va telefonar, avisant-nos, de que teniema la bustia, un full urgent de correus,per anar a recollir un certificat.
Només pensant, quin podria ser el contingut de la carta certificada ens varem neguitejar, no ens sentiem tranquils, i varem decidir tornar a Barcelona, recollir l´esmentada tramesa i averiguar els motius de tanta urgència, el resultat va ser que elSr. Castells, ens comunicava que abandonava la cursa electoral i passava a integrar-se, en al projecte del Sr. Gaspar.

Aquell diumenge varem anar a votar, llogicament el nostre vot va ser en blanc, i en aquell mateix moment, varem assumir el compromís, un altre compromís dels molts que portem assumits. després de quaranta anys de vida en comú, de que mai mes, tornariem a oferir la nostre signatura a cap candidat a la presidència del Barça.

El proper diumenge dia tretze de Juny, anirem a dipositar el nostre vot, sortirem de cap de setmana el dijous, i aixir poder arribar el dissabte,en aquesta ocasió, segur que podrem passar tota la setmana, amb la tranquilitat de saber, que no rebrem cap carta certificada, on s´ens assabenti de que amb les nostres signatures, s´ha dut a terme algún tipus de joc de mans.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

QUIEN CALCULA COMPRA EN SEPU

2010-05-31T02:09:00.000-07:00

Les relacions entre pares i fills, en el curs de les nostres vides passen per diferents etapes, quan els fills son petits, abans d´arribar a l´etapa de l´adolescència, els pares son als seus ulls, uns idols,que tot ho saben, tot ho encerten i per tant sempre son escoltats.
La segona etapa que cobreix tota l´adolescència, i pot arribar fins i tot al voltant dels quaranta anys, els pares ja son persones passades de moda, amb coneixements i experiències totalment caducats, i que moltes vegades al manifestar-se, poden inclús caure en el ridicul.
A partir dels quaranta, la figura del pare torna a ser evocada, i es quan diem, si el pare això ho veiés, el pare sempre deia, que diria el pare si encara i fos.

Jo ara personalment, ja he arribat a una edat, en la que tot sovint i penso en lo que deia el pare, en els seus consells, i fins i tot en aquells "sermons" tan pesats, però que amb el pas dels anys, resulten tan actuals, que sempre son de bon recordar.

A casa sempre haviem tingut negoci, una empresa petita, familiar, dirijida per nosaltres, el meu oncle, jo mateix, i el pare que era el que portava els comptes, sempre preocupar per les despeses, aquelles despeses, que ell sempre trobava, superficials i poc necesaries.

De temporades de crisi, amb neguitoses baixades de vendes, n´haviem passades moltes, el pare no es sentia mai amoinat per la manca d´ingresos, el que es necesitava segons ell, era un estricte control de les despeses, sempre deia que era mes importan comprar be, conseguint bons preus, que la xifra de vendes obtinguda, reduir despeses financeres, minimitzar els costos de transport, mantenir un estricte control dels sous, siu algún treballador, causava baixa voluntariament io per raons d´edat, pensar-so dues vegades abans de contractar-ne un altre.

El pare sempre acababa el seu "sermó" tot dient: si noi si, sempre que et trobis en situacions d´aquestes, enrecorda´t d´alló, de que "Quien calcula compra en Sepu".

En la actualitat, devant de la crisi que estem patint, i atenent per altre banda, als criteris que ens han arribat desde l´Unió Europea, el govern espanyol ha dut a terme, una important retallada de sous i despeses, aquesta es la linea a seguir, espero que els responsables de control financer, pensin abans que en apujar impostos o crear-ne de nous, en els cotxes oficials,, en els viatges al extranger amb passatge de primera, en les delegacions comercials overtes en els carrers mes centrics de París o New York, en els informes innecesaris pagats a qualsevol preu, en la reducció de conselleries autonòmiquies, en la reducció de ministeris amb tots el seus miembros i amb totes les seves miembras, i en tots els parents i en totes les amistats col.locats en carregs de nova creació.

Respecte a la congelació de les pensions, no cal fer massa esment del Pacte de Toledo, aquest pacte al igual que la mateixa Constitució, no es intocable o no hauria de ser-ho, i ja ha arrivat el moment de revisar-lo, no convé que quedi en el oblit, el enderreriment de l´edat de jubilació i el calcul de la base, que s´hauria de fer contemplant tyota la vida laboral.

Voldria fer arribar a tots els responsables de l´Economia del país, la meva impresió de que hem trovat la linea a seguir, conver consolicar tots aquests criteris i d´aquesdta manera donar compliment al missatge delk meu pare quan deia "Quien calcula compra en Sepu".

Josep Mª Carbonell i Vilaró

UN NOU ESCENARI

2010-05-15T01:08:00.000-07:00

La present situació de crisis econòmica que estem patint, ha propiciat que el rol de la Unió Europea i el des seus estats membres, a partir d´aquest moment s´hagi de desenvolupar dins d´un nou escenari, això i desde un bon principi, sempre ha estat un fet previsible, i que tots sabiem que mes aviat o mes tard tindria que arribar. Fet que llogicament omplirà de satisfacció a tots els que per una o altre raó, sempre hem desitjat la consolidació del projecte Europeu, de la mateixa manera que portarà a una situació de desanim i neguit, a tots aquells que segueixen posant per sobre de tot, l´independència d´Espanya com a nació sobirana.

Son un dels que sempre han pensat, que la perdua d´influència i protagonisme de les grans nacions-estat europees, dins del nou ordenament politic-administratiu que representa l´Unió Europea, podria donar pas, a un nou tractament, per a les regions i nacions sense Estat com -Catalunya.

El fet de que l´Estat Espanyol, es vegi en la obligació de presetar anyalment devant de la comisió europea, els presupostos de l´Estat a fi de mereixer la llum verde d´aquesta comisió, abans de se discutits i aprovats en el sí del Parlament Espanyol, es evident que representa una bona mossegada a la soberania espanyola i al concepte de nació, que molts nacionalistes espanyols, posen per devant dels sentiments nacionals d´altres pobles de l´Estat.

A partir d´aquest moment, el govern espanyol, haurà de ser mes transparent i donar millors explicacions a l´hora de decidir, on, com i quan distribueix, els recursos generats per els ciutadans, de les regions i nacionalitats que segons la Constitució, comformen l ´Estat Espanyol.

Tampoc cal que ningú es senti humil.liat en excés, per la nova situació, els akltres estats membre de l ´Unió Europea, també hauran de seguir els mateixos controls, i tot amb l´objectiu final, d´assegurar i protegir els interessos de l´Europa de l´Euro, dins del marc globaltzat del negoci i les finances d´arreu del mon.

Un altre opció escollida per altres pobles com el britanic, es quedar-se fora de la moneda unica, aquesta opció es evident que dona mes independència a l´hora de pendre decisions, i que manté integra per sobre de tot i de tothom, la soberania d´un país, perè aixo sí, en una situació de feblesa i soletat, que no ajuda a superar moments dificils com el present.

La situació econòmica del Regne Unit, es també força delicada, algfuns analistes ja prediuen, que els dos partits que han acceptat la resposabilitat de governar en coalició, hauran de pendre mesures de tan extrema duresa, que un cop acabat el seu periode de govern, passaran molts anys fins que tornin a mereixer la confiança del poble britanic.

Aquí a Espanya, el Sr. Rodriguez Zapatero ja ha superat el repte de parlar clar i anomenar les coses pel seu nom, ara li resten per complimentar les reformes estructurals pendents, sobretot, espero que tingui la metaixa valentia a l ´hora de negociar la reforma laboral, i d´aquesta manera, dins del conjunt d´Europa, dins de la moneda única i sempre amb linea directa amb la Casa Blanca, podrá d´aquin a dos anys deixar la Moncloa, sino del tot satisfet, si en situació de seguir treballant per el seu partit i per el seu poble.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

DEBATES TELEVISIVOS

2010-05-07T01:09:00.000-07:00

Hoy dia 6 de Mayo del año de gracia 2.010, tienen lugar en el Reino Unido, las elecciones generales de las que saldrá elegido un nuevo Parlamento, y que se presentan despues de muchos años, inciertas y abiertas a una nueva correlación de fuerzas, posiblemente como consecuencia de la aparición y planteamientos del lider del Partido Liberal, Sr. Clegg.

La llegada del Sr. Clegg ha despertado, no solo en el Reino Unido, sino incluso en toda Europa, la posibilidad de que el ya clasico bipartidismo británico, abra paso a una tercera fuerza, en este caso proclive, a favorecer una mejor integración de su país dentro de la Europa Unida.

Poco conocido fuera del Reino Unido, y con unas expectativas de voto ciertamente limitadas entre sus conciudadanos británicos, el Sr. Clegg estaba destinado a ser un político mas, de los muchos que el Partido Liberal ha tenido historicamente en el background de la política británica.

Pero llegaron por primera vez en el Reino Unido, los debates televisivos, y con ellos la figura del Sr. Clegg, con sus nuevos planteamientos políticos y sociales, así como con su nueva visión del momento político de su país, y así en el cara a cara televisivo que mantuvo con los otros dos candidatos, ha relanzado las expectativas de que en la Gran Bretaña se abra una nueva etapa política.

Mientras estaba leyendo las informaciones que llegaban, de los tres debates televisivos, inevitablemente me vino a la memoria, posiblemente por la trascendéncia que tuvo en su momento, por la incidéncia que tuvo en el resultado electoral, y porque es un tema de candente actualidad, el debate televisivo que en su dia mantuvieron el ex ministro Sr. Solbes y el ex Presidente de Endesa Sr. Pizarro metido circunstancialmente en tareas políticas.

El SR. Solbes llegaba al debate, después de cuatro años de crecimiento económico, con horizontes despejados de posibles turbuléncias futuras, exponiendo unas cuentas saneadas y unos superavits, que según su punto de vista, aseguraban ser un buen colchon, por si se presentaba cualquier incidéncia no prevista.

El Sr Pizarro por su parte, ya dejó aflorar, algunos de los posibles peligros que acechaban a la Economia española y que por otra parte algunos analistas ya empezaban a predecir.

Los hechos posteriores, han demostrado que el Sr. Pizarro no iba desencaminado al exponer unos planteamientos, que posiblemente eran los correctos, pero delante tuvo a un contrincante, con muchos años de política sobre sus espaldas y que antepuso unos resultados electorales, a lo que en aquel momento ya era una amenazante situación real de la economia española.

Pienso que seria ejemplarizante y hasta politicamente educativo, que alguna tertulia televisiva, se sirviese, volver a emitir y analizar el curso de aquel debate, cuyos dos protagonistas por la razon que sea, ya no tienen resposabilidades políticas.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

MEMORIA HISTORICA

2010-04-28T01:12:00.000-07:00

Som moltes les persones, diguem de mitjana edad, que encara gaudim d´una bona memòria, i sent aixís, llogicament, tenim moltes coses per recordar, en ocasions, recordar, ens fa reviure fets i moments entranyables, i en altres ens condueix a la tristor i la melancolia.

Per lo que respecta a la política, la meva memòria arriba fins el mes de Novembre del any 1.975, abans d´aquesta data, no tinc masses coses per recordar, i per altra banda, tampoc tinc cap interés en fer exercissis de memòria.

Quan dic que politicament abans del añy 1.975 no tinc masses coses per recordar, vull dir, que en la meva joventut, la meva vida consistia en estudiar, treballar, jugar al futbol els dissabtes pel matí, i els diumenges sortir a ballar amb alguna mossa.
Es evident que observant aquesta norma de conducta, no em vareig mai trobar en la situació de tenir que corre devant dels grisos.

A la comisaria de policia, si alguna vegada hi vareig entrar, va ser per procedir a renovar el carnet d´identitat o el passaport, tampoc habia visitat mai, el convent dels frares caputxins de Sarriá, no fa gaires mesos, hi vareig entrar per primera vegada, quan varem batejar al meu net Albert, al fer-ho vaig dedicar uns moments de record,a tots aquells companys meus d´estudi, que es varen passar alguna nit tencats dins d´aquell convent.

Les llibertats varen arribar, njust quan va ser el moment, quan el dictador va decidir deixar aquest mon, això si, segons ell, amb les coses lligades i ben lligades, i la veritat es que moltes vegades, quan veus tot el que esta succeint en el moment present, penses que potser si, que les coses, estaven mes ben lligades, que el que tots ens pensavem.

Com deia al començament d´aquesdt escrit, hi ha coses que es preferible no recordar ni fer cap exercissi de memòria per fer-ho, en aquells anys tragics de la guerra civil, varen ser moltes les famílies que van veure desapareixer, essers estimats, o varen veure com altres patien exili o presó. Totes aquestes circumstàncies, en la recerca d´un futur millor, cal oblidar-les, aquest va ser l´espirit de la nostre transició política a la mort del dictador, cosa que el jutje Garzon sembla que no ha tingut massa present.

Fa quatre anys que estem assistint, entre decevuts i perplexos, a la feixuga e inacabable tramitació, del recurs que el Partit Popular i altres estaments varen presentar devant del Tribunal -Constitucional, questionant la constitucionalitat del Estatut de Catalunya. Sembla ser que en el moment present la clau de la negociació dins del Tribunal, es t rova en les mans del Magistrat Sr. Manuel Aragón, aquest Magistrat, per la informació que m´ha arribat, es un estudiós de la obra del President Republicá Sr. Manuel Azaña, politic que per lo que he llegit, va quedar en el seu moment molt decevut, per el tractament que els politis catalans dels anys trenta, varen donar a les relacions entre Catalunya i la resta de l´Estat.

Seria aconsellable que el Sr. Aragón, tractes d´oblidar lo que el President Azaña, pensaba, de la Catalunya i els seus politics, en aquells conflictius anys de la segona república, i posés mes dedicació a pensar en la Catalunya i la societat catalana del present, evidentment, molt diferent que la que ell pot contemplar, a través del pensament i escrits del President republicá.

Aquesta setmana passada, malauradament, varem acomiadar a un il.lustre ciutadá català, dins de la seva vida, una vida posada al servei del seu poble, de la joventut i de l´esport, també hi ha una llarga etapa de vinculació amb el antig regim, no cal recordar-ho, el balanç d´aquesta vida ha estat extremadament positiu per Catalunya i per tant el record també ha de ser-ho.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

EL MODELO AUSTRIACO

2010-04-16T01:08:00.000-07:00

Son muchos los años transcurridos desde nuestra transición política y siempre he venido insistiendo, en la necesidad de una reforma laboral, siempre he pensado, escrito y repetido, que esta es, la asignatuira pendiente de nuestra democracia.

Siendo que tampoco es mi estilo, mostrarme en exceso reiterativo, llevo una buena temporada, sin que en mis muestras de opinion, aparezca el tema laboral, porqué es que además, en la actualidad se da la circumstancia, de que hay otros aspectos a considerar, que tienen especial incidéncia, en el buen funcionamiento, de nuestras condiciones de vida y de trabajo.

Dicho esto, también he de manifestar, que en las últimas semanas, da la impresión, de que aslguien quiere tirarme de la lengua, y este es un propósito, que cuando se trata de temas, que pienso son de interés general, es muy facil de conseguir.

En primer lugar, es el Partido Popular, el que pretende dar solución a la reforma laboral, a través dekl modelo "alemán", y ultimamente el gobierno central, parece convencido de que nuestra solución es el modelo "austriaco", así de inmediato, lo primero que se me ocurre, es pensar en lo afortunados que hemos sido los españoles, al poder contar con las aportacuiones de alemanes y austriacos, y agradecer al efecto, que hayan tenido la suficiente imaginación, para que nuestra futura regulación del mercado del trabajo, encuente una via de asalida.

De todas maneras uno se pregunta, como hemos tardado tanto en prestar atención al tratamiento que alemanes y austriacos dan al tema laboral, en segundo luigar, es francamente motivo de decepción, que los `pueblos germanos, nos superen en un aspecto, en el que los españoles siempre hemos ido a la cabeza, me refiero a nuestra capacidad de imaginación.

Ala vista de la información que me ha llegado, he de aceptar, que el modelo austriaco, señala un punto de partida interesante, para poder em`pezar a trabajar un esquema laboral, que rompa con los obsoletos planteamientos acutuales, y que con los añadidos y mejoras que nuestra imaginación pueda aportar, fructifique en el proyecto de acuerdo laboral que el país necesita.

Siempre y desde que se concretó, me he sentido orgulloso de nuestro Estado de Las Autonomias, y me he sentido así, porque este, en su momento, fué un proyecto nuestro, que surgió espontaneamente, atendiendo a las necesidades de nuestro país, sin contemplar en exceso, ejemplos y experiéncias foraneas.

El Estado de las Autonomias, todavia no funciona a satisfacción de todos, y ello ha sido debido, a que desde buen principio, quedaron sin abordar, temas que por su complejidad, se decidió aparcarlos y dejatlos pendientes de solución para en un futuro mas propicio.

Insisto en que el modelo austriaco, puede marcar una pauta del camino a seguir, pero a partir de aquí, hemos de elaborar "nuestro" proyecto de reforma laboral, un proyecto atrevido y con perspectivas de futuro, que se vaya concretando paso a paso, pero sin pausa, y eso si, sin desviarse un apice de su espiritu inicial.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

SETMANA SANTA A L´ANOIA

2010-04-06T01:10:00.000-07:00

A la tornada de les vacances d´hivern arribo a Barcelona, amb el ple convenciment, de que aquestes dates, son, si mes no per mi, les mes gratificants de tot l´any.

Cal puntualitzar que jo soc muntanyenc, i el fet de poder gaudir de la blancos de les muntanyes pirinenques i de la verdor dels camps de la Catalunya central, reconforta, després del neguit i les tensions de l´agitada vida de la ciutat.

De bon matí, ajudat pel mateix bastó, que l´avi en els seus darrers anys, feia ressonar pels empedrats del poble, m´enfilo muntanya amunt. Al llarg del camí tot es silenci, els caçadors ja han penjat les escopetes, i els pagesos encara no fan sonar els tractors ni les maquines de batre.

El meu respirar vada vegada es mes sorollós, em paro, giro el cap, i a sota meu, els camps de blat primerenc que ja brota, se´m representen, com una catifa d´un verd clar i lluent, que contrasta, amb l´altre verd mes fosc dels boscos de pins i alzines cada vegada mes escassos, per lka fal.lera dels pagesos, que solquen amb els tractors, els mes recondits indrets.

Aquest es l´encant de la meva comarca, l´Anoia alta, ja trobant-se amb l´arida Segarra. Ja ho se que a Catalunya hi podem trobar paisatges mes bonics, però dificilment tan ferestecs com aquest, a sota cap senyal de vida, ni cotxes ni fàbriques, res que destorbi la quietud i el paisatge.

A l´horitzó, on la vista ja es perd, es poden endevinar els pics mes alts de Montserrat, mes enllà dues masies abandonades i recuperades per la natura, l´home lluita contra la natura, però aquesta així que pot recupera el que es seu.

Aixeco la bota per fer un traguet, i el Sol ja m´enlluerna, es hora de tornar cap el poble. Dintre d´un parell de mesos, els camps ja seran grocs, les màquines ja ressonaran, una darrera mirada i un darrer pensament, fins l´any proper.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

EL TRAMVIA

2010-03-29T01:09:00.000-07:00

Resultat del projecte de reforma de la Avda. Diagonal, torna a ser habitual, sentir parlar, en artcles comentaris i tertulies, de l´ancestral figura del tramvia, i la veritat es que, molestar, no molesta, es bonic, evocar, persones, coses i esdeveniments, que d´una manera o altra, han representat, un fet important en el curs de les nostres vides.

Pocs dies enrere, parlavem en un article, de la problemàtica actual per traslladar-se al camp del Barça, en dies de futbol, jo encara recordo com si fos ara, quan de jovenet, agafavem amb el pare, el tramvia 54, que començave el seu trajecte molt a prop de casa nostre, Gran Via-Pl. de Les Glories i ens portava al final del seu recorregut, fins a la plaça del Centre, al barri de Les Corts, amolt poca distància del camp vell del Barça.

El 54 era aquell tramvia, que arribava a Les Corts, amb la gent penjada a la plataforma del darrere, amb un peu a dintre i un peu a fora.

Parlant del tramvia, els records flueixen amb fruició, a la sortida del col.legi, pujavem amb el pare Passeig de Sant Joan, amunt, per agafar el tramvia 54 o el 56, al carrer Bailén cruilla amb la Gran Via, que ens deixava devant de casa, prop de la Pl. de Les Glories. Hi havia dies que feiem tard, i quan arribavem, el tramvia ja començaba a donar la volta per la plaça de Tetuan, en aquella època no hi havia gaire transit, i el tramvia al girar per la plaçá ho feia lentament, el pare i jo ens posavem a correr, i quan teniem el tramvia al nostre abast, el pare m´agafava i em posava a sobre la plataforma, i després puijava ell fent un salt

També sortint del col.legi, passavem per devant del Arc del Triomf, i just a la cantonada del Passeig de Sant Joan, amb la Rda. Sant Pere, hi havia, hi encara avui en dia hi es, un antig bar-cafe, anomenat "TROLE", el trole era la barra metàlica, que conectada a la catenaruia superior, alimentava de corrent al tramvia.

Hi havia uns pocs llocs de la ciutat, on els empleats del tramvia, abaixaven el trole, per canviar-lo de catenaria, segons el trajecte que el tramvia tenia que seguir, aquesta era una operació, que molts vianants, sobre tot els nens contemplavem, mentres a la terrassa del "trole", els clients degustaven el seu cafe o refresc.

Resulta gratificant, evocar aquells moments i amb ells l´entranyable figura del tramvia,lamentaria sobre manera, que algú pensés, que tots els que estem en contra de la nova implantació d´aquest model de transport, som enemigs a ultrança del recordat artilugi.

La realitat es que aquestes, son coses que ja han passat, que avui en dia no tenen un lloc, dins de les nostres ciutats, i que per tant el que convé fer. es deixarles com el que son, bonics records.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

TRANSPORT PUBLIC -DRETS I SERVEIS

2010-03-22T02:09:00.000-07:00

Al moment present, fa cinquanta i dos anys que soc soci del Barça, tinc el carnet nº 5.287, de sempre,m´habia traslladat al camp en cotxe particular, al voltant de la Avda. Diagonal, Avda. Pedrealbes i carrers col.lindants, sempre habia trobat un reconet on poder aparcar el vehicle.

De vint anys enrere, tot coincidint amb els jocs olimpìcs i fins el dia d´avui, les mesures per regular l´aparcament de superficie els dies que hi ha partit de futbol, s´han anat endurint de tal manera, que va arribar un moment, en el que vareig pendre la decisió, de gastar-me unes pessetones cada dia de partit i deiuxar el vehicle en un parking public.

Em sentia satisfet devant del convenciment de que habia conseguit trovar la solució definitiva, quin gran error el meu, pensar que habia pogut sobreviure a les potents mesures coharcitives, que el nostre Ajuntament posa en pràctica, per dificultar el trasllat al camp del Barça en cotxe particular.

Les dificultats han arribat a un punt, que per trovar lloc en un parking, tinc que recollir el ticket d´entrada, 90 minuts abans de començar el partit i pagar la onerosa quantitat de 12 Euros, obviament he tingut que desistir, i saber reconeixer que han pògut amb mi.

Ja fa una bona temporada, que la meva senyora i jo, tots els dies de partit, agafem el bus 74, que comença el seu recorregut, al nostre barri de Sant Andreu i ens deixa just al devant del hotel Princesa Sofia, amb lo qual el trajecte d´anada ens queda ben resolt.

Els problemes es tornen a presentar, per fer front al trajecte de tornada, ja que quan els partits començen mes enllà de les vuit del vespre, donat que els autobusos, finalitzen el seu servei a les deu de la nit, ja no pots disposar d´aquest servei.

Arribats en aquest punt, penso que ja tinc dret a rebelar-me, perqué ja que la tendència es la de mig obligar al ciutadà a fer us del servei de transport public, de la mateixa manera penso que l´Ajuntament hauria de ser mes receptiu a l´hora d´evaluar, les necessitats i els drets de l´usuari.

Acabo de fer esment d´un problema poc important, que potser, com tants altres que es donen cada dia a la ciutat, no mereixen, ni cinc minuts del temps que el Batlle de Barcelona pot disposar.

Però de la mateixa manera, el ciutadà, aquest ciutadà que te problemes de transport, de neteja i seguretat ciutadanes, que per altre banda no te cap carreg, ni cap sou ni es passeja per la ciutat en cotxe oficial, no te perqué perdre ni cinc minuts, per participar ern una consulta popular i a la vegada fer-se en part responsable, del exit o fracás d´una operació urbanística, que dingú ha demanat, ni la ciutat necessita.

El bon dirigent, el lider, es la persona avesada prendre decisions, de las que es fa responsable y que el poden conduir al exit o al fracás, però el que no pot fer mai, es requerir la complicitat d´una ciutadania, que no te perqué aceptarla, ja que per el moment les seves prioritats son unes altres.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

LA DARRERA OPINIO NO SEMPRE ES LA BONA

2010-03-06T01:21:00.000-08:00

No fa massa temps i en un article anterior, ja feia esment, de que en situacions com la que estem vivint en el present moment, moments de crisi, amb tot el que això comporta, d´angoixa, d´incertesa, de manca de confiança, apareix una proliferació de comentaristas i tertulians, que es veuen en cor de fer arribar a la opinió pública, els seus diagnostics, i fins i tot, el tractament que hauriem d´emprar, per poder fer front a una crisi econòmica, a la que per el moment, encara no li veiem una propera sortida.

Es evident que tots aquests comentaristes, als que jo anomeno, economistes de saló, no ajuden a veure les coses amb la deguda serenitat, perque donada la diversitat dels seis diagnostics, cada dia que passa, l´opinió pública resta mes desorientada.

Dit lo anterior, es dona un fet que encara es mes preocupant, i es que quan sents parlar, als profesionals de l´economía, la majoria de vegades, gent molt experta i amb un gran prestigi personal, sembla que s´hagi establert entre ells una compètició, per donar a llum la darrera proposta, que sota el seu punt de vista, sempre es la bona.

Després de molts mesos, parlant de la conveniència de convocar un pacte d´Estat, per trobá sortida a la crisi, assumint, a l´efecte, responsabilitats compartides, per totes les forces polítiques, pacte, que fins i tot va mereixer el recolsament de Sa Majestst el Rei, sembla ser, que el govern central ha donat llum verda a aquesta recomenació, impulsada en primer terme i desde el primer moment, per el Sr. Duran i Lleida, portanveu en el Congrés, del grup parlamentari de Convergència i Unió, i ha overt una tanda de consultes, amb les altres forces, per veure d´impulsar mesures que ajudin a millorar l ´activitat. Després de les primeres reunions, els comentaris dels politics catalans convocats, tant els de CIU com els de ERC, apunten a que les mesures proposades per el Govern, encara que per el moment, tímides i poc ambicioses, van en la bona direcció.

Aquest es el moment en el que ens trovem, i just aquí, el passat diumenge, llegint el suplement d´Economía d´un diari barceloní, el professor Joaquim Muns, feia arribar a través d´un article, la seva opinió, sempre autoritzada, fent referència a lo que ell pensa de la conveniència d´arribar a un Pacte d´Estat.

Diu el professor Muns i penso que te raó, que aquest pacte, no ens pot conduir a terminis massa llargs d´aferrissades discusions, perqué la situació per la que passa el nostre país, requereix, solucions immediates i urgents.

El professor Muns segueix dient, que donat que ja s´ha presentat a les Institucions Europees, un projecte d´actuació, el Pacte d´Estat, s´hagués hagut de dur a terme, amb anterioritat, al redactat d´aquest projecte, per descomptat que en això el professor també te tota la raó, però les circmstàncies son las que son i els esdeveniments arriben quan arriben.

El article acaba, amb la conclusió, de que elo que cal, es un bon govern, que prengui decisions i assumeixi responsabilitats, sense veure´s en la necessitat de convocar cap Pacte d´Estat.
Si el Govern tingués ben clar, quina es la polítioca econòmica que cal aplicar, que tingués la valentia de posar en segon terme la seva ideología, aixís com també la perspèctiva d´un possible fracás electoral, es evident que no faria falta arr ibar a cap Pacte, però també es evident que aquest, no es el Govern que tenim, professor.

Tenim un President de Govern d´extrema esquerra, que ja ha demostrat que no está disposat a renunciar al seu pensament, i per altra banda, un arc parlamentari, no massa propici a demanar un vot de censura i provocar unes eleccions anticipades.

Espero que el professor Muns, el dia que es senti ben predisposat per fer-ho, ens faci arribar el seu projecte per sortir de la crisi i sobretot per poder fer front a la post-crisi, ell es la persona idònea per poder-ho fer i tots li estarem agraits.

Ignoro si Sa Majestat el Rei, va recabar en el seu moment, l´opinió del professor Muns, respecte a tot el fa referència, amb el moment economic, dic això perqúé el professor, nos es persona que es pogui sentir omesa a l´hora de analitzar quin es l´estat general d´opinió.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

PASEANDO POR REGENTS PARK

2010-02-22T01:09:00.000-08:00

Era a finales de los años setenta, cuando en plena transición política, pasé una larga temporada en el Reino Unido, concretamente, en Londres su capital.Mis mañanas transcurrian en un centro universitario, situado en el corazón de la ciudad, el acogedor recinto de Regents Park.

A la llegada del mediodia y finalizado ya mi trabajo en Bedford College, acostumbrava a dar un paseo por el parque, en su centro, y bajo una rotonda idéntica, a la que aquí tenemos en nuest ro parque de la Ciudadela, una banda uniformada, obsequiava con piezas tradicionales inglesas, a un númeroso público, que sentado en sillas plegables, escuchaba el concierto en medio de un sepulcral silencio.

Algunas parejas retozaban, echados sobre la hierba, disfrutando de su amor y a la vez del tenue y anhelado Sol del verano inglés.

En los bancos, sentadas, también tomando el Sol, pero a la vez aprovechando la bonanza del tiempo, para leer o hacer punto, se podian ver muchas de aquellas típicas señoras inglesas, de mediana o incluso de avanzada edad, con sus exuberantes pamelas, sus zapatos de medio talón, sus medias de seda, los labios pintados y las mejillas ligeramente polvoreadas.

Todo el conjunto respiraba un estilo tipicamente Victoriano, en el que he de reconocer, uno se encontraba francamente muy relajado y con una sensación de sana envidia, delante de este modelo de sociedad.

Una buena practica para reforzar el dominio del inglés, y digo esto como consejo para los jóvenes que se puedan encontrar en situación parecida, es la de tomar asiento al lado de una de aquellas ladies inglesas, que siempre acojian de buen grado, un poco de compañia y conversación.

Eran unas conversacioines, en las que aparte de la opoprtunidad de poder hablar en inglés, pocas novedades ofrecian, evocar las vacaciones que de mas jóvenes, alguna de estas señoras habian pasado en España, su vida familiar, sus hijos, sus nietos, la añoranza en algunos casos por los maridos ya fallecidos, sus relaciones sociales con el vecindario y poca cosa mas.

Eran aquellos, unos momentos difíciles en Inglaterra, la situación económica habia empeorado sobremanera, una tasa de paro muy alta, muchos cierres de empresas, y los gobiernos, primero el conservador de Edward Heath y mas adelante el del laborista James Callaghan, estaban constantemente en situación de crisis, como consecuència de las huelgas y movilizaciones, de las Unions, los sindicatos ingleses, que con su gran implantación e importante afiliación en el mundo obrero, condicionaban la labor política de los gobiernos del momento.

Fué en el curso de uno de mis últimos paseos en Regents, en el que una de mis interlocutoras, se me mostro radiante y a la vez optimista, respectoi al futuro del Reino Unido, el dia anterior, y en el curso de la habitual partida de bridge, que todos los jueves compartia con sus amigas en el club de su barrio, habia sido informada, de que por primera vez en su país, una mujer estaba siendo llamada a liderar la política inglesa, Mrs. Margareth Thatcher, era su nombre, militaba en el Partido Conservadory era persona de gran firmeza en sus decisiones y que dificilmente renunciaba al cumplimiento de sus objetivos.

Efectivamente, y ya de regreso en Barcelona, me llegó la noticia de que Mrs. Thatcher, habia llegado a la Presidéncia del Gobierno Británico, era el año 1.979, y gobernó hasta el año 1.990, en uno de su primeros comunicados como jefe del gobierno, anunció que tendría que pasar toda una generación, antes de que los Sindicatos volvieses a condicionar la vida económica del país.

Mrs Thatcher, no promulgó ninguna ley que condicionase la actuación de los Sindicatos, ni empleó ninguna medida coharcitiva en contra de ellos, pero en 1.984 a la llegada de la huelga general que tuvo lugar como protesta por la reforma del sector minero, tomó una sola medida, les cerró a los Sindicatos la puerta del nº 10 de Downing Street.

Aquella huelga general fué larga y cruenta, en el curso de ella, dos huelguistas mataron a un taxista y fueron porteriormnente condenados a cadena perpétua, al final los Sindicatos tuvieron que ceder y abandonar sus posicionamientos, la reforma del sector minero siguió, hasta que el gobierno dió total cumplimiento a su proyecto, hasta el momento presente, nunca mas el Reino Unido ha vuelto ha sufrir ningún estallido social, que alterase, el normal desarrollo, de las relaciones entre obreros, empresas y gobierno.

Los Sindicatos españoles han de pensar, que no siempre encontrarán un gobierno como el del actual presidente Sr. Rodriguez Zapatero, que puede llegar un día, en el cual si persisten, en su actitud de cerrar el paso taxativamente, a las politicas laborales del gobierno, se pueden encontrar ante la dificil situación de que se les cierre la puerta de la Moncloa, y dado que por el momento, su afiliación y en consecuénciua su representatividad, nos es comparable a la de las Unions inglesas, no creo que llegar a este punto les pueda resultar conveniente.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

INSTITUCIONES A LA CARTA

2010-02-09T01:21:00.000-08:00

Recuerdo, que en mis años mas jóvenes, y como estudiante de una prestigiosa escuela de negocios de Barcelona, se me decia, que la Empresa mejor organizada del mundo, era la Iglesia Catòlica, ignoro si en la actualidad habran cambiado los criterios, pero lo que si es cierto, es que el momento que vive la Iglesia en el mundo occidental, te lleva a buscar razones que den respuesta al porqué de la actual situación.

La Iglesia Católica, tiene en su seno, y dentro de sus órganos de maxima responsabilidad, empezando por el Santo Padre, a grandes teólogos, estudiosos de la Religión y en consecuéncia buenos conocedores, de cual es el momento que vive la Iglesis y de cuales son las directrices que habria que seguir, para dar el impulso que la comunidad católioca necesita en la actualidad.

Es evidente que entre nosotros, en todo el mundo occidental, la Iglesia Católica está en declive, f altan vocaciones, y cada vez hay menos fieles practicantes, que frecuenten nuestras iglesias, pero también es cierto, que en otras zonas del planeta, Asia, Africa, America Latina, la Iglesia católica vive su mejor momento, llevando el Evangelio a las zonas mas recónditas de estos continentes, con cada vez mas vocaciones y mas feligreses que propagan la Fe.

A la vista de lo dicho anteriormente, es evidente que en el seno de la Iglesia Católica, hay un error que sus pensadores no han querido cometer, hacer una Iglesia a la carta, una Iglesia para Europa, una Iglesia para Asia y así sucesivamente, la Iglesia Católica es simplemente lo que es, la misma para todos, y la palbra de Dios que nos hace llegar, también es la misma para todos.

La realidad social que viven los diferentes pueblos del planeta, puede cambiar, la perdida de unos valores y la conquista de otros nuevos, también depende del momento en que se vive, pero la Iglesia, pienso yo, como católico practicante, y sin ninguna pretensión de estar en poder de la verdad, muy acertadamente ha decidido seguir ahí, en el lugar de siempre, dando refugio y amparo a los que todavia siguen creyendo en su mensaje.

Y sirva todo lo dicho como ejemplo, a otras Instituciones y en concreto a la Unión Europea, que si, ha aceptado una Europa a la carta, unos paises dentro de la zona Euro, y otros como el Reino Unido, que no quieren adoptar la moneda unica, sus razones tendran, pero yo diria, que si se quiere estar integrado en la Europa Unida, ha de ser aceptándola como es, con todas sus ventajas y todos sus inconvenientes,personalmente pienso que en la Europa actual, son mas las ventajas que los inconvenientes.

Consecuéncia importante de lo dicho anteriormente, es que dada la confrontación existente en el Reino Unido, entre los defensores del Euro y sus detractores, estos aprovechan la mas minima situación de crisis de la moneda Europea, para desprestigiarla, lo cual puede ocasionar situaciones de desequilibrio, en los mercados de valores, como así sucede en el momento presente, y que tanto esta afectando a nuestro país en concreto.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

CONFIANÇA I RESPECTE

2010-02-06T02:18:00.000-08:00

Potser tots en som una mica responsables, i potser tambe es veritat, que ell mateix ha propiciat la manca de confiança i respecte, que en tots els ambits, especialment els politics i també els informatius, es mostre, en vers la persona del President del Govern Espanyol, Sr. Rodriguez Zapatero.

En primer lloc, hem de recordar, que el Sr. Rodriguez Zapatero, es el nostre President, escollit democraticament per tots nosaltres, i que per tant, en la mateixa mesura, que ens veiem en cor de cuestionar-lo, hauriem també d´analitzar, el nostre grau de responsabilitat, en el moment d´anar a votar, i sobretot, si varem prestar prou atenció, als continguts dels programes que presentaven els partits, essencials indicadors, de quins seran els objectius del govern, durant el curs dels seus quatre anys de mandat.

Les últimes resolucions del govern, tendents a donar impuls, a una reforma laboral, apareixen tart, però benvinguts siguin, si es que marquen una pauta a seguir, en las negociacions entre Sindicats i Patronal, sembla ser que així es.
Després de coneixer, les primeres mesures presentades, per donar futur al sistema de les pensions públiques, es de lamentar que els Sindicats, abans de començar a negociar, ja anunciin movilitzacions, no es una mesura gaire assenyada, si tenim present, que aquest govern, fins el moment present, i parlant del tema laboral, ha deixat tota l´iniciativa, als criteris sindicals.

En el curs de la setmana passada, el FMI ha fet públiques, les seves previsions econòmiques, per els dos propers anys, el fet de que acabat l´any 2.010, Espanya a diferència de la majoria d´Estats, veins de la zona Euro, encara estigui en recessió, amb una taxa negativa del 0.6%, a donat peu, a tots els analistes de dins i de fora, a dramatitzar una situació, que a tots preocupa, però que no es irreversible.

Ignoro les raons, però ningú a parlat de que d´acord amb les previsions del FMI, en el curs d´un any del 2.010 al 2.011, passarem d´un 0.6% negatiu a un 0.9% positiu, es a dir, que en el curs d´aquest any, tindrem un creixement del 1.5%, tres vegadas superior, al que tindran els nostres veins, i el doble de l´estimat, per al conjunt de la zona Euro, aquest podri ser un fet puntual sense importància, si no sabessim que històricament, quan la situació es normalitza, i torna la bonança econòmica, Espanya, sempre creix molt per sobre, dels nostres socis europeus.

Les dades anteriors, no son producte de una casualitat, en economía, no passa res per casualitat, el que simplement passa, es que Espanya, encara te un potencial de creixement superior al de la resta d´Estats que ens envolten, a Espanya encara hi ha molts cotxes per vendre, i molts habitatges per edificar, i donat que només som quaranta mil.lions d´habitants, encara hi ha lloc, perque fins i tot arribi gent de fora, si es que tenim feina per ells.

Mantinguem el respecte per les nostres Institucions i els seus governants, ben aviat arribaran temps millors, el que es essencial, es seguir prenent les mesures, que el país necessita, s´ha començat tart, però benvingudes siguin.

Josep Mª Carbonell i Vilaró.

TORNAR A COMENÇAR

2010-01-28T00:54:00.000-08:00

Es evident, que la present crisi econòmica, ens ha colpejat fort, i encara no sabem, ni com, ni quan, ens en sortirem, però si algun profit en podem treure, es el de que ens a fet tocar de peus a terra, i ens ha fet ser conscients, dels deures que tenim pendents de fer, i de quina es la realitat del país on vivim.

En el curs d´aquests darrers trenta anys, els canvis que la nostra societat ha experimentat, han estat profunds, la innovació tecnològica, la globalització de l´economía, l´aparicio de les noves economies emergents, han fet que, els plantejaments inicials, del nostre transit politic, desde la dictadura, fins a la democràcia, necessitin un profund estudi, que apart de contemplar els canvis experimentats, faci front a tots els temes , que en aquells moments tan fragils de la transició, per la seva complexitat, varen quedar, diguem que aparcats, a la espera de trobar un moment mes adient per poder afrontar-los.

En moments com els que estem vivint, en el que contemplem impavids, com estan en perill, el nostre teixit industrial, l´Estat del benestar, la familia pilar basic per a qualsevol societat, no podem deixar-nos arrossegar, per l´inercia dels fets, ni esperar que aquesta mateixa inercia, ens impulsi a millorar la present situació. Hem de ser valents, agafar un altre vegada ben fort i ben alta, la torxa de l´iniciativa, de l´ilusió, de la confiança en les nostres forces, i tots plegats començar de nou.

Quan parlo de començar de nou, pregunto si no seria una bona pensada, oblidar-nos d´una vegada, d´aquest nou Estatut d´Autonomía, en mala hora presentat, que no dona satisfacció real a les aspiracions del catalanisme, que va ser aprobat en un referendum amb molt baixa participació ciutadana, i que per altra banda estem comprobant, que no complirà el objectiu inicial, de ser un nou marc de relacions entre Catalunya i l´Estat Espanyol.

Cal una profunda revisió de l´Estat de les Autonomíes, un nou marc de relacions laborals, un pla energetic nacional,, un nou pla hidrologic, un sistema de finançament definitiu que doni satisfacció a tothom, sense privilegis per dingú, una no va llei d´extrangeria que ompli els vuits que encara ocasionen tensions inclús entre les diferents Administracions.

En definitiva els catalans jo diria que neçessitem fins i tot un canvi de model de vida, que contempli, llevar-se a un hora diferent, anar a dormir també a un hora diferent, menjar en horaris diferents, canviar els nostres habits de consum i de compra, i els nostres moments de lleure.

No voldria mostrar-me reiteratiu, però per dur a terme tot aquest procés, cal un nou pacte d´Estat, o un nou Pactre de la Moncloa, no importa el nom, convocat de manera urgent, i aixís poder aprofitar, aquests darrers anys de la present llegislatura, per deixar a tot el país en condicions, de fer front al repte post-crisi. que ben aviat arribarà.

NATIONAL PRAYER BREAKFAST

2010-01-21T01:23:00.000-08:00

El fet de que el President dels Estats Units, hagi convidat al President Rodriguez Zapatero, a participar en aquest acte religiós, acte, que amb el transcurs dels anys ha esdevingut institucional, es realment una sorpresa que genera un grapat d´interrogants.

Hem tingut ocasió de llegir algun comentari, fent esment a la incipient amistad nascuda entre ambdos presidents, hi ha comentaristes que pensen, que aquest detall dels Estats Units, podria ser un acte de desgreuge, com a resposta als comentaris, que alguns mitjans internacionals, han dedicat, a la política econòmica desenvolupada per el govern que encapçala el Sr. Rodriguez Zapatero, que posaven al efecte en entredit, els propers sis mesos de Presidència Europea que a Espanya li pertoca afrontar.

Es evident que el President Obama, ha obviat el laicisme del seu convidat, tots compartim amb ell la certesa, de que com a reconeixement a la invitació, també a fi i efecte d´assegurar unes futures bones relacions amb els Estats Units, i perque no dir-ho, per tenir les portes obertes de qualsevol Universitat de prestigi, on poder donar un parell de conferències al mes, un cop acabada la seva etapa com a President del Govern Español, el Sr. Rodriguez Zapatero es veurá capaç a a Washington de resar fins i tot el "Crec en un Deu".

Per altyre banda el que això escriu, sempre ha estat reticent, a l´hora d´acceptar, amistats d´aquestes que es generen en quatre dies, sobretot, quan i amb relació a lo parlat, encara tenim present, la rfec ent i estreta amistad, que el Sr. Aznar va mantenir amb el seu homoleg Sr. Bush, de trist record per tots nosaltres.

Potser si que malfio en excés, però espero i desitjo, que l´invitació del President Obama, no tingui res que veure, amb el nombre de presoners de Guantánamo, que molt aviat faran cap a les nostres presons, de la mateixa manera que espero, que el compromís militar Espanyol, a l´Afganistan i al Orient Mitjà, no assoleixi nivells desproporcionats, perque de ser aquestes les raons, que ens porten a resar a Washington, valdria mes resar cada dia de bon matí, un " Pare Nostre" sota els porxos de la Moncloa.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

RECURSOS HUMANOS

2010-01-13T01:42:00.000-08:00

Una de las gestiones mas importantes a considerar para la buena marcha de una empresa, es la de los recursos humanos, no es fácil tener acceso a personal bien cualificado, o por otra parte a personal bien dispuesto a llevar a cabo, trabajos que por su dureza, localización, u horarios intempestivos, resultan excesivamente incómodos.

Esta gestión que como decia es realmente importante en una Empresa, con mas razón lo es para el conjunto de un país como España, que aspiora a formar parte del grupo de paises con economias mas avanzadas, y que al efecto aprovecha la mas mínima ocasión para jactarse de ponerse por delante de la economía italiana y de estar en buen camino para hacer lo propio con la francesa.

De los recursos humanos de un país y de su nivel de formación, depende el nivel de riqueza generada, Francia es un país que con un territorio de dimensiones parecidas al de España, tiene una población que supera en alrededor de veinte millones de habitantes a la española, Italia que tiene un territorio ciertamente mucho mas pequeño que el español, tiene una población que supera en casi quince millones de habitantes a la española.

A mi entender hay tres aspectos a considerar y que merecen una especial atención, en prim,er lugar el crecimiento de la demografia española en comparación con la de otros paises vecinos es muy inferior, lo cual requiere una mayor inversión que anime e incentive a las parejas en edad de procrear a fin de que tengan mas descendéncia.

En segundo lugar, una desmesurada obsesión, por tener entrada en la Universidad, deja en segundo plano, las expectativas de una formación profesional, quebien atendida, podria ofrecer una buen futuro a muchos estudiantes, ya que no forzosamente la Universidad es la mejor salida.

En tercer y ultimo lugar. hay que pensar en el recurso de la inmigración, de especial incidéncia en España, en el curso des esta última decada de boom económico, con la masiva llegada de inmigrantes, que han tenido acceso en nuestro país, no siempre con la cautela y el rigor que son necesarios en un tema tan delicado como este, en el cual, una mala integración puede originar tensiones con la población autoctona y consequentemente dificultar una buena convivencia. Por otra parte, no es lícito ni ético aceptar la llegada de inmigrantes y cuando ya no se les necesita, pretender devolverlos a sus paises de origen, a no ser que esta cláusula figure en el momento de su contratación.

Sin la intención de mostrarme reiterativo en exceso, al considerar todo lo anterior, uno no puede dejar de acordarse del añorad o "Plus Familiar" "Los Puntos", también de la figura de aquel aprendiz de catorce años, que entraba en una empresa y salia de ella con un alto grado de capacitación profesional y humana. Llego incluso a recordar las gestiones a realizar en el Sindicato Vertical de la época, para poder dar de alta a un trabajador recien llegado de otras provincias españolas.

Es evidente que en este país nuestro y ahora mas que nunca se encuentra a faltar una mejor gestión de los recursos humanos.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

LA FIDELIDAD DEL VOTO

2010-01-07T01:15:00.000-08:00

Entre los cada vez menos asiduos ciudadanos, que depositan en la urna, su voto electoral, hay un porcentaje muy elevado de votantes, que sin tomarse ni siquiera la molestia, de leer un programa electoral, toman su decisión, simplemente por fidelidad a una fuerza política determinada, y esta es sin lugar a dudas una posición, que no siempre ayuda, a elegir la opción política, que en un momento determinado el país puede necesitar.

Dificilmente el socialismo español, volverá en un futuro a verse representado por un gobierno como el actual, que aplique con tanto rigor, políticas propias de la izquierda mas radical.

He de reconocer, que no tuve en su momento, especial disposición, en leer el programa electoral del Partido Socialista, y en consecuencia ignoro, si en su programa, se contemplaba una futura ley de regulación del aborto como la recientemente aprobada, o si también se contemplaba una nueva legislación, que permitiese a las parejas homosexuales, cointraer matrimonio y adoptar hijos, porque el que esto escribe, también forma parte de este colectivo de votantes con fidelidad probada, hacia una opción política que no es precisamente la socialista.

He de suponer, que efectivamente el programa socialista contemplaba estos proyectos legislativos, y dado que teniendo como tengo, la certeza de que en el conjunto del electorado socialista, hay un porcentaje elevado de católicos p0racticantes, es evidente que estos, o no se leieron el programa, o pusieron por delante de toda consideración personal, una fidelidad a toda prueba, hacia una opción política, que en este caso no representaba, ni sus creencias, ni su forma de pensar.

También hay que considerar, que algunas fuerzas políticas, en sus programas dan realce, a los proyectos electoralmente mas atractivos, de la misma manera que en algunos casos, ignoran u ocultan, los que puedenb resultar mas conflictivos y en consecuéncia, electoralmente menos gratificantes.

Después de tyreinta años de democracia, pienso que ya ha llegado el momento, de exigir a una fuerza política, honestidad a la hora de presentar e4l programa que se ve acapàz de asumir, y por el que será juzgado al final de sus cuatro años de actividad legislativa, y por lo que respecta a nosotros, los electores,también hemos de saber exigirnos, leer unos programas, y elegir el que de acuerdo con nuestras convicciones y con las necesidades puntuales del país, creemos que a este conviene, si no lo hacemos así, no nos podremos lamentar, por el simple hecho de tener el gobierno que nos merecemos.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

EL PERILL DEL NO SABER QUE FER

2009-12-23T01:07:00.000-08:00

Al inici d´una nova activitat, el perill no es el fet de poder fer-ho malament, això te solucions, si es produeix algún error, sempre ets a temps a rectificar, i a la llarga el projecte, amb mes o menys exit, acostuma a seguir el seu curs.

El gran problema es trovar-se al devant d´un nou repte, un nou carreg, una nova responsabilitat, i no saber per on començár, en altres paraules, no saber que fer, perque quan et troves en aquesta situació, es poden provocar les mes impensables atzagaiades..

El que ens está succeint aquí a Barcelona i a Catalunya, te molt que veure amb el que acabo d´esmentar, després dels fets del any 1.992, que van comportar la transformació de la nostre ciutat, per el nou alcalde entrant, només calia, cuidar el dia a dia de la ciutat, conservar el que s´havia fet, la seguretat, la neteja, el transit, dingú reclamava cap gran projecte, que fes ressucitar la Barcelona dels Jocs Olimpics, però el no saber que fer, ens porta a endagar, un altre gran projecte, anomenat el Forum de les Cultures, que aquestes hores, encara dingú sap, que representava, ni mlo que pretenia ser, ni quin va ser el seu resultat.

El anterior alcalde, el gran transformador de la ciutat, també es trova que no sap que fer. les ganes de fer coses i son, i decideix presentar la seva candicatura a la Presidència de la Generalitat, al segon intent, ho aconsegueix, i sense saber massa be que fer, decideix, redactar, discutir i presentar als dos Parlaments, un nou Estatut per Catalunya, que representés un canvi en profunditat, en quan a les relacions entre Catalunya i la resta de l´Estat.

L´anterior Estatut, el del any 1.978, necessitava una transformació, això era evident, perqué després de trenta anys, tenia pendents de resoldre, el tema de un bon i definitiu sistema de finançament, i `per altra banda, no comtemplava llogicament, els canvis que per la nostre societat, ha representat, la massiva arribada dels nous inmigrants.

Redactar i aprobar un Estatut nou ha representat, per una banda, no deixar definitivament resolts, els aspèctes que era important resoldre, finançament e inmigració, i per altre banda esmerçar cinc anys, amb constants enfrentaments i tensions amb la resta de l´Estat, sense saber al moment present, com quedará el contenciós amb el Tribunal Constitucional.

I es per tot lo dit, que es posen els pels de punta, quan llegeixo, que el actual Batlle de Barcelona, que sembla ser que tampoc sap ben be el que fer, ens vol fer passar un tramvia, de un extrem a l´altre de Barcelona, lo que comportará a l´efecte, la gran reforma de l´Avinguda Diagonal, en definitiva un gran projecte, il.luminat iu pensat per persones, que potser per la seva edad, no han viscut mai la problemàtica que presenta el tramvia en una gran ciutat, ni poden recordar, perqué en el seu moment, tot i que amb molta nostàlgia, varen ser fets fora de funcionament.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

LASTIMA DE HERENCIA

2009-12-16T01:06:00.000-08:00

Estoy seguro que al leer el título del presente artículo, el lector pensará que me voy a referir a la reforma del impuesto de sucesiones, que en el momento presente, es tema de intenso debate, a nivel político, e incluso a nivel de calle.

No es mi intención hablar de un impuesto, del cual la sociedad catalana, ha expresado mayoritariamente su oposición, y que estpy seguro, que después del trabajo parlamentario, encontrará el resultado positivo que todos esperamos.

Me referiré a la herencia que el General Franco dejó a los españoles, que si bien es cierto presenta pocos aspectos positivos, hay uno que pienso, merecia ser aprovechado, actualizándolo, de acuerdo con los cambios que la sociedad española, ha ido experimentando, con el paso de los años.
El antiguo régimen, allá por los años, cincuenta, sesenta, setenta, pagaba mensualmente a todos los obreros, el llamado plus familiar "los puntos", que en sus últimos tiempos representaban, 600.- Ptas. por cada hijo dependiente de los padres hasta llegar a los diez y ocho años.

En la actualidad desde hace ya unos años, los anlistas y expertos en el tema, ven con preocupación, que los indices de natalidad en ·España y en Catalunya, en comparación con los de otros paises de nuestro entorno, son muy bajos, con lo cuel está en peligro, el relevo generacional, y todo ello debido a las pocas ayudas y estímulos que reciben las pàrejas jóvenes en edad de procrear.

Me pregunto porqué en su momento, se dejó de pagar aquella ayuda económica, que los que ya tenemos una edad, recordamos que a final de mes, era esperada con fruición por la clase obrera, como un sobresueldo extraordinario, que ayudaba sobremanera a cubrir el presupuesto familiar.

"Los puntos" se dejaron de pagar, bajo el gobierno de D. Felipe Gonzalez, y esta fué una decisión que no mereció ninguna queja, de los partidos situados mas a la izquierda, ni de los Sindicatos, que veian así desaparecer, un derecho adquirido por los obreros, en aquellos difíciles años.

No estamopa hablando de una ayuda sin importáncia, ya que 600.-Ptas mensuales por hijo actualizadas al momento en que vivimos, serian una gran ayuda, para animar a las parejas jóvenes, a formar una familia.

Puestos a hablar de los Sindicatos, porque no decir, que estos fueron los mayores beneficiarios, de la herencia franquista, ya que heredaron y siguen disfrutando, de todo el patrimonio, edificios e instalaciones, que anteriormente habian sido las sedes del antiguo Sindicato vertical.
Otra herencia que en este caso no debieron aceptar, fueron las ultimas disposiciones que en materia laboral dejo el franquismo, algunas todavia vigentes después de trenta años.

No seria mala idea, que los Sindicatos, replanteasen sus actitudes y planteamientos, un país no puede vivir constantemente, bajo la amenaza de una huelga general, cosa que por otra parte, tampoco deberia inquietar, a un gobierno, al cual el pueblo con sus votos, le ha dado una mayoria suficiente, para gobernar sin ningún condicionante.La huelga general, es un derecho democrático, que tiene la clase obrera, para protejer en casos muy puntuales y extremos, los derechos del obrero, y no deberia ser motivo de inquietud, aunque parece ser, que si lo es, para el actual Presidente del Gobierno.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

LAS RAZONES DE UNA GRAN SINRAZON

2009-12-03T01:07:00.000-08:00

No recuerdo exactamente la fecha, la verdad es que tampoco me he molestado en buscarla, porque las hay, que preferirias borrarlas del curso de la historia, cosa que no siempre es posible, ya que dada su trascendéncia, siempre te aparecen como causa en mala hora originaria de hechos posteriormente acahecidos.

Me refiero a las jornadas en las cuales el ex Presidente español, Sr. Aznar, compartió en las islas Azores, con el Presidente de los EE.UU. Sr. Bush y con el Premier británico Sr. Blair, para con los pies puestos encima de la mesa al mas puro estilo americano, decidir, como y cuando tenia efecto la invasión del Irak.

En el curso de aquellas fechas, España, desapués de muchos siglos, volvia a ser, aquel país, que regia los destinos del mundo, comprendo perfectamente que para un nacionalista español, aquellos hechos tuvieron un especial significado.

El rechazo del pueblo español para con la guerra del Irak, fué unánime, y tyodavia lo fué mas al conocerse posteriormente, que en Irak, no habia armas de destrucción masiva.Al poco tiempo tuvo lugar, el terrible atentado islamista de Madrid, que llenó de dolor a todo el país, creando a la vez, un gran estado de confusión y de repulsa generalizada, por la manipulación que intentó el gobierno, al asignar en principio, la autoria del atentado al terrorismo vasco.

En todo este contexto, el Partido Popular, pierde las elecciones generales, unas elecciones que en condiciones normales, nunca debió haber perdido, porqué en sus ocho años de gobierno, y hasta que tuvieron lugar, los acontecimientos anteriormente relatados, España se sintió bien gobernada, la derrota del partido Popular, cogió a contrapié no solo a ellos sino a todo el espectro poítico del país.

En política, los errores como en todfos los órdenes de la vida, tienen un coste, el Sr. Aznar y su partido, cometieron un error, hasta cierto punto, esto podria ser disculpable, no será el Sr. Aznar el primer político, ni el último, que en la defensa a ultranza de sus ideales, de sus sentimientos, de su ideario político, comete un error, y esto repito es disculpable, pero lo que si es obligado, es saber asumir los errores y aceptar de buen grado, su coste político, que en el caso que nos ocupa, representó, pasarse unos cuantos años, todavia no sabemos cuantos, en la oposición.

El Partido Popular, su error no supo asumirlo, lejos de ello, ha llevado a cabo una actuación política, tendente a recuperar con urgéncia y sin reparar en medios, la Presidéncia del gobierno.
El partido Socialista por su parte, se lo ha puesto fácil, su política ha sido clara y nitidamente, propia de la izquierda mas radical, enfrentamiento con la Iglesia Católica, política laboral al albur de los criterios sindicales, una gran crisis económica con perspectivas de recuperación, muy a largo plazo, y todo ello con una losa encima de cuatro millones de personas en el poaro.

Para recuperar el poder, no hacia falta a mi entender, provocar enfrentamientos entre comunidades, ni poner en entredicho, las aspiraciones y anhelos en la mejora del autogobierno, de todo un pùeblo, el catalán, que nunca en sus requerimientos, se ha apartado del curso legal marcado por las Instituciones.

Yampoco hacia falta aprovechar el enfasis inicial del Sr. Rodriguez Zapatero, al asegurar que apoyaría, el Estatuto que saliese del Parlamento de Catalunya, presentando recurso an`te el Tribunal Constitucional, contra un Estatuto, que ya habia superado el tamiz del Parlamento de Madrid y del Senado, con la unica finalidadde soscavar la imagen del Presidente del Gobierno.

El Estatuto Catalán, aprobado en su dia, a través de referendum por el pueblo de Catalunya, lleva tres años pendiente, de la resolución del Tribunal Constitucional, siendo que al parecer, ha habido filtraciones, que apuntan a un posible recorte del contenido del Estatuto, ello ha llevado a doce periódicos catalanes, a publicar un editorial conjunto, en defensa de la dignidad del pueblo catalán.

Podria parecer que citao editorial, representa una presión e ingeréncia en la labor del Tribunal, pero otros ha habido anteriormente que han sido resposables de su manipulación política, recurriendo a Magistrados por el simple hecho de parecer proclives a apoyar el contenido del Estatuto, obstruyendo la rfenovaciuón de Magistrados cuyo tiempo en el cargo ya habia expirado, e incluso obstruyendo la sustitución de un Magistrado ya fallecido

El Partido Popular es sin lugar a dudas rel gran resposable de toda esta sinrazón, y bien haria en retirar su recurso con lo cual prestaria un gran servicio a todo el país y en especial al pueblo catalán, que podria así seguir siendo con renovadas ilusiones, el motor de arrastre, que el conjunto del país todavia necesita.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

ESDEVENIMENTS EUROPEUS

2009-11-24T01:09:00.000-08:00

Hi ha dies que de bon matí, després de fer la primera ullada al diari, surts de casa veient les coses amb una millor perspectiva de futur, el propassat divendres va ser un d´aquests dies, i tot com a consequència dels recents nomanaments dins del Consell Europeu.

Va ser nomenat President el Sr. Herman Von Rompuy, 62 anys, aquella edad en la que els homes es troben en el seu millor moment, Flamenc, això vol dir, avesat a viure la mateixa problemàtica que nosaltres els catalans, pensament democristiá, catolic practicant, educat en un col.legi religiós, partidari d´emprar políticas econòmiques tendents a reduir els deficits publics, oposat fermament a l´entrada de Turquia en el si de la Unió Europea, i degustadó de la bona cervesa,definitivament el Sr. Von Rompuy es el President que Europa necesitaba.

Per altre banda, el nomanament com a Comisaria de la Sra. Cecilia Malmstrom, ministresa d´afers europeus sueca, persona que coneix i estima Catalunya, que parla perfectament el català, i que en el seu moment va fer la seva tesi, basant-se en el nacionalisme català, pot representar un altre petit pas, per anar introduint, el fet català i el coneixement de la seva realitat dins del Parlament Europeu.

Deixo per al final, el meu comentari sobre la designació de la Sra. Catherine Ashton com a responsable de la diplomàcia Europea, i ho he deixat per al final, perque penso que es important fer un petit anàlisi al respecte, el gran error al meu entendre i fins ara del Projecte Europeu, ha estat, construir una Europa a la carta, adaptant-la a les conveniències de tothom, a Europa s´hi entra o no s´hi entra i si s´hi entra ha de ser zacceptant les mateixes condicions que la resta de paisos, seria molt important per la solidesa i futur d´aquest projecte Europeu, que el Regne Unit decidís adherir-se, al conjunt de membres que han acceptat la moneda única.

I es per tot lo dit anteriorment, que el nomanament de la Sra. Catherine Ashton, dona d´esquerres, progresista i defensora de les tesis europeistes, pot ser un pas decissiu, per tractar de conduir al euro- escepticisme britanic fins a una decidida integració a la Unió Europea, acceptant la moneda única, com ja han fet e4l conjunt de paisos capdaventers en aquest projecte europeu.

Per tot lo dit, em sento satisfet, ja que sempre he pensat que Europa es la única sortida que te Catalunya per trobar el seu lloc a Europa, com a Estat sobirà.

Deixo com una anècdota el frivol comentari que em feia el diumenge un parent meu de la Garrotxa " Josep Mª, po que irem be, si al devant i comencen a fotre dones tant lleges"

Josep Mª Carbonell i Vilaró

CIUTADANIA

2009-11-18T01:12:00.000-08:00

Sempre han estat molts els ciutadans de Barcelona, que s´han sentit compromesos, amb el deure civic,de participar, en el procés de reciclar les deixalles generades a les nostres llars.

Lo cert es que si mes no fins ara, aquesta bona disposició de la ciutadania, no s´havia vist corresposa per part de l´Ajuntament, a l´hora de posar en servei, equipaments mes adients, que fessin mes facil tota aquesta operativa.

Després d´esperar molts anys, que ens arrivés aquesta resposta per part de l´Ajuntament, recentment m´he sentit certament satisfet, al comprobar que un nou projecte de recollida de deixalles ha començat a operar, recolzat per una inversió, certament molt important

En el meu cas particular, els contenidors ara els tinc mes a l´abast, es pot dir que just devant de casa, lo que m´estalvia la feixuga tasca, de caminar carregat, amb les bosses de diaris vells i ampolles de vidre buides, els dos o tres centsa metres, que abans tenia que recorrer, per arribar fins els contenidors mes propers.

També i com sempre succeeix, al posar en funcionament un sistema nou, al començament surgeixen entrebancs, que entre tots hauriem de mirar de solventar.

El primer dia que vareix baixar tot satisfet amb les bosses a la ma, per estrenar el nou sistema, el meu semblant es va entorbolir, al comprobar que al voltant dels contenidors, hi havia una montanya de bosses que els usuaris havien deixat a terra

Després de estar uns minuts pensant perque això havia passat, vaig trobar tres possibles raons, podria ser que la frecuència de recollida hagués de ser mes alta, també podria ser que el forat o acces dels contenidors fos massa petit, o en tercer lloc que les bosses que es pretenien introduir, fossin massa grosses.

En tot cas seria una bona mesura aconsellar als usuaris, que no els fes recança, embrutar-se les mans, posant elks envasos de plastic vidre o paper a granel dins dels contenidors, sense la bossa, d´aquesta manera el accés es mes facil, i un cop les deixalles queden dipositades dins del contenidor, s´aprofita millor l´espai, aumentant a l´efecte la seva capacitat. Soc conscient de que en aquest país nostre, encara hi ha molta gent que segons perqué no li agrada embrutar-se les mans, però hi ha vegades que no queda mes remei que fer-ho.

Reparant que en tots els contenidors hi havia gravat un nombre de telefon, per avisar en situacions com aquesta, només arribar a casa, vareig telefonar a l ´Ajuntament, la senyoreta que em va atendre, després d´escoltar totes les meves explicacions, com a primera resposta em va demanar que li donés el meu nom, la meva dressa i el meu carnet d´identitat, per uns moments no vareig saber que fer, quan et requereixen aquestes dades, et fan sentir-te com si fossis culpable d´alguna cosa que no has fet, abans de donar les dades vaig seguir dient, senyoreta jo telefono seguint les instruccions indficades en el contenidor, no es preocupi senyor, tothom hauria de fer les coses com vosté les está fent, la resposta va fer sentirme aliviat i a la vegade gratificat, definitivament vaig pensar que la senyoreta en questió s´havia fet mereixedora de coneixer totes les meves dades. A les poques hores haig de dir, que els contenidors ja estaben en disposició de ser utilitzats..

Donada la gran inversió que l´Ajuntament ha efectuat, tinc entés que la xifra del nou contracte de neteja, es d´aproximadament 2.000 mil.lions d´euros, valdria la pena, que tots, uns i altres, popsessim lo millor de la nostre part, per ajudar a l´exit d´aquest nou projecte, del contrari sería dolorós, arribar a la conclusió, de que en aquesta ciutat nostre, ja no sabem quin tractament emprar, per treuren´s la merda de sobre en les degudes condicions.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

NEGOCI O FRAU

2009-11-09T01:09:00.000-08:00

Aquests darrers dies i com a consequència de l´anomenada operacio Pretoria,alguns mitjans i fins i tot algún carrec politic, no han tingut masses miraments a l´hora de parlar de possibles fraus i de pòssibles delinquents, fixeu-se que dic possibles, perqué fins el dia d´avui, encara no s´ha demostrat la culpabilitat de dingú, una cosa s´ha dit i s´ha repetit, això si, quq tothom te dret a la presumpció d´inocència.

Donada la personalitat de dos dels afectats, en concret els Srs. Prenafeta i Alavedra, i coneguda com es la seva trajectòria profesional, m´atreveixo a pensar, que tota la seva actuació, va ser concebuda amb la finalitat de du a terme un negoci, mai un frau.

També es ben sabut que en el mon del negoci, com en qualsevol altre activitat, hi ha profesionals molt escrupulosos i altres que no ho son tant, aquests que no ho son tant, moltes vegades i sense donarse´n compte, en el curs de la seva activitat, corren el perill de posar-se, en el llindar de la il.legalitat, i troibats en aquest punt, es molt fàcil donar-se una entropessada.

Voldria insistir, homes de negoci, mai delinquents, la condició de delinquent, no apareix de manera espontànea, quan ja es tenen setanta anys i després d´una trajectòria irreprotxable, el delinquent te un historial que el fa mereixe aquesta condició, de la metaixa manera que un home de negoci, li van pesant els anys i encara aprofita qualsevol oportunitat per mirar de portar una pessetona a casa seva.

Particularment, em dona l´impresió, que donada la proliferació de casos de corrupció política,evasions de capital, finançament il.legal de partits, etc que han aflorat en el curs dels darrers anys, feia falta algú que pagués la festa, i per pagar la festa qui millor que dues persones, estretament vinculades al nacionalisme català, i a la persona del seu primer exponent, el President Pujol.

No soc el primer que ho diu, altres ho han dit i amb mes coneixement del tema que jo mateix, no hi ha dret la manera com varen ser tractats durán el seu trasllkat a Madrid emmanillats devant les càmeras de televisió i convertits en escarni devant de tot l´estat.

Estic segur que ben aviat, tot es resoldrà satisfactòriament, que el seu partit els hi renovará la seva condició de militants, aquet es un altre fet que necessita una millor explicació de la que s´ha donat fins ara, i per lo que respecta als afectats, suposo que sabrán entendre, que quan s´arriva a una certa edat, val mes no sortir gaire de festa i quedar-se a casa.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

FUTBOL I POLITICA

2009-10-29T02:09:00.000-07:00

Recordant els discursos i conferències del President Pujol, recordo que en una ocasió deia, potser amb altres paraules, que en un politic, lo que es esencial, apart de oferir una bona formació personal, cosa que sempre ajuda, es anar dotat d´alló, que tots diem que tenim, però que la majoria de vegades es demostra que només tenen uns quants.

En la meva opinió, i respecte a aquests atributs a que fa referència el President Pujol, jo diria que en aquesta vida, facis lo que facis, i et dediquis a lo que etr dediquis, sempre val mes anar-ne sobrat que noi pas una mica justet.

He fet tot aquest preambul, per sortir a parlar del actual President del Barça, el Sr. Jan Laporta, que sembla ser que a final del seu mandat com a President de l´Entitat barcelonista, pensa orientar la seva vida cap a la política, ja ha deixat ben clar quina es la seva orientació, i en aquest sentit, jo, soci del Barça amb cinquanta anys d´antiguitat, li desitjo tots els exits posibles que estic segur podrá assolir.

L´exit politic, l´assolirá, perqué es un lider, un gran lider, que ha demostrat sobradament les seves condicions de lideratge, i demostrant a la vegada també, que compleix satisfactoriament, amb els requisits, que el President Pujol, li exigeix a una persona, que decideix dedicar-se a la política.

El Sr, Laporta arriba a la presidència del Barça, acompanyat d´un gran equip de professionals, que l´ajuden a restablir dins del club, tant en l´aspecte esportiu com en el economic i social, la normalitat que s´habia mig perdut, després d´uns darrers exercicis de gestió poc afortunada.

Un any de mals resultats, que en l´esport ja se sap que un dia o altre arriben, i una moció de censura poc oportuna, porten a l´entitat i als seus dirigents a prendre decisions, que podian acabar en una dimisió i en consequència a originar un vuit de poder dins del club, que podia malmetre l´excelent gestió duda a terme fins aquell moment.

Bona part de la directiva abandona els seus carregs, i el Sr. Laporta acompanyat d´uns pocs fidels, i en un moment en el que per altre banda sembla ser que tenia que fer front a circumpstàncies familiars delicades, cosa que mai ajuda, decideix fer front a la situació, restablir l´ordre dins de la directiva, restruturar l´equip tecnic i seguir comandant amb ma ferma els destins de l´entitat.

Fa prop de dos anys quan em va fer entrega de l´escut d´or, pels meus cinquanta anys d´anmtiguitat, ja vareig tenir ocasió de felicitar-lo, ara ho torno a fer, i li torno a desitjar molts exits en la política, on també i arriva en un moment, en el que fan falta, persones de la seva valentía i fidelitat en les seves conviccions.

Si m´ho permet, només una cosa em queda per apuntar, per favor, esperi a començar la seva tasca política, després d´aquests pocs mesos que falten per concluir la seva presidencia barcelonista, no es bo barrejar les coses, sobre tot quan al mig de la barreja, hi ha una cosa tan important com el nostre Barça.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

L´ESGLESIA CATOLICA,PASSAT,PRESENT I FUTUR

2009-10-20T01:08:00.000-07:00

En aquesta vida, en el meu entendre, hi ha tres raons que ens ajuden a decidir el que hem de fer i el que no hem de fer. Unes, les fem per convicció, perqué creiem en elles, altres, les fem perque s´han convertit, en el nostre habit de comportament, i en tercer lloc hi ha coses que les fem, per respecte a les persones, que ens les han ensenyat, ens han ajudat a endegarles i fins i tot en el seu moment, ens han pregat que nios les deixem de fer.

En el meu cas hi ha un aspecte de la meva vida, que sempre he respectat, i que penso te molt que veure amb les tres raons que abans he apuntat, una mica per convicció, un altre mica perqué sempre ho hi fet, i també perque desde petit, els meus pàres mi varen acostumar, i em varen educar d´aquesta manera. Quan esfesta de precepte, mai he deixat d´assistir a la Missa de dotze.

Ahir diumenge, poc abans de les dotze, ja era a la parroquia asswegut en el meu lloc, sempre el mateix, l´Esglesia, acabat l´estiu i després dels pons de la Mercé i del Pilar, presentava un bon aspecte, estaba gaire be plena, vareig fer una ullada al meu voltant, per si veia algún conegut, una de les coses que te la missa de dotze, es que sempre n´hi trobes, i un cop localitzats, després de la celebració, els pots saludar i a la vegada parlar una bona estona de les coses delk barri.

Miorant, mirant al meu voltant, vareig reparar en el fet, de que jo, que ja passo dels seixanta , era el mes jove de la colla, desseguida vaig pensar, on deu estar el jovent?, quen parlo de jovent,vull dir persones, parelles, matrimonis, de vint, trenta o quaranta anys, el jovent no hi era, el jovent avui en dia s´ha desentés de la religió.

Acabada l´Eucaristía, el Mossen va fer uns comentaris, en relació a les activitats de la parroquia, i un dels fets a que va fer referència, va ser la gran acollida que te entre els nois i noies del barri, les activitats de l´esplai, que semanalment fa trobades i sortides, guiades pels mossens i monitors de la parroquia, segons va dir el mossen, enguany mes d´un centenar de vailets s´han inscrit a les activitats de l´esplai.

A partir d´aquest comentari del Mossen, abans de deixar el meu lloc i sortir al carrer, em vareig fer dues preguntes, perque aquells pares de trenta o quaranta anys porten a la seva canalla a l´esplai i en canvi ells no van ni a Missa?, suposo que la rao es que encara que ells en tot això de la religió no hi creuen massa, tenen la certesa de que a la parroquia, els seus fills, no s´ajuntaran amb companys poc recomenables, i en consequeència, quedaran al resguard de conductes reprobables. Un altre explicació podria ser, que donada la mancança de valors, que es detecta avui en dia en el conjunt de la nostre societat, pensessin, que a la Parrpoquia, per pocs o cap centim, el hi vigilen la canalla, mentres ells poden sortir a dinar a fora o anar al cinema per la tarda. Aquiesta resposta la deixo a criteri de les pèrsones, que llegeixin aquest article.

La segona questió que em vareig fer, es, com l´Esglesia sim li arriba tanta canalla joveneta , amb la mesura que es van fer grans, sel´s hi escapen de les mans, aquesta resposta la vareig trobar jo mateix, i ben convençut, perque l´Esglesia en aquest nostre mon occidental, na ha sabut adaptar-se als canvis que la vida en general ha experimentat, i això comporta, la poca integració del jovent, i de la mancança de vocacions sacerdotals.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

LA GRAN OBRA INACABADA

2009-10-13T01:10:00.000-07:00

Era molt jovenet,quan la mare em despertava de bon matí per anar al col.legi, just després de saltar del llit, recordo que obria els finestrons del balcó i lo primer que la meva vista acertava a veure, dia derrere dia i durant molt anys, eren les dues punxes de la Sagrada Familia,per aquell temps, només ni havia dues, les dues que va deixar construides l ´arquitecte Gaudí.

Un cop havia esmorsat, sortía amb el pare a esperar el tramvia 54 que tenia parada devant de casa, Gran Via- Padilla, i al cap de una poca estona, arribavem al carrer que en aquell temps tenia el nom de Lauria, agafadet de la ma del pare, baixavem Lauria avall fins la plaça d´Urquinaona, i un cop allá, seguiem per Jonqueres, a la dreta els retols del cinema Borrás,i a l´esquerra les banderes Ameriucana i del Regne Unit onejant sobre les branes dels balcoins dels respectius consulats, després, el carrer Ortigosa i ja erem al col.legi, La Salle Comtal, just devant mateix del Palau de la Música.

Durant els meus anys de col.legi, a final de curs feiem el repartiment de notes i premis en el Palau , amb l´assistència dels pares, que aplaudien, les nostres exibicions corals i de dança catalana, i fins i tot oferiem alguna petita representació teatral.

Desde la finestra de la meva classe, veiem constanment la majetuosa façana del Palau, després ja de gran he estat un assidu assistent a les audicions musicals programades any darrere any. El Palau sempre ha estat per mi, quelcom entranyable, testimoni constant de la meva vioda infantil i adolescent, es per això que els recents esdeveniments, m´han colpit sobremanera, per tot lo que ha estat un imperdonable atemptat contra el meu primer simbol del catalanisme.

Potser es per tot això, que llegint els detalls del frrau cotmés per els gestors del Palau, se m´encengués una senyal d´alarma, ja está ben gestionada la Sagrada Famiulia?, la Sindicatura de Comptes i les Administracions ja fuen a terme audiotories periòdiques, que poguin detectar un posible disgust, semblant al que hem sofert recentment en el Palau de la Música?

La Sagrada Familia segueix creixent, i segons auguren els tecnics, els que ara tenim ja seixanta anys, podria ser que la vegessim inaugurada, i tot això gracies als ajuts i a les aportacions, de pàrticulars i entitats d´arreu del mon, finançament molt semblant al que obtenia el Palau de la Musica per financiar les seves activitats.

Tinc el absolut convenciment, que els administradors de l´obra de la Sagrada Familia, son excelents gestors i persones honestes, però en aquests moments, el català ja es com aquell gat escaldat, que amb l´aigua freda en te prou.

Avui en dia si alguna vegada obro el balcó de l´antig pis dels pares, ja puc veure cinc punxes, en compte de dues, esperem que la gran obra gaudiniana, el meu altre simbol juntament amb el Palau, es pogui veure acabada sense cap sobresalt, com el que em sufert aquests derrers dies, desde l´entranyable edifici que en Domenech i Montaner va edificar just devant del meu col.legi.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

ECONOMIA SUMERGIDA

2009-10-01T01:25:00.000-07:00

Tiempo atrás, mejor diria, muchop tiempo atrás,se llenaron muchas páginas,hablando de la problemática que presentava para el país el fenómeno de la economia sumergida, que en aquella época ya representaba aproximadamente una tercera parte del PIB español. Hacía mucho tiempo que no leia ninguna información al respecto, pero en estos momentos, se percibe en algunos medios, la inquietud de volver a actualizar un debate, que sigue aquí, pendiente de encontrar respuesta, y que nunca debió abandonarse, porqué somos muchos los que pensamos, que un buen tratamiento de este fenómeno sería esencial para la normalización económica de nuiestro país.

Parece ser que en la actualidad la incidencia de esta actividad fraudulenta, se sigue moviendo alrededor de los parámetros anteriormente citados, y cuando hablo de actividad fraudulenta lo hago porqué conviene que nadie se lleve a engaño, se trata de un fraude, con todo su significado para con el conjunto de la sociedad, y el gobierno, que ha sido elegido para representar y proteger los derechos de todos los españoles, debería aplicar las medidas que fuesen necesarias, para atajar el problema de raiuz, aunque en principio estas medidas pudiesen parecer impopulares.

Impopulares seguro que lo serian, porqué afectan tanto a empresarios como a obreros, los primeros los empresarios, cuando se viven épocas de mucha actividad, para poder hacer frente a la creciente demanda y ante la rigidez de la vigente legislación laboral, la solución mas cómoda y de resultados immediatos que encuentran, es prolongar la jornada laboral, de común acuerdo con los trabajadores, abonando logicamente las horas llamadas extras, en dinero efectivo y sin ningún justificante que acredite el trabajo realizado.

En muchos casos, otra práctica habitual, consiste en captar personal de otras empresas, que disponiendo de horas libres, esten dispuestos a aceptar una segunda ocupación, por la que serán remunerados, como en el caso anterior en dinero efectivo y sin justificante.

A que se debe que los obreros, después de tantos años de lucha, para conseguir una jornada laboral justa, acepten estas propuestas?, por varias razones, en primer lugar, porqué el español en general es una persona, laboriosa, trabajadora, al que no le importa trabajar una horas demás, si con lo cual consiguen unos ingresos, que pueden representar una mejora substancial en su calidad de vida, a la vez que muestran una buena disposición para atender a los requerimientos de la empresa.

Todos los analistas, llevamos triempo reiterando la necesidad de abordar esta situación, pero el gobierno sigue mostrándose reticente en abordar, la esperada reforma laboral, la cual cuando por fin llegue ha de contemplar un sistema de horarios, que dificulte estas actividades que insisto son fraudulentas.

Asimismo la reforma deberia contemplar un cambio en las modalidades de contratación que hiciesen mas flexible, la actualización de la plantilla de una empresa atendiendo a las ncesidades de cada momento.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

PARLEM-NE?

2009-09-17T01:09:00.000-07:00

Eren els primers anys noranta, quan jo mateix i a requeriment de la gent que coneixia el meu pensament politic, vareig tenir que plantajar-me i contestar la gran pregunta, ¿Quin tipus de nacionalista soc?, soc un nacionalista dels considerats moderats? o be soc un nacionalista radical, que posa per sobra de tot l´independència de Catalunya.

En el seu mmoment em va ser francament dificil, poder arribar a conclusions, perqué per una banda , jo sempre habia estat un català, que tot lo espanyol ho veia amb bons ulls, sempre habia dit que els meus millors amigs fora de Catalunya els tenia a Espanya, que els meus millors clients fora de Catalunya, també els tenía a Espanya, aixís com els proveidors mes fidels. Però a la vega el fet català esta dins de mi molt present, eren ja molts els anys de lluita, molta la gent que habia patit, presó, que habia patit exili, i molta que fins i tot habia donat la seva vida, en la defensa de les llibertats de Catalunya.

Finalment vareig trobar la meva resposta, no podien haber-hi, diferents graus de nacionalisme, de nacionalista s´en era o no s´en era, i si s´en era , això portava implicit un sentiment per la independència de Catalunya, que no es podía ni amagar ni disimular.

Arribats en aquest punt la seguent pregunta era obvia, ¿Doncs i que penses fer per assolir l´independència, i jo contestaba, res, no penso fer res, no penso ni parlar-ne, i no pensaba parlar-ne, perqué en aquells moments, l´independència era un objectiu dificilment assomible, i que per tant parlar-ne, només podia conduir a crear malestar i enfrentament amb els altres pobles de l´Estat espanyol, amb els que ens agradés o no ens agradés habiem de seguir convivint i treballant plegats.

L´independència de Catalunya, no més es podía contemplar, conseguint que la Unió Europea, esdevingués una realitat, i que a través d´aquest nou ordenament socio-politic, la posicio de les nacions sense estat europees com Catalunya, Escocia, Euskadi, Flanse, etc., pogués arribar a ser la d´Estats independents dins del marc europeu.

Sembla ser que en el moment present, el Partit Nacxionalista Escocés, que está governant Escocia, ja comenca a plantajar-se la possibilitat de convocar un referendum, moviments semblants, tenen lloc dins de la comunitat flamenca, i aquí a Catalunya, la gent d´Arenys de Munt, ja a tirat pel dret.

El Partit Nacionalista escocés, si encara no ha convocat el referendum, no es pel fet de que estiguin sotmesos a cap control per part de Londres, sinò pel fet de que no tenen prou clar, que el resultat fos positiu. Aquí a Arenys de Munt, el 60% dels possibles votants es varen quedar a casa, segur que es durán a terme, mes consultes en altres poblacions catalanes, i aixís podrem constatar, si el porcentatge de participació, es igual, millor o pitjor.

Tot aquest procés, haurá estat una experiència clarificadora, però si els resultats a tot arreu, son similars, als obtinguts per la gent d´Arenys de Munt, francament, pensem el que pensem, i anhelem el que anhelem, tinc l´impresió, de que no ha pas arribat, el moment de parlar-ne.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

HABLAR Y ESCUCHAR

2009-09-08T07:41:00.000-07:00

El pasado jueves dia 3 de Septiembre cte., un prestigioso periodista de un rotativo barcelonés, acababa su artículo, afirmando, que el Presidente Rodriguez Zapatero, no es que lo hiciese mal, sinó que lo que realmente sucedía es que no sabía mas.

Evidentemente, un buen nivel de conocimientos, siempre ayudará a un Presidente de Gobierno, en sus tomas de decisión, pero basicamente y a mi entender, lo prioritario es que se sepa hablar y se sepa escuchar.

El Presidente Rodriguez Zapatero, ha demostrado sobradamente, que de hablar sabe, y que hablando, aprovecha toda ocasion que se presenta, para insuflar ánimo y confianza a sus oyentes, y esto es importante, porqué cuando en su momento dijo que España tenía un buen sistema financiero, decia verdad, y cuando decia que nuestra economía habia pasado por delante de la italiana, también decia verdad, y cuando decia que ya estábamos pisando los talones de los franceses, también decia verdad, y todas estas afirmaciones es bueno que se hagan, porque el pueblo necesita oirlas, para conocer en su realidad cual es la situación del país.

Otro aspecto diferente, es la disposición del presidente a la hora de escuchar, aquí se podrian analizar diversos factores, podría ser que no hubiese tenido a su alrededor, profesionales de confianza, que mereciesen ser escuchados, también podría ser que fuese persona de convicciones muy profundas, que no le permiten valorar lo que lke comunican sus allegados, y todo esto hay que ponerlo en su debe, porque en una situación como la actual, hay que saber rodearse de buenos asesores, escucharlos a todos, y a partir de aquí tomar las decisiones a que haya lugar,aunque no sean comodas ni se ajusten a sus preferéncias personales.

En los albores de la presentre crisis, el gripo parlamentário de CIU en bo9ca de su portavoz Sr. Duran i Lleida, apuntó la conveniencia de convocar unos segundoa pactos de la Moncloa, no es la primera vez, que esta fuerza política catalana, se presta a colaborar y dar soporte parlamerntário al gobierno, y siempre que esto ha pasado, siempre se ha reconocido por fuentes del gobierno, que esta colaboración habia sido, sera, generosa y provechosa para el conjunto del Estado.¿Porque no se quiso escuchar al SR. Durán?.

En ocasiones y en política, esto sucede con frecuencia, hay responsables políticos, cuya prepotencia, les impide escuchar a los demás, a fin de dar la imagen, de que el mériuto de la gestión llevada a cabo, es exclusivamente suyo.

Es una lastima que el Presidentre Rodriguez Zapatero, no quiera o no sepa escuchar, su labor de gobierno, mejoraria sobremanera.

Además se da la circunstáncia, de que en el momento presente, las decisiones a tomar, sobre todo en el ámbito socio-laboral, son difíciles, en algunos casos muy duras y siempre de gran trascendéncia, por lo que es dificil, que las pueda asumir, una sola persona, una sola fuerza política, o una sola organización sindical o patronal.Es toda la sociedad española, la que se debe sentar en la mesa de negociación y consequentemente, la que debe ser escuchada.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

EL MEU BOSC

2009-07-29T01:08:00.000-07:00

Amb el vostre permís, us parlaré del meu bosc, perqué es veritat, jo tinc un bosc, no massa gran, tampoc massa allunyat del poble, i aixó em permet dedicar alguna estoneta a treballar-hi, esporgar les branques dels pins, recollir la deixalla que sempre hi deixa algún desaprensiu, fins i tot i planto arbrets nous, perque vagin donant vida al bosc, amb altres paraules, procuro conservar-lo net i en condicions de poder-lo gaudir.

Tot i sent el propietari, la llegislació vigent, em limita la facultat de poder tallar algún arbre, a fi de poder tenir una mica de llenya per alimentar la llar de foc a l´hivern, els boscos segons pèrqué estan molt vigilats. Pago religiosament cada any, la contribució rústica que em pertoca pagar. Amb tot això el que us intento traslladar, es el meu convenciment, de que soc el propietari d´un bosc, que compleix amb totes les seves obligacions, sense treuren capo contrapartida, només per la satisfacció, de conservar en bones condicions una propietat de la familia i a la vegada preservarla del risc d´un posible incendi. .

A partir d´aquesta exposició, la meva pregunta es la seguent: Perqué i amb quin dret a partir del proper mes de Septembre, el meu bosc patirá la invasió de centenars de persones que sense cap permís ni autorització, invadirán el meu bosc i se m´emportarán els meus bolets?, repèteixo, els meus bolets, que son meus perqué son un producte del meu bosc, al igual que la fusta dels arbres.Aquests invasors a qui faig referència, no en tindrán prou en emportar-se els meus bolets, es pararan a esmorzar o fins i tot a dinar i emdeixaran el bosc ple de deixalles, que després jo, seguint les normatives hauré de recollir.

Del bosc no en pots treure cap profit, només despeses i feina, i a questa es la raó de que molts propietaris, no tinguin els seus boscos en les degudes condicions, lo que moltes vegades, ajuda a la proliferació dels tragics incendis que es produeixen a l´estiu.

El bosc ha de tenir un sol propietari o ha de ser de tots? jo penso que tothom hauria de tenir el dret de disfrutar-lo, per tent el bosc hauria de ser de tots, i es pèr això que l´Administració hauria de tenir cura de l´estat dels boscos, de regular l´activitat dels boletaires, s´haurien de fer pagar unes taxes pel dret a recollir bolets, taxes que podrien ser un ajut per sufragar la neteja del bosc.

Catalunya es una de les zones d´Europa, amb mes massa forestal, i per tant amb mes perill d´incendis, lo que obliga als governants a posar molta atenció en aquest apàrtat de la nostre vida cotidiana. Les pregunteses succeeixen una darrera l´altre, perque a Catalunya hi ha tanta massa forestal? doncs perqué s´ha anat abandonant molte terra de cultiu. I això perque passa? Podria ser que a la població rural, treballar la terra ja no els fos prou rentable.

Hem començat pels boscos i acabarem parlant de topta la vida rural en general, convé que el governant, tingui mes contacte amb les comarques, que comuniqui amb el pagés i el ramader ,que si be avui en dia tenen einas per poder treballar en condicions, lo que els falta es que arribin els estimuls i ajuts necessaris, per poder-ho fer de manera profitosa.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

CIUDADANOS DE SEGUNDA

2009-07-17T01:08:00.000-07:00

No es frecuente en nuestro entorno europeo, ni en todo el mundo occidental, encontrar una situación como la que se da en nuestro país, donde por el momento conviven amigablemente, ciudadanos, digamos que de primera, con otros menos afortunados de segunda.El hecho de que los unos y los otros, se vean tratados de manera diferente, no se produce por la simple incidéncia de la diosa fortuna, o por haber acumulado a lo largo de los años, merecimientos, que hayan justificado unos privilegios para unos, en detrimento de los otros, sino por el simple hecho de que la actual legislación así lo determina.

De todos es sabido, que las comunidades vasca y navarra, recaudan sus impuestos y distribuyen la riqueza que generan,de acuerdo con sus propias necesidades, y limitándose a pagar un cupo o contyribución, por los servicios que el Estado les p`resta.También es de todos sabido, las animadversiones que en todo el Estado se despiertan, cada vez que desde Catalunya, se apunta la necesidad de una revisión de los planteamientos existentes, en aras a poder atender las prestaciones requeridas por sus ciudadanos y que siempre a la larga demuestran, que en definitiva son medidas, que redundan en beneficio de todas las comunidades españolas.

Con el paso de los años y a la vista de los acontecimientos, empezamos a llegar a conclusiones,España a Catalunya siempre la ha odiado a la vez que también siempre la ha necesitado, en cambio al País Vasco, necesitarlo, no lo necesitan para nada, pero siempre, y esta es una relación que viene de antiguo, lo han amado.

Cuales son las causas que originan esta animadversión para con Catalunya?, podri ser que su capacidad de innovar, de emprender, de crear riqueza, generasen un cierto sentimiento de envidia, envidia que en este caso, seria totalmente injustificada, basicamente debido a que en el curso de los últimos años, las distáncias que en este aspecto habia entre todas las comunidades, se han reducido notoriamente..

A mi entender hay un aspecto fundamental y causante de la llamada catalanofobia, nuestra lengua y consequentemente nuestra cultura, representan, un hecho diferencial, que esta aquí, cada día, en nuestra vida cotidiana y en este aspecto si, que no es posible acortar distáncias, Catalunya es lo que es y como es y España deberia aceptarlo y entenderlo.

Los catalanes por nuestra parte, debemos seguir luchando dia a dia, por la conservación y enriquecimiento de nuestra lengua, pero también sin obsesionarnos, porque el catalán como decia D. Camilo José Cela nunca morirá, y no morirá porqué detrás de el tiene el soporte de una gran obra literaria, y esto es lo que a una lengua le da fuerza y vigor, para ir superando las dificultades que se presentan a lo largo de su história.

Hay otros aspectos en nuestra vida social, donde se puede apreciar, la existéncia de ciudadanos que gozan de privilegios respecto a otros. En tiempos de crisis, cuando el cierre de empresas es nuestro pan de cada día, los obreros que se encuentran en situación de posible despido, trbajando en las grandes empresas multinacionales, con gran soporte financiero y mediático, afrontan el paro en mejores condiciones y consecuentemenmte ven su futuro mas esperanzador, que las personas que han de hacer frente a la misma situación, trabajando en empresas pequeñas, autóctonas,familiares,dond e los empresarios se ven abocados a la ruina, y los obreros en muchas ocasiones, pendientes de recibirlas migajas provenientes del fondo de garantia salarial.

Con mas frecuéncia de la necesaria, oimos pronunciar, el término solidaridad entre comunidades, esta solidaridad, es lógico que exista y debe existir en momentos puntuales, ejemplos recientes tenemos, la reunificación alemana, donde los Landers occidentalesd, han llevado y siguen llevando todavía, el peso de los costes de la reunificación.Aquí en España contemplamos el esfuerzo catalán con el consiguiente deficit fiscal producido, a fin de nivelar los desequilibrios existentes, entre las comunidades españolas, ocasionados por los cuarenta años de dictadura y por la situación de desgobierno existente, anteriormente a esta, pero esta solidaridad, no puede representar una situación de subsidio permanente, que de lugar a privilegios como los anteriormmente citados, y que nos hacen sentir a muchos españoles, ciudadanos de segunda.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

RECUERDOS DE NIÑEZ

2009-07-10T02:15:00.000-07:00

Pocas cosas son las que podemos recordar de nuestra mas temprana niñez, y las pocas que recordamos, aparecen en nuestra mente, medio borrosas, sin demasiada nitidez, pero siguen así, latentes, imperturbables con el paso de los años.

Yo era un niño de dos a tres años, con mis padres vivíamos en la Gran Via barcelonesa, casi delante mismo de la plaza de toros Monumental, algún domingo por la tarde, salíamos a pasear por el hoy todavia existente, paseo centreal de la Gran Via, hasta la esquina de la calle Marina, donde nos sentábamos en la terraza del antiguo café Sol y Sombra a tomar un refresco.

En aquellos tiempos y en aquel lugar, los domingos por la tarde resultaban muy animados, desde la calle o sentados en la terraza, podias oir los aplausos y aclamaciones, o también los pitos, que resonaban desde el interior de la plaza, según fuese la actuación de los protagonistas de la corrida,

Al volver a casa y paseando por delante de la plaza, de repente se abrieron las puertas y ello dio salida a una multitud enfervorizada, mi padre me subió en brazos, para que así pudiese ver a dos figuras, que vestidas en relucientes trajes, sobresalían por encima de los aficionados, que los llevaban a hombros, al parecer se trataba, de una de las jornadas memorables de Manolete y Arruza, toreando juntos en la Monumental barcelonesa.

A los pocos años y siendo ya mas mayorcito, si alguna vez me preguntaban, niño, cuando seas mayor que te gustaría ser? siempre respondía de inmediato, yo quiero ser torero.

Ya en plena adolescéncia, en aquella época, los jueves por la tarde, en el colegio eran festivos, y un tio-abuelo mío, muy aficionado a la fiesta, pasaba por mi casa a recogerme, y me llevaba con el a la plaza, eran los tiempos de Chamaco, el torero de moda en Barcelona, que llenava la plaza, todos los jueves y domingos de la temporada.

Así es como nace mi afición a la fiesta de los toros, eso si, he de reconocer, que cada vez mas decaida, por la ausencia de grandes figuras que te animen a ir a la plaza.Recientemente la aparición de José Tomás, un gran torero, ha hecho renacer la ilusión de los buenos aficionados, y la plaza a su llamada se vuelve a llenar.

Estos recuerdos y estas vivencias, son las que despiertan la afición, a un espectáculo, el taurino, que pienso no tienen nada que ver, con ser mejor o peor catalán, o tampoco ser mejor o peor español. Igualmente pienso que no tienen nada que ver, con el respeto o el desprecio, que uno pueda sentir por la vida de los animales.

En otro momento y a través de otro artículo, trataré de reflejar, mi sensibilidad por la vida de los animales, a traves de mi fracasada experiéncia como componente de una partida de cazadores, en este caso la víctima fué un jabalí, el cual, después de una larga jornada de acoso, fué abatido, trasladado y exhibido, en la plaza mayor del pueblo, con la consiguiente admiración de toda la vecindad, por la hazaña conseguida.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

EL GOT MIG PLE

2009-06-30T01:11:00.000-07:00

Quan en un país les coses no rutllen com tots voldriem,sigui per la situació econòmica, sigui per una manca d´entesa política entre les Institucions, es fàcil caure en una situació de desanim generalitzat,que no sempre reflexa la realitat del país, i potser quelcom aixís ens está passant actualment a Catalunya, on veiem el got mig vuit, quan hi ha molts aspectes de la vida del país que ens estan donant moltes satisfaccions.

Quan parlem de les coses que van por el bon camí, no caiguem en el parany de contemplar només els exits esportius del Barça, que si be han estat trascendents, sobretot per la implantació i arrelament que te aquesta institució esportiva en el conjunt de la societat catalana, no hauriem de permetre que enfosquissin altres aspectes de la vida quotidiana, social, cultural, econòmica i esportiva, que darrerament també ens estan donant moltes satisfaccions, si mes no, igual d´importants que les que ens ha fet arribar en nostre Barça.

En aquest article, faré referència al moment actual del teatre, activitat aquesta, que sempre ha estat un bon referent de la realitat cultural d´un país,i que en la actualitat esta vivint el millor moment que els meus seixanta cinc anys em permeten recordar.

De molt jove només recordo, unes sales de teatre reconvertides en cinemes, altres enderrocades per construir habitatges, i unes poques mes que s´han conservat en estat ruinós, esperant l´arribada de millors temps.

Una política decidida de la Generalitat a favor del teatre, a nivell d´ajuts e inversions, la construcció del Teatre Nacional de Catalunya, i la gran aposta de la Televisió de Catalunya, que ha donat oportunitat a molts profesionals joves del mon del teatre, per poder desenvolupar la seva carrera, ha fet que en la actualitat, els teatres omplin els seus aforaments, y que molts cinemes es tornin a reconvertir en teatres, devant la gran acceptació, que la present oferta teatral, ha merescut del gran public.

Parlant de lka Televisió de Catalunya, aquesta va ser en el seu dia i segueix sent,una inversió, orientadaa divulgar, reforçar i proptegir, la nostre llengua, la nostre cultura, i les nostres tradicions,, es ben cert que s´han assolit aquests objectius, i això ha estat aixís, perque s´ha fet arribar als catalans, una gran oferta televisiva, aconseguint en consequència una gran audiència, que l´ha fet rentable, desde tots els punts de vista, sobretot desde la seva vesant cultural.

Una bona activitat teatral, l´arribada de noves companyies, noves produccions, directors joves que posen en escena, versions actualitzades de les grans obres, aconsegueis que les grans actrius i els grans actors del teatre català, que sempre hem pogut admirar, segueixin tenint la oportunitat de fer-nos arribar, e4l seu art, però a la vegada obra la porta a l´arribada de un actor jove com el Julio Manrique, que ens porta al teatre, ens fa comprar una entrada per onerosa que sigui, i ens te un parell d´hores asseguts en una butaca fins que ens aixequem i tot aplaudint, ens donem compte de que a Catalunya el got encara es mig ple.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

PROLIFERACION DE ECONOMISTAS

2009-06-25T01:51:00.000-07:00

De un tiempo a esta parte es notoria la aparición de tertulias, foros de opinión, debates en radio y televisión, en los cuales personas de prestigio reconocido en sus campos profesionales, abogados, filósofos, historiadores, tecnicos, hacen llegar a los espectadores u oyentes que los siguen, sus opiniones acerca del estado actual de las economias española y catalana con una contundencia y seguridad en su forma de expresarse, que puede dar la impresión de que estan en poder de la verdad.

En realidad lo que sucede es que esta pleyade de economistas de nuevo cuño, lo que si hace es crear un estado de confusión en la opinión pública. que desde luego no ayuda a reconducir la presente situación económica.

Yo diria que incluso entre los profesionales de la Economía, se ha establecido una especie de compètición, en la que todos pretenden hacer llegar al gran pùblico, la última novedad, la última receta, que nos ayuda a todos a poder superar el momento.

Unas buena actitud al respecto, pienso que seria, leer y escuchar con atención las recomendaciones de los responsables en temas económicos de los gobiernos español y catalán, y por otra parte, practicar un ejercicio que ayuda a conocer el estado de opinión del país, poner atención en lo que dice el taxista, el conductor del autobus, el vendedor del quiosco, todos ellos personas que desde su ignorancia económica, sin pretender demostrar nada ni tener mas conocimientos que nadie, en ocasiones merecen ser escuchados.

No hace muchas fechas, un taxista, en el curso de una carrera de quince minutos, me dejó resuelto desde su simplicidad el espinoso tema de la financiación autonómica, decia el hombre. que de sistemas de financiación justos y fáciles de aplicar, solo hay dos, uno en el que el restado central recaude todos los impuestos y luego transfiera a la comunidad autónoma, el dinero suficiente para atender al cumplimiento de su presupuesto, el segundo sistema contempla que sea la comunidad autónoma la que recaude los impuestos en su totalidad y transfiera al estado, el cupo a determinar.

Traté de hacerle ver que no seria tan facil determinar el montante económico de las transferencia en un sentido u en el otro a satisfacción de todas las partes implicadas, pero el hombre tenia respuesta para todo, ¿no tenemos la expèriéncia del País Vasco y de Navarra?, pues todo consiste en aplicar los mismos parámetros para todos los demás.

Después de pagar la carrera con la consiguiente propina, en erste caso bien merecida por cierto, baje del taxi, y llegué a mi conclusión. - zapatero a tus zapatos-

Josep Mª Carbonell i Vilaró

EL ESTADO DEL BIENESTAR

2009-06-16T03:16:00.000-07:00

Recientemente he leido que solo el 25% aproximadamente de los catalanes tienen un seguro médico en una mutua de previsión privada, aparte de su afiliación en la Seguridad Social. Pueden encontrarse muchas razones que justifiquen esta realidad, pero basicamente, pienso yo,ello se debe, a que los servicios sanitarios públicos, prestan un muy buen servicio, lo cual no anima a contratar otro tipo adicional de covertura sanitária.

Me podría extender detallando los hechos concretos que me hacen llegar a esta conclusión, pero prefiero pasar a referirme a otros aspectos de nuestro "estado del bienestar", que tamnbién merecen ser considerados y poner así mi granito de arena, a fin de contribuir a que la presente realidad social de nuestro país, perdure, y la puedan seguir disfrutando las futuras generaciones.

El coste de los medicamentos es francamente asequible para todos los afiliados a la Seguridad Social, pero en el caso de los pensionistas y jubilados, colectivo este el de la tercera edad, que con mas frecuéncia requiere de asistencia sanitaria, la farmacia es totalmente gratuita.

Los enfermos en tratamiento, que necesitan trasladarse desde su domicilio a un centro de salud y que por su estado, no estan en condiciones de hacerlo por si solas, tienen a su disposición, servicio de ambulancias, para efectuar el desplazamiento, de manera totalmente gratuita.

La medicina, gracias a la investigación, sigue avanzando y cada vez surgen mas tratamientos y fármacos nuevos, que ayudan a la cura de enfermedades, poco tiempo atrás incurables, pero su aplicación representa un coste dificilmente asumible.

Puede ser que la presente situación de crisis generalizada, me haya empujado a escribir este artículo, pero aún en épocas de bonanza económica, la pregunta que muchos nos hacemos es obvia. ¿Por cuanto tiempo podremos seguir disfrutando del presente "estado del bienestar"?, ¿podrán los futuros gobiernos, mantener el montante económico que ello representa?, ¿no convendría pensar en alguna medida de ayuda adicional?.

Es muy importante que abramos un debate a nivel de Estado, para entre todos encontrar soluciones de ayuda.Personalmente yo, como usuario de la sanidad pública a la que estoy profundamente agradecido por los servicios que me presta, pienso que una contyribución en el pago de las visitas médicas, de los medicamentos y de los demás servicios, que venga determinada según los ingresos que se perciben, podria ser una buena manera de ayudar al Estado a mantener la actual situación

Tomar medidas al respecto, aparte de ayudar a hacer frente a la crisis, garantizaría a los usuarios unos servicios, a los que ya nos hemos acostumbrado, que los tenemos considerados como un logro de la sociedad española y a los que por lo tanto hay que prestar una especial atención.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

EL SAC DELS COPS

2009-06-10T02:02:00.000-07:00

Es ben sabut que de molts anys enrere, hi ha un fet que s´esdevé a totes les families que regenten una empresa, un negoci, o altre activitat econòmica de caracter familiar. sempre o en la majoria dels casos, hi ha un dels germans, que per edat, per vocació o pel fet de coneixer en profunditat l´activitat en questió, es fa responsable del bon funcionament del negoci familiar.Aquest germà es a qui pertoca pendre lesw decisions, aceptar totes les responsabilitats, treballar de sol a sol, i moltes vegades, perqué les coses vagin rutllant, fins i tot si fa falta fer-ho, posar-hi centims de la seva butxaca.

Al cap de l´any, si els resultats han estat satisfactoris, de reconeixements o gratificacions no en reb gaires, sembla que simplement a fet el que tenia que fer, ell tampoc en demana cap de gratificació, perque tot el que ha fet ho ha fet de gust,per la satisfacció personal de mantenir viva l´institució familiar.

Però si malauradament les coses no van com ell voldria, no per falta de dedicació, ni per desconeixement de les seves funcions, sino perque moltes vegades, les circumstàncies econòmiques o del mercat, no ajuden a obtenir els resultats desitjats, en aquest cas, es ell, i només ell, "el sac de tots els cops", d´ajuts no en reb gaires, al contrari només retrets i manca de comprensió, per part de la resta de la família.

Moltes vegades pensant en aquest fet, arribo a la conclusió, de que aquí a España, a nosaltres els catalans, de sempre ens ha correspos, fver aquest paper del "sac dels cops", fins ara aquest rol de germá treballador, responsable, que pensa sobretot en el bon funcionament dels interesos familiars, l´hem fet de gusts i fins i tot jo diria que satisfactoriament. Darrerament, l´actitut que la resta d´España ens ha mostrat, ha fet que entressi9m en uns moments de desanim, moments que per descomptat hem de saber superar, i consequentment seguir tirant del carro, penso que els catalans si ens hem de sentir satisfets, no podem deixar de representar el paper que ens ha tocat du a terme, dins d´aquesta España dels nostres pecats.

Era l´any 1.993, temps de profunda crisi, en la meva opinió, mes profunda fins i tot que la que estem vivint en el moment present.El President Pujol, arriba a una reunió interna de Convergència, amb aires de preocupació, la crisi, tensions en el propi partit, hi ha dirigents que mostren diferents criteris a l´hora de fer front al momenmt politic, hi ha partidaris d´integrar-se en el govern socialista de Madrid, el President Pujol en aquells moments i sempre ha estat així, es mostraba reticent a aprofundir en excés els lligams amb el govern central. Eren evidentment per tot lo dit, moments de preocupació i de incertesa.

Un militant asistent a la reunió, va demanar la paraula, i després de fer arribar la seva manera de veure les coses, amb veu pausada, profunda i mirant-lo als ulls, li va dir al President,-President, fes-te carreg de que tot això només ho podem arreglar nosaltres-

El president per primera vegada en el curs d´aquella reunió, va fer mitja rialla, va contestar que la seva intenció era votar a favor de l´investidura del Sr. Gonzalez i que esperariem a veure com anaven les coses. CIU no va entrar al govern, però la seva col.laboració amb el govern central, va sentar les bases i va ser l´inici, dels darrers quinze anys de prosperitat.

En el moment present, si aquell militant, estigués en condicions de tornar a demanar la paraula, estic segur que li diria al President de Convergència.-Artur, desenganyat, això només ho podem arreglar nosaltres-

Josep Mª Carbonell i Vilaró

VOCACION EUROPEA

2009-06-03T02:26:00.000-07:00

Era el año 1992, no recuerdo exactamente si era el quinto o el sexto congreso de Convergéncia Democrática, y yo personalmente, tuve ocasión de asistir a los trabajos de la ponencia de economía, el ponente era el Sr. Josep Mª Colell, Consejero de Economía y el Presidente de la Mesa, el también ex consejero Sr, Francesc Homs.

La Ponencia recomendaba que Convergéncia de adheriese a los planteamientos del Tratado de Mastrich, porque los catalanes, de siempre nos habíamos sentido europeos y que también de siempre habíamos sentido vocación europeista.

Finalizando ya la sesión, un asistente, presentó y defendió, una enmienda, en la cual aceptaba que si bien Europa, era un apartado de excepcional interés para Catalunya, no lo era por el hecho de llevar implícito ningún sentimiento, lo era porque simplemente era un tema de interés, de interés económico y de interés político, especialmente para nosotros como nacionalistas catalanes.

El interés económico viene dado, no solo por las ayudas económicas que han llegado a España desde la Comunidad Europea, sino por las ventajes, que ha representado para las empresas españolas, poderse integrar en un mercado de superiores dimensiones, donde sus productos y servicios han encontrado mejpores oportunidades.

El interés político viene dado, porque la aparición de un nuevo marco político-administrativo, podia representar, que el papel de las naciones europeas sin estado como Catalunya, adquiriese una nueva dimensión, a la vez que el papel prepoderante de los grandes estados como España, quedase diluido como consecuencia de la integración.

Aquella enmienda en su momento, lamentablemente no prosperó, porque puesta en votación, no consiguió el placet de los asistentes.

Transcurridos diez y siete añois y en el momento presente, cuando en plena campaña, oyes y lees las propuestas de los partidos políticos, muchas veces pienso que la aportación que en aquel momento, hizo el militante en cuestión, sigue siendo vigente y actual.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

PACTOS DE LA MONCLOA

2009-05-29T01:27:00.000-07:00

De un tiempo a esta parte, mas de un analista político, ha apuntado la necesidad de convocar unos segundos pactos de la Moncloa, sin que por el momento esta propuesta haya encontrado eco en el seno del gobierno del Sr. Rodriguez Zapatero.

Los mencionados analistas aconsejaban esta convocatória a fin de poder tomar las medidas necesarias para poder hacer frente a la crisis económica que estamos sufriendo y a la que por el momento no se le ve una solución satisfactória.

Lamentablemente, los problemas económicos, siempre y a todos los niveles hacen aflorar dificultades a la hora de conseguir un buen clima de convivencia y de entendimiento entre los componentes de una familia, en este caso, la gran familia española.En consequencia, unos nuevos pactos de la Moncloa, no solo ayudarian a dar salida a la crisis, sino también a actualizar y poner orden en nuestro Estado de las Autonomias.

Las dificulktades en encontrar una salida a la financiación de catalunya, son una prueba de que algo hay que cambiar para que todos los españoles podamos seguir trabajando juntos y con una comunidad de objetivos, que nos lleven a la prosperidad y al bienestar de todos.

Con la llegada de la democrácia, los españoles empezamos a pagar impuestos, y dado que habian importantes desequilibrios en la calidad de vida de todas las comunidades, la riqueza generada en Catalunya, derivó hacia otras comunidades, equilibrando elo bienestar de todos los españoles, pero generando a la vez un importante déficit fiscal en Catalunya, que en la actualidad esta llevando a esta comunidad a un autentico callejón sin salida.

Una vez conseguido el equlibrio y convergéncia entre todas las economías del Estado Español, se deberia aceptar que ya ha llegado el momento de que Catalunya pueda negociar una fecha a corto plazo, que signifique el final de la polkítica del subsidio y el inicio de un nuevo ordenamiento económico que le permita, administrar y redistribuir sus propios recursos.

El rechazo por parte del gobierno de estos pactos, ha de llevar a las furzas políticas catalanas a encontrar otras vias de salida, una de ellas puede ser, un nuevo intento para configurar un partido de centro a nivel de todo el estado, que tenga una nueva visión del Estado Autonómico, y que genere nuevas ilusiones y renueve el planteamiento político de todo el Estado.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

siguiendo con lka memoria

2009-05-02T03:42:00.000-07:00

Dada la escasez de actuacionwes legislativas en el ambito laboral, no seria justo dejar de mencionar ña desafortunada immersión del Sr. Aznar en este campo, poco oprtuna, precipitada y mal negociada, que en este casio logicamente encontró la oposición frontal de los Sindicatos, que presentaron una nueva huelga general, como medida para hacer frente al nuevo tratamiento que se queria dar al subsidio de paro a través del famoso "decretazo".

En el momento presente y después de cinco años de gobierno socialista en los que la actuación en materia lñaboral ha sido totalmente nula, acabamos con quince años de prosperidad y bonanza económica totalmente desaprovechados para llevar a cabo, los cambios y mejoras que el mubndo del trabajo e incluso las familias españolas requieren.

Hay dos aspectoa en los que me gustaria hacer incapié, por la importancia que tienen y poprque en comparación con los paises de nuestro entorno, la situación de nuestro país es en realidad muy preocupante.

Debo resaltar que me siento francamen te preocupado e incluso molesto, por el hecho de que España se encuantre a la cola en cuanto a productividad, puede dar la impresión de que el obrero español, no es una persona trabajadora, y esto es falso, todo el pueblo español en su conjunto, es un pueblo laborioso, trabajador, al que nno le importa trabajar una hora de mas cuando se le requiere que lo haga.Entonces como podemos explicar esrta falta de productividad que se nos achaca?

En primer lugar el sistema de horarios que rije en nuestro país, nio ayuda a mejorar la proiductividad, es francamente urgente buscar una comb inación de horarios comerciales, industyriales, escolares y de atención al público, que permitan delimitar, la vida de familia y las gestiones personales aparte de lo que es el tiempo dediucadio al trabajo, cuando estre empieza, solo se debe estar pendiente de la respionsabilidad laboral.

En segundo lugar pienso que es importante , que el empresario vueklva a ser el dueño de su empresa, y esto pasa entre otras cosas, por implantar un despiso sin tramites administrativos, aunque eso si asegurando al obrero una protección social que tiene que depender de una escala de edades, los jóvenesnecesitan menos tiempo de subsidio de paro y mas indemnización económica y los ya mayores, mas tiempo de subsidio de paro y nula o casi n ula indemn ización económica.

El segundo aspecto de preocupación, es el fracaso de la vida familiar, el elevado indice de divorcios, pone en peligro este pilar esencial de toda sociedad que es la familia. Al hablar de este aspecto, hemnos de volkver irremediablemente al tema de los horarios. En la actiualidad una pareja cuando decide casarse , lo hace libremente , sin ningún codicionante que los empuje a hacerlo, ya llkevan unos años de vida en com
un,y cuando deciden casarse , lo hacen porque quieren formar una familia, tgener hijos y así empezar una nueva vida. A los pocos años de matrimonio, cuandoi se unen el trabajo de los dos, el trabajo del hogar, los hijos, los colergios, es cuandoi llegfa el malestar, la faltga de entendimiento y deciden separarse.L vida de familia es evidente que requyiere unos horarios que pèrmitan al colectivo familiar, mas covivencia y vida en común.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

UN PEQUEÑO EJERCICIO DE MEMORIA

2009-04-30T03:45:00.001-07:00

Nos hemos de remontar a los últimos años del franquismo, cuando ya parecia cerca el inicio de una nueva época, llena de esperanzas e ilusiones, el gobierno de franco y en concreto su Ministro de Trabajo, que creo recordar era el inefable Str. Solís Ruiz,promulgó la última ley laboral del regimen franquista.

Fué aquella una ley muy controvertida en su momento, las cortes franquistas de siempre muy proclives a aceptar de buen grado las propuestas gubernamentales, en aquella ocasión se mostraron muy reacias a aceptar los planteamientos de la ley que al final obtuvo el placet con una diferencia muy ajustada de votos.

Recien promulgada la ley y a la salida del hemiciclo, una periodista de TVE, entrevistaba al Ministro, siguiendo con mi ejercicio de memoria, creo recordar que le decia:Sr. Ministro, en algunos medios empresariales se comenta que esta ley será muy dura para el empresario español, respuesta: mire Ud. Srta. El empresario español hasta este momento, estaba acostumbrado a andar con muletas y a partir de ahora tiene que irse acostumbrando a andar solo.

Si me permiten que haga mi interpretación a la respuesta del ministro, con otras palabras respondia: Quereis libertades? Quiereis democracia? Pronto las tendreis y con ellas os llegarán unos sindicatos que os pondrán sobre la mesa un nuevo estilo de política laboral.

En este país, con la llegada de la democracia, empieza un nuevo estilo de vida, en la mayoria de aspectos, partimos de cero, empezamos a pagas impuestos, nos podemos divorciar, podemos practicar cualquier tipo de reñigión, desaparece la censura, todo es un nuevo despertar, menos una sola cosa la legislación laboral.

La clase obrera recupera los derechos fundamentales, la libertad de expresión, libertat de reunión y libertad para manidestarse, pero en todo lo demás, contratación, despidos,actualización de salarios, en definitiva el dia a dia de una relación laboral, los sidicatos aceptan de buen grado los planteamientos anteriores.

Pasa la transición y llega al poder en el año 1.982 el PSOE y como Presidente D. Felipe Gonzalez. El Sr. Gonzalez un peso pesado de la izquierda y el socialismo españoles, da muestras de querer llavar a cabo cambios en la legislación laboral, pero pronto encuantra la oposición de los sindicatos, que se le enfrentan con varias huelgas generales y así acaban con cualquier atisbo de reforma laboral.

No quiero dejar de mencionar la implantación en el año 1.993 de la contratación temporal, medida muy acertada en aquellos momento de grave crisis económica que con una tasa de paro muy preocupante, ayudó a crear muchos puestos de trabajo y que todavia sigue vigente, sin que por el momento se haya entendido, que si bien en su dia ofreció un buen resultado como medida de emergéncia, ante una situación tembién de emergencia, de ninguna manera puede considerarse como un mecanismo definitivo para ajustar las plantillas de personal ante posibles oscilaciones de la actividad laboral.

La implantación de un nuevo sistema de horarios, llevaria consigo la reforma de los contratos a tiempo parcial, haciéndolos mas atractivos y aceptados por el personal acostumbrado a un horario solo de mañanas,(bancos,cajas,funcionarios,seguros, etc.).Esevidente que los horarios solo de mañanas propician las pluriocupaciiones submerjidas, que tanto perjudican a los obreros en paro que estan buscando un puesto de trabajo.

Deberian abolirse a mi entender, las prejubilaciones antes de cumplir los sesenta y cinco años, antes de esta edad una persona es demasiado joven para vivir sin trabajar, al respecto es obligado insistir en la necesidad de una inspección del trabajo, que dificulte cualquier actividad remunerada de las personas jubiladas o pensionistas.

Para el cálculo de pensiones, jubilaciones y subsidios, deberian considerarse las cotizaciones de toda la vida laboral, no siempre las últimas cotizaciones son las mas elevadas, hoy en dia el empleo esta dejando de ser estable, y hay muchos asalariados, que presentaron cotizaciones mas altas en edad mas joven y en la actualidad y como consequencia de crisis como la que vivimos en la actualidad, el empleo que tienen es mas inestable, mas precario y las cotizaciones consecuentemente mas bajas.

Todas las reformas aconsejadas a través de estas lineas, requieren un periodo de negociación, entre gobierno y agentes sociales, que llevará su tiempo, y que si bien una vez implantadas, no resolverán ka crisis actual, nos dejaran en mejor disposición para poder afrontar con éxito, el reto post-crisis.Asimismo cabe señalar que si todas estas medidas se hubiesen implantado en el momento en que debió hacerse, la crisis se nos hubiese presentado igual , pero la habríamos afrontado en mejores condiciones.

Josep Mª Carbonell i Vilaró