En el poble del que jo soc originari i on encara hi passo molts caps de setmana i fins i tot les vacances, hi viu una veïna, una senyora ja de edat avançada, nascuda als inicis del passat segle XX, que ja en aquella època va rebre una bona formació, fins el punt de que resulta agradable llegí els articles que escriu doncs ho fa molt be.Quan arriba la Festa Major del poble, la primera cosa que faig al rebre el programa de festes, es llegir l´article que cada any escriu la Sra. Conxita.
Un parell o tres anys enrere i tot coincidint amb l´instal.lació del primer parc de molins eolics, la Sra. Conxita recordaba a través del seu article, els moments inolvidables que sent ella encara molt joveneta, va viure quan al poble hi va arribar la llum, poc temps abans i en el curs d´una campanya electoral, el poble va ser visitat per un politic, el Diputat Cirera, el qual es va comprometre, en cas de guanyá les eleccions a fer arribar la llum al poble.
El Diputat Cirera sembla ser que va resultar guanyador i complidor amb el seu compromís, va du a terme el projecte de fer arribar la xarxa elèctrica fins el poble.
Cal haber viscut un moment com aquell, quan es va passar de les espelmes, de les llums de carbur, del braser, a tenir llum i escalf electrics, per poder-se fer carreg de lo que va representar aquest fet per tota la gent del poble.
Avui en dia i en el curs del intens debat energetic que estem vivint, hi ha moviments ecologistes que rebutgen per una raó o altre, qualsevol sortida, que permeti seguir creixent i avançant. Per una banda el carbó, els hidrocarburs i tots els seus derivats, representen un perillos increment de les tases de CO2, que tenen molt que veure amb el forat de la capa d´ozó i per tant amb el preocupant canvi climatic. En segon lloc l´energia nuclear, la veuen perillosa per els perills de contaminació radioactiva que podrien esdevenir en cas d´un accident en una central, en tercer lloc la proliferació de parcs amb molins generadors d´energia eòlica, malmeten el paissatge i el medi ambiental amb els que estrem acostumats a viure.
Potser pot semblar exigerat encapçalar l ´article fent la pregunta ¿llum o foscor? però pot haber arribat el moment de questionar-nos, si volem seguir gaudint dels aires acondicionats, de lñes calefaccions, dels aparells informatics, audiovisuals, etc
Jo particularment, he estat sempre partidari de l´energia nuclear, minim risc de contaminació, no altera el paissatge ni el medi ambient i no ens faria sentir-nos sempre dependents d´altres fonts d´energia en perill d´extinció. Però el que si cal, es ser valents i contestar la pregunta, ¿endevant o enrere? ¿llum o foscor?. La Sra Conxita en els darrers anys que li poguin quedar de vida, vol seguir veient la llum, com mes llum millor.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
martes, 29 de marzo de 2011
jueves, 17 de marzo de 2011
COLABORACION INSTITUCIONAL
En mas de una ocasión y a través de estos artículos que periodicamente publico en mi blog pèrsonal, he mencionado, lo provechosa que para el conjunto de todo el país fué la colaboración que en su momento se produjo, entre los Gobiernos del Presidente Pujol desde Catalunya, con el Gobiernodel Presidente Aznar.
Una vez cumplimentados los llamados Pactos del Majestic, y ya entrados en la segunda legislatura, en la que el Gobierno Popular disponia de mayoria absoluta en el Congreso de los Diputados, la colaboración siguió dando sus frutos, el Presidente Aznar sabia escuchar y así, se atendian las aportaciones qye desde Catalunya y desde el Gobierno de la Generalitat, se hacian en materia económica, familiar, laboral, etc.
Eran aquellos, tiempos de bonanza económica, y en todo el Estado, pero especialmente en zonas manufactureras comoi Catalunya, se hacia dificil encontrar mano de obra.
El Partido Popular no era en exceso partidario de facilitar la entrada de personal extranjero que cubriese las necesidades del momento, y fué desde aquí, desde Catalunya, desde donde se insistió en el aspecto de que habiendo trabajo, actividad y delante de la pèrpectiva de crecer y generar riqueza, se hacia necesario facilitar el acceso de trabajadores de otros paises.
Finalmente llegaron las facilidades, pero probablemente y viendo las cosas desde el momento presente, con un exceso de persimibilidad y sin demasiado control, en la concesión de permisos de trabajo y acreditaciones a todo el personal que llegaba..
Dicho lo anterior, en su momento ya se constató que la decisión habia sido oportuna, y de ahí, los superavits en la Seguridad Social y de todas las cuentas del Estado, generando al efecto unas tasas de crecimiento que duplicaban las de los paises de nuestro entorno.
Insisto en el aspecto de que probablemente, falto la implantación de mecanismos que cubriesen la posibilidad de regular la permanencia en nuestro país de la inmigración llegada, de acuerdo con la fluctuación en las necesidades de mano de obra.
Probablemente y de haber previsto la llegada de una situación de crisis como la que estamos viviendo, se hubiese controlado todo el proceso desde una perspectiva mas conservadora, pero la realidad es que en la actualidad, ya n o podemos volver al punto de partida, en el que la mano de obra extranjera, prestó a nuestro país un encomiable servicio.
No es lícito afrontar una campaña electoral,basada en questionarse la necesidad o no de la inmigración, este ha sido un proceso irreversible, los que llegaron, siguen ahí, trabajando o tratando como ocurre en general, de encontrar un puesto de trabajo y en consequència, tienen y deben tener, el mismo trato que el resto de ciudadanos.
Otra cosa, es el tema de la seguridad y de la delincuencia, esta ya es una problemática que depende de las Fuerzas de Seguridad, de la Justicia y de las Leyes a través de las cuales nuestro país se rige y que probablemente deberian ser revisadas.
Una campaña electoral, hay que afrontarla, huyendo de temas fáciles, electoralistas en exceso, en un momento con tasas de paro tan importantes como las que estamos sufriendo, lo fácil es proclamar y defender que hay un exceso de inmigración, que limita los derechos de los ciudadanos autoctonos, huyamos del discurso facil y seamos mas imaginativos, a la larga la ciudadania lo agradece.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Una vez cumplimentados los llamados Pactos del Majestic, y ya entrados en la segunda legislatura, en la que el Gobierno Popular disponia de mayoria absoluta en el Congreso de los Diputados, la colaboración siguió dando sus frutos, el Presidente Aznar sabia escuchar y así, se atendian las aportaciones qye desde Catalunya y desde el Gobierno de la Generalitat, se hacian en materia económica, familiar, laboral, etc.
Eran aquellos, tiempos de bonanza económica, y en todo el Estado, pero especialmente en zonas manufactureras comoi Catalunya, se hacia dificil encontrar mano de obra.
El Partido Popular no era en exceso partidario de facilitar la entrada de personal extranjero que cubriese las necesidades del momento, y fué desde aquí, desde Catalunya, desde donde se insistió en el aspecto de que habiendo trabajo, actividad y delante de la pèrpectiva de crecer y generar riqueza, se hacia necesario facilitar el acceso de trabajadores de otros paises.
Finalmente llegaron las facilidades, pero probablemente y viendo las cosas desde el momento presente, con un exceso de persimibilidad y sin demasiado control, en la concesión de permisos de trabajo y acreditaciones a todo el personal que llegaba..
Dicho lo anterior, en su momento ya se constató que la decisión habia sido oportuna, y de ahí, los superavits en la Seguridad Social y de todas las cuentas del Estado, generando al efecto unas tasas de crecimiento que duplicaban las de los paises de nuestro entorno.
Insisto en el aspecto de que probablemente, falto la implantación de mecanismos que cubriesen la posibilidad de regular la permanencia en nuestro país de la inmigración llegada, de acuerdo con la fluctuación en las necesidades de mano de obra.
Probablemente y de haber previsto la llegada de una situación de crisis como la que estamos viviendo, se hubiese controlado todo el proceso desde una perspectiva mas conservadora, pero la realidad es que en la actualidad, ya n o podemos volver al punto de partida, en el que la mano de obra extranjera, prestó a nuestro país un encomiable servicio.
No es lícito afrontar una campaña electoral,basada en questionarse la necesidad o no de la inmigración, este ha sido un proceso irreversible, los que llegaron, siguen ahí, trabajando o tratando como ocurre en general, de encontrar un puesto de trabajo y en consequència, tienen y deben tener, el mismo trato que el resto de ciudadanos.
Otra cosa, es el tema de la seguridad y de la delincuencia, esta ya es una problemática que depende de las Fuerzas de Seguridad, de la Justicia y de las Leyes a través de las cuales nuestro país se rige y que probablemente deberian ser revisadas.
Una campaña electoral, hay que afrontarla, huyendo de temas fáciles, electoralistas en exceso, en un momento con tasas de paro tan importantes como las que estamos sufriendo, lo fácil es proclamar y defender que hay un exceso de inmigración, que limita los derechos de los ciudadanos autoctonos, huyamos del discurso facil y seamos mas imaginativos, a la larga la ciudadania lo agradece.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
jueves, 10 de marzo de 2011
CAL SABER-HO FER
El passat dissabte, el Barça jugaba el seu partit de lliga en front el Saragossa, i com homenatge a la socia barcelonista, la directiva va convidar a un grapadet de senyores, soposo que totes elles amb el carnet de soci, a omplir exclusivament per a elles i sense la presència de cap representant del sexe masculí, la llotge del camp nou.
La iniciativa de la directiva com es habitual en aquests casos ha donat peu a tot tipus de comentaris, desde molta gent que pensa que ja ni ha pro d´omplir-se la boca parlantde la igualtat de la dona, de les quotes de participació a que tenen dret les dones en el mon politic, profesional, etc., de rendir tants homenatges al col.letiu femeni, fins i tot hi han els que pensen, que es contradictori qwue una directiva que fa tractes amb el govern de qatar, poble en el que les dones, com en tot el conjunt del mon islamic son menystingudes, després aquí a casa nostre rendeixi tribut al paper de la dona.
El que a mi personalment em crida mes l´atenció, es que en aquests homenatges sempre hi veus les mateixes cares, conselleres, alcaldeses, polítiques en general, rectores d´Universitat, periodistes, presentadores de televisió, totes elles personas que com a consequència de la seva vida profesional, de reconeixements, homenatges, invitacions etc. en reben tot sovint i sempre de manera ben merescuda perque tot s´ha de dir dingú els ha regalat res, però el que es evident es que ja estan avesades a rebre satisfaccions d´aquestes.
La pregunta es, ¿no tenien dret a veure el partit desde la llotge, qualsevol de les altres, quaranta mil socies que te el Barça, mestresses de casa, botigueres, venedores del mercat, enfermeres, perruqueres atc,, també son socies, ¿ no hagués estat mes correcte du a terme un sorteig on cap socia es podes sentir menystinguda.
Jo personalment, com que soc d´aquest colectiu de persones, que no som convidats mai enlloc, em mostro sempre sensible al devant d´aquestes manifestacions descriminatòries, si a qualsevol socia barcelonista, per posar un exemple a una mastressa de casa,la conviden a seure a la llotge, estatn l´il.lusió que li fa , que dificilment s´hagués parat a pensar, en les dones de Qatar, ni en la igualtat de la dona ni en els seus dret, segur que hagués corregut a viure dede aquell lloc de privilegi, uns moments per ella inolvidables.
Abans deia que jo soc dels que em trovo dins d´aquest col.lectiu de gent, que no som convidats mai enlloc, per posar un exemple, en els meus trenta anys de miliotància en un Partit politic, no he estat mai convidat al Palau de la Generalitat a celebrar el dia de Sant Jordi, aquesta es una festa on hi veus gent de tots els ambits socials, de tot l´espectre politic i llogicament molts militants del teu propi partit, i sempre m´he preguntat ¿perqué ells si i jo no?
Tinc un conegut que al devant de la pregunta anterior ¿ perqué ells si i jo no ?, semp`re te una resposta, que si voleu es fácil, pèrò que en certa menar fa pensar, perque potser es la clau de la questió, el meu conegut sempre diu, noi mira això es que "ho han sabut fer".
Com mes voltes li dono, mes penso que aquell conegut meu, te molta raó, en aquesta vida, cal procurar-se una bona formació personal, cal treballar, cal ser respectuós amb tota la gent que ens envolta, independenment de quina sigui la seva posició social i els seus origens, però després de tot això i sobre tot " cal saber-ho fer ".
Josep Mª Carbonell i Vilaró
La iniciativa de la directiva com es habitual en aquests casos ha donat peu a tot tipus de comentaris, desde molta gent que pensa que ja ni ha pro d´omplir-se la boca parlantde la igualtat de la dona, de les quotes de participació a que tenen dret les dones en el mon politic, profesional, etc., de rendir tants homenatges al col.letiu femeni, fins i tot hi han els que pensen, que es contradictori qwue una directiva que fa tractes amb el govern de qatar, poble en el que les dones, com en tot el conjunt del mon islamic son menystingudes, després aquí a casa nostre rendeixi tribut al paper de la dona.
El que a mi personalment em crida mes l´atenció, es que en aquests homenatges sempre hi veus les mateixes cares, conselleres, alcaldeses, polítiques en general, rectores d´Universitat, periodistes, presentadores de televisió, totes elles personas que com a consequència de la seva vida profesional, de reconeixements, homenatges, invitacions etc. en reben tot sovint i sempre de manera ben merescuda perque tot s´ha de dir dingú els ha regalat res, però el que es evident es que ja estan avesades a rebre satisfaccions d´aquestes.
La pregunta es, ¿no tenien dret a veure el partit desde la llotge, qualsevol de les altres, quaranta mil socies que te el Barça, mestresses de casa, botigueres, venedores del mercat, enfermeres, perruqueres atc,, també son socies, ¿ no hagués estat mes correcte du a terme un sorteig on cap socia es podes sentir menystinguda.
Jo personalment, com que soc d´aquest colectiu de persones, que no som convidats mai enlloc, em mostro sempre sensible al devant d´aquestes manifestacions descriminatòries, si a qualsevol socia barcelonista, per posar un exemple a una mastressa de casa,la conviden a seure a la llotge, estatn l´il.lusió que li fa , que dificilment s´hagués parat a pensar, en les dones de Qatar, ni en la igualtat de la dona ni en els seus dret, segur que hagués corregut a viure dede aquell lloc de privilegi, uns moments per ella inolvidables.
Abans deia que jo soc dels que em trovo dins d´aquest col.lectiu de gent, que no som convidats mai enlloc, per posar un exemple, en els meus trenta anys de miliotància en un Partit politic, no he estat mai convidat al Palau de la Generalitat a celebrar el dia de Sant Jordi, aquesta es una festa on hi veus gent de tots els ambits socials, de tot l´espectre politic i llogicament molts militants del teu propi partit, i sempre m´he preguntat ¿perqué ells si i jo no?
Tinc un conegut que al devant de la pregunta anterior ¿ perqué ells si i jo no ?, semp`re te una resposta, que si voleu es fácil, pèrò que en certa menar fa pensar, perque potser es la clau de la questió, el meu conegut sempre diu, noi mira això es que "ho han sabut fer".
Com mes voltes li dono, mes penso que aquell conegut meu, te molta raó, en aquesta vida, cal procurar-se una bona formació personal, cal treballar, cal ser respectuós amb tota la gent que ens envolta, independenment de quina sigui la seva posició social i els seus origens, però després de tot això i sobre tot " cal saber-ho fer ".
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Suscribirse a:
Entradas (Atom)