THE SUN RISES BY THE EAST AND RAISES THE WEST

Era uns quants anys mes jove, quan en el meu proposit de millorar en lo posible el domini de l´idioma anglés, tres cops per setmana assistia als cursos programats en una escola de negocis barcelonina.

I va ser aixís, com el mestre que estaba al front d´aquell grup d´estudi, va posar a les meves mans, el llibre vermell de l´ideoleg i dirigent xinés Mao Tse Tung, l´intenció del mestre era fer-nos entendre, la diferencia entre dos verbs, un transitiu i l´altre intransitiu, per poder-los aplicar correctament en la nostre escritura, i per assolir aquest objectiu, que millor, qua analitzar la frase que encapçala aquest article, en la que el gran filosof, du a terme un joc de paraules, am dos verbs, que si be s´escriuen diferent, es pronuncien gairebé igual i tenen la meteixa traducció, això si, amb la diferencia de que un es transitiu i l´altre intransitiu.

A través de l´esmentada frase, el dirigent xinés tracta de traslladar-nos el seu sentiment de que la mes gran font de riquesa i valors neix a l´orient perqué finalment en tregui profit el mon occidental.

Si no hagués estat per seguir les directrius del meu professor, haig de reconeixer que dificilment mai per inciativa meva hagués overt el llibre vermell del Mao Tse Tung, però un cop començat, em vareig engrescar en la seva lectura, fins arribar a la conclusió de que per feixuc que sembla, sempre mereix la pena llegir l´obra genial d´un home també genial.

El llibre vermell es va publicar l´any 1.966, en aquella época, jo em preguntava de quina riquesa i de quins valors parlaba l´autor, la Xina era un país encara pobre, sense per el moment, masses bens materials que poder-nos fer arribar, vareig adivinar que parlava d´un altre mena de valors que tenien molt que veure amb la manera de ser, amb la manera d´entendre la vida, amb el respecte per la cultura mil.lenaria i tradicions que te el poble xinés.

Aquests darrers anys, tant a Barcelona, com a tot el conjunt de Catalunya, ha arrivat una gran onada de gent xinesa, no han arrivat cercant un lloc de treball, han arrivat per endegar i posar en funcionament, els seu negocis i les seves Empreses, a traves dels quals importen i distribueixen els seu productes, revitalitzant a la vegada zones del nostre entorn, que com a consequència de las dificultats presents, agraeixen tot tipus d´impuls com aquest.

Tre o quatre anys enrere jo encara treballava, i l´article que jo fabricava em va portar a desenvolupar una gran relació de negoci amb el colectiu xinés, i va ser aixís com, en la mesura que els vareig anar tractant, quan cada cop amb mes frecuència, em venia a la memoria el pensament del Mao Tse Tung, vareig anar entenent a quins valors es referia en el seu llibre.

Aquells valors dels que nosaltres es catalans ens fem posseidors, i que reclamem al nostre jovent que els mantingui vigents, la capacitat de treball, l´esforç, la feina ben feta, l´austeritat, el respecte per la familia i la gent gran, aquest valors el poble xinés els manté per sobre de tot lo demés, tots els que han deixat el seu poble per venir a treballar entre nosaltres, sont joves, no en venen de grans, i quan arriban als cinquanta anys, s´entornen al seu país, per envellir i morir a la seva terra, al costat dels seus avantpassats.

No son tan diferents a nosaltres els catalans, i tot i mantenint la nostre identitat, penso que no ens hauria de fer recansa, apropar-nos a la seva manera de ser i d´entendre la vida, que molt aviat els portaran a ser la nació mes poderosa del mon.

I es per tot lo dit, que hem de ser molt curosos quan parlem dels xinesos, no els fem enfadar, tenen molts valor per oferir-nos a nosaltres, als europeus, a tot el mon occidental, com deia el Sr. Mao Tse Tung, " The sun rises by the east and raises the west".

Josep Mª Carbonell i _Vilaró

MOVIMENT OKUPA

Tot sovint, passejant pels carrers de Barcelona, observes algún habitatge, frequentment es tracta de cases unifamiliars, les típiques plantes baixes, que encara es troven en els nuclis de molts barris barcelonins, amb les parets decorades, per cert i aixís s´ha de reconeixer, amb molt esforç i dedicació, per un grup de jovent que s´han fet seva aquella propietat, temporalment deshabitada per els seus propietaris.

Si segueixes amb la costum de passejar, no passará massa temps, fins que un dia comproves, que l´esmentat grup de jovent, devant l´intervenció de les forçes d´ordre public, s´han vist forçats a desallotjar l´habitatge en questió. Tot seguit els propietaris de l´inmoble, requereixen els serveis d´un paleta , a fi d´aixecar parets ben gruixudes i reforçades, que poguin barra el pas a través de totes les portes i finestres que tenien accés a l´habitatge.

A partir d´aquest moment, es poden donar dues situacions, la mes frequent, es que els propietaris devant l´experiència anterior, prenguin la decisió d´enderrocar la construcció i seguidament aixecar un bloc de pisos nous, si no ho fan aixís no seria d´extranyar, que el grup de jovent o si la voleu anomenar força d´okupació, torni a fer acte de presència amb martells, pics, pales i tota mena d´estris propis d´un bon enderrocador, i procedir aixís a restablir a través de portes i finestres l´accés a l´inmoble, que temps abans havien okupat i on havien residit fins que les forçes d´ordre public varen fer acte de presència.

Moviments de protesrta endegats per colectius de gent jove tota la vida s´han produit, i fins i tot en ocasions, han merescut la simpatia de molts sectors de la societat, sempre, això si, qie no traspassin els limits de la bona convivència amb la ciutadania en general i sempre també que no transgredeixin l´esperit i la raó de ser de la seva lluita.

Dit lo anterior, voldria esmentar un fet que pocs dies enrere em va sobtar, un xicot jove amb l´aparença habitual del colectiu okupa, sortia d´un dels inmobles okupats i al fer-ho, va tancar la porta de cop i seguidament la va acabar d´assegurar, tancant el pany amb dues voltes de clau.

D´inmediat vareig pensar, aquest noi te por de que algú li pogui entrar, si un dia mitjançánt la seva lluita assoleix l´objectiu final de poder disposar d´un habitatge digne per ell i la seva familia, en regim de propietat o de lloguer social, será d´aquells que pren mesures de seguretat i posa senyals d´alarma arreu de l´habitatge, penso que no hauria de ser aquest el model de comportament d´un okupa.

En ocasions quan et poses a escriure una cosa et porta a l´altre, i parlant del moviment okupa, penso que en el moment present, les seves activitats es poden veure molt condicionades per l´arribada d´un nou Conseller d´Interior, el Sr. Felip Puig, que dies passats ja va demostrar, no ser massa partidari de mirar cap a un altre banda, al devant de certes okupacions que poden representar una alteració de la vida ciutadana.

Coimprenc perfectament que el President Mas, entengués que el Sr. Puig era la persona mes adient per fer front a una resposabilitat tan delicada com la Conselleria d´Interior, on fa falta un dirigent amb molt de caracter, amb molta valentia, i amb molts anys de política a l´esquena.

Per lo que he llegit en el meu diari habitual, sembla ser que el Sr. Puig es va donar uns dies abans d´acceptar o no la proposta del President, es llogic perque acceptar, comportava el fet de que algú altre li okuparia el seu despatx del carrer Corsega, penso que va acceptar en la presa de la seva decisió, en primer lloc perque ell com he dit abans es el conseller d´Interior que el President necessitava i en segon lloc perqué ell ja sap, que els actuals okupants del seu despatx del carrer Corsega, no li tancarán la porta, ni li canviaran el pany, i sobretot no li aixecaran parets a les finestres, tot al contrari, si un dia i tingués que tornar a entrar, cosa que no sera d´extranyar perque encara es jove, estic segur que la finca la trovbaria mes aviat millorada que no pas amb desperfectes.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

SETENTA LARGOS AÑOS

Para situar en su correcto lugar la historia reciente de la vida económica del país, pienso yo que deberíamos remontarnos al tragico momento que representa el alzamiento de las tropas del General Franco en Julio de 1.936. Este hecho, no nos engañemos, se produce entre otras varias razones, porqué la vida socialdel país estaba francamente deteriorada, cuando hay nuena armonia social i bienestar entre todos los ciudadanos estos hechos dificilmente llegan a producirse.

La llegada al poder del General Franco, representa que en el curso de los siguientes cuarenta años y hasta el momento de su muerte, el peso de la economia del país, se deja en manos de la iniciativa privada, el desarrollo de la mayoria de actividades, educacion, sanidad,, industria, comercio y agricultura, quedan en manos insisto de emprendedores privados, que como es normal ponen como objetivo prioritario su bolsillo.

La realidad es que aún mirando por su bolsillo, la iniciativa privada, hace cosas, crea actividad, genera riqueza y consigue de esta manera que el conjunto del país pueda seguir su rumbo.Por otra parte y de siempre han habido ciudadanos que disfrutando de una buena posición económica y social, dedican sus esfuerzos a fomentar actividades de mecenazgo, en campos como la cultura, la educación, la sanidad y en otros en los que puedan contribuir a mejorar la vida de sus conciudadanos.

A la muerte del dictador, nos encontramos con un país, España, con grandes desigualdades, en el cual, las comunidades en las que se ha producido un mayor esfuerzo de la iniciativa privada,gozan de una mejor caildad de vida y un mayor progreso en comparación con otras comunidades que no haiéndose vistro favorecidas por este esfuerzo de la iniciativa privada, inician la nueva etapa desde una posición de retraso respecto a las otras.

En un Estado de Las Autonomias como el que en aquel momento se creó, las desigualdades existentes en cuanto a calidad de vida y bienestar, ocasionan un agravio comparativo que es obligado subsanar.

Los primeros gobiernos democráticos normalizan la vida del país, los españoles empezamos a pagar impuestos, con lo cual los gobiernos pueden empezar a redistribuir la riqueza generada, hacia las comunidades que mas necesitan de este impulso, a fin de que poco a poco nivelar el nivel de vida entre todos los españoles.

Trancurridos estos treinta años de democracia, hoy en dia contemplamos esta otra España que entre todos hemos construido, y francamente pienso que ya empieza a dar gusto verla, a nivel de educación, de sanidad, de infraestructuras, el progreso ha sido evidente, eliminándose al efecto las desigualdades existentes al inicio del periodo democrático.

Pienso a modo de resumen, que ya ha llegado el momento, de replantearnos todo el tema de transferencias entre comunidades, pienso que ya no ha lugar a hablar de la necesidad de un esfuerzo continuo de solidaridad, y excepto en casos excepcionales crear las condiciones para que todas las economias españolas, puedan desarrollar su vida económica, con la máxima colaboracion pero sin depender las unas de las otras.

Josep Mª Carbonell i Vilaró