REVEURE PRESIDENT

Ara ja fa quatre anys, que el Partit Socialista de Catalunya va cometre, lo que al meu entendre va ser un gran error politic.
Fer front per segona vegada a la Presidència de la Generalitat, repetint la fòrmula del tripartit un cop apartat de la política el President Maragall, feia preveure el que finalment s´ha donat, la devallada de les forces d´esquerra catalanes, i lo que es mes trist, el desengany de tota la gent que ilusionadament en aquell moment, els va donar soport.

Dit això, i analitzant la figura política del President Montilla, he de dir que mereix tot el meu respecte, ha governat amb seriositat, oferint una bona imatge com a President, i traslladant dia a dia l´impresió, de que a cada dia que passava, es trovaba mes ben identificat, al front de la primera Institució catalana.

Ha tingut al seu derrere, el suport d´un bon govern, consellers com els Srs. Nadal, Castells,Tresserres, Maragall, Baltasar, la Sra, Tura o la Sra. Geli, per anomenar-ne uns quans d´ells, son persones coneixedores de les seves resposabilitats, amb molts anys de política a l´esquena i en consequència mereixedores de la tasca que els va ser encomenada.

El que ha passat, no ha estat un problema de President, ni de Govern, el que ha mancat, es coherència entre els programes de les tres formacions polítiques, una comunió d´objectius ben identificats, aixís com un excés de deopendència del President, en la seva relació amb els cosellers de les altres dues forces polítique integrants del Govern.

Aquests darrers quatre anys, Catalunya, ja podem dir, que ha sabut superar el repte de estar presidida per una persona originària d´altres terres, era aquesta una situació, que tots sabiem que una dia o altre es donaria, i el resultat ha estat la demostració del bon clima de convivència, que es dona entre la gent de Catalunya, sigui quina sigui la seva procedència.

La jornada electoral va ser tranquila, sense incidents, i contrariament a lo que es temia, la participació electoral, va resultar, mes que satisfactòria, reflexant l´imatge, de que el poble de Catalunya, encara manté la confiança en els seus representants politics, i en les seves Institucions, i d´aquesta manera, plantar cara a tots els que desde fora de Catalunya, esperaven un fracás electoral, que donés supòrt al estat d´opinió que darrerament questiona, el nostre vigent model d´Estat " l´Estat de les Autonomies".

Suposo que les meves paraules aixís ho faran entendre, no se del cert la raó, però la veritat es que en el curs del dia d´avui, em torno a trobar be amb mi mateix, em torno a sentir esperençat i optimiste en el proxim futur.

Aquest migdia. escoltant la talevisió, han informat que el Sr, Montilla, deixava l´Acta de Diputat, i que posaria el seu carreg de Secretari General, a disposició del seu Partit, es tracta d´una decisió personal que només a ell i en tot cas al seu Partit pertoca prendre, però resto en la confiança, de que un cop paït el present moment de desanim, no será definitiva, i es per això. que em permeto acomiadarme amb un mes que sincer " A reveure President"

Josep Mª Carbonell i Vilaró

TRANSPARENCIA

No hace demasiados años, solo nos hemos de remontar a la segunda legislatura del Presidente Aznar, El Euro habia sido recientemente adoptado como moneda unica y el Sr. Rato por aquel entonces Ministro de Economía, pensó en promulgar la ley del deficit"cero", con la cual se nos conducia a un severo control presupuestario, no solo en la Administración Central, sino en todas y cada una de las comunidades Autónomas.

Era aquella una época de optimismo, con tasas de crecimiento superiores a la media europea,recuerdo haber oido opiniones, en las que hablando de la anteriormente citada ley, decian que no era mas que un disimulado intento de ingerir en el autogobierno catalan,Yo mismo recon ozco haber dicho, que Catalunya todavia estaba en condiciones de seguir creciendo, por lo que en esta linea de confianza, era justificado seguir invirtiendo en nuestro país y consequentemente y dentro de unos límites razonables, aceptar y assumir el hecho de seguir endeudándonos.

Aquellos eran unos tiempos de estrecha colaboración entre CIU y el gobierno Popular, no se si fué por esta razón, que la citada Ley no prosperó y el proyecto pasó a mejor vida.

Se acabaron los tiempos de bonanza económica, y en la actualidad y transcurridos diez años desde aquello,nos encontramos sumidos en una profunda crisis económico-financiera, que nos obliga a llevar a cabo los ajustes necesarios a fin de reducir los defiucits acumulados, hasta el punto de que el Gobierno Central esta obligado a presentar los presupuestos del Estado, ante el Directorio Europeo, a fin de merecer su aprobación antyes de poder actuar de acuerdo con ellos.

Pienso que resulta francamente paradogico, que las Comunidades Autonomas, aa su vez no se vean en la obligación de presentar y discutir sus presupuestos ante un órgano superior, que los aprobase y les diese luz verde, homologando y justificando al efecto, las partidas presupuestarias de las diferentes comunidades. Este Organo superior podria ser el Senado, digo esto porqué de tiempo atrás, parecía que la Camara Alta, estaba destinada a ejercer el papel de Camara Territorial.

El desarrollo de nuestro Estado de las Autonomías, puede hacer pensar, y ya se oyen voces al respecto, que el Gobierno Central, se esta quedando sin competencias, cosa que no deberia preocupar, ya que este es precisamente el fundamen te del proyecto autonómico, y digo que no deberia preocupar, porque el Gobierno Central, en todo este proceso, tiene o deberia tener ujna misión esencial, la de controlarlo.

El Estado de las Autonomias, es una cosa niuestra, que nació de manera espontanea, sin reparar en exceso, en lo que hacian otros paises de nuestro entorno, y por lo general todo lo quie se genera de manera espontanea, acostumbra a tener un final satisfactorio, deberiamos sentirnos orgullosos de nuestro modelo de Estado, y ello nos obliga a cuidarlo, mimarlo si es necesario, para que siga dando el servicio para el que fúé creado, en momento en los que todo era ilusión y esperanza en un futuro mejor.

Desde su inicio, el modelo autonómic, dejó un tema importante por resolver, mas que importante, yo diria que esencial, el sistema de finan ciación, era ciertamenmte un aspecto delicado, y en momen tos como aquellos, en los que todavia se temia por una posible involución, se prefirió dejar su resolución a la edspera de momentos mas propicios, en consecuencia ha sucedido lo de siempre, que cuando de buen principio se dejan decisiones pendientes, cerradas en el cajón, erste dificilmente se vuelve a abrir.

En la actualidad, y que nadie se lleva a engaño, Catalunya, que ha sido desde su inicio, protagonista esencial de todo el desarrollo autonómicio, se siente economicamente maltratada, y este es un contencioso, que el conju nto del Estado tiene la obligac ión de resolver.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

NOU CONCEPTE DE FAMILIA

En altres ocasions i tot parlant de la problemàtica laboral, m´he reiterat en la neçessitat de racionalitzar els horaris de treball, perque al meu entendre, l´abscencia d´una normativa al respecte, es una de les causes que donen lloc a la preocupant tassa d´atur que estem patint, del baix index de productivitat, de la proliferació de l´economía submergida i també perqué no dir-ho, del fracás de la vida familiar.

Segons l´Institut de Política Familiar, de cada tres matrimonis que es celebren, dos acaben en divorci, he llegit molts comentaris al respecte, hi ha comentaristes que no contemplen el divorci com una tragedia, sino que molt al contrari, el divorci es una segona oportunitat per poder arribar a través d´una nova relacióaun estat de felicitat.

Comparteixo l´opinió de que el matrimoni no ha de ser cap tragedia, però també entenc, que les parelles que prenen la deciusió de casar-se, no ho fan amb l´intenció de separar-se al cap d´uns anys.

Quaranta anys enrere el fet de casar-se representava un nou model de vida, amb el que també començaba, una nova relació de parella, que en el curs del noviatge i fins aquell moment no habies pogut gaudir.

Avui en dia, una parella quan es casa, no ho fa per aprofondir en la seva relació, les experiències ja las han tingur totes en el curs del seu festeig, i donat que la relació ha resultat satisfactòria, prenen la decisió de casar-se, tenir fills i formar una familia.

Qujan arriba el fracás, no ens enganyem, no arriba per el simple fet de que la joventut d´avui en dia no respecti els valors tradicionals en els que la majoria han estat educats, bhi han altres motius en els que cal aprofondir.

Jo personalment i una vegada mes, em reitero en la opinió de que el desordre que en molts aspectes patim dins del mon laboral, i també en lo que fa respoecte als horaris de treball, no ajuda a reforçar l´estament familiar, que al meu entendre haurie de seguir sent, el que sempre ha estat, el pilar basid de qualsevol tipus de societat.

En la seva visita d´aquest cap de setmana passat, el Sant Pare, com te per costum, ha insistit en la neçessitat de reforçar la vida de familia, respectant els tradicionals conceptes "mare" "pare" i fills.aixís com també respectant el sagrat concepte de la vida desde el seu començament fins al seu final.

També hi ha comentaristes que defensen, un nou concepte de la familia, que no te res que veure amb la tradicional que defensem els creients. Diuen que la família es pot basar en la relació entre dos homes o dues dones, perque no?, també es poden estimar, tenir dret a compartir una vida, de la mateixa manera que tenen el seu dret en legalitzar la seva situació, mitjançant un casament civil com qualsevol parella.

Tot i donada la meba condició de catolic practicant, arribo a acceptar la realitat de la vida i els canvis que aquesta comporta, de la mateixa manera que soc creient, també tinc un alt cvoncepte de la llibertat i puc arribar a entendre que dues persones adultes, poden orientar la seva vida personal i sexual de la millor manera que els faci sentir-se, plenament realitzats.

Dit lo anterior, el que no puc acceptar i dificilment mai podré fer-ho, es que, en una relació de parella homosexual i poguem comprometre la figura d´un fill, un nadó, una criatura que encara no está en condicions d´acceptar aquest nou concepte de vida, qwue el portará durant tota la seva infantesa, a preguntar-se, perque els altres nens tenen un pare i una mare, i en canvi ell te dues mares o dos pares.

Els fills quan arriben a una edat adolescent, als pares en ocasions els someten a juici, i en aquest cas de familia que hem contemplat en darrer terme, la sentencia dels adolescents en vers als seu pares o mares i fins i tot en vers a la societat on es desenvolupa la seva vida pòt ser implacable.

Josep Mª Carbonell i Vilaró