VISIO DE FUTUR

Ja han passat uns quants anys, el President Pujol governava a Catalunya i el President Aznar ho feia a Madrid, la Conselleria d´Obres Públiques i el Ministeri del Foment, negociaven l´arribada del tren d´alta velocitat a Barcelona, les converses es varen prolongar devant el requeriment de la Generalitat, que insistia en la necessitat de que el tren pogués conectar amb l´aeroport del Prat.
Després de moltes negociacions, ja qu el Ministeri es resistia a financiar aquesta variant, l´acord es va signar a satisfacció de tothom.

Poc temps després en una reunió d´ordre intern de Convergència, jo personalment li vareig preguntar al Conseller Pere Macias que presidia la sessió, perqué la Generalitat havia esmerçay tant temps i esforços a fi de conseguir que el tran conectés amb El Prat.
El Conseller em va contestar, que aquella conexió era molt important, ja que l´aeroport del Prat a diferència del de Barajas, era una instalacio aeroportuaria on ja no eren posibles futures ampliacions, el mar per una banda i nuclis urbans per l´altre no ho feien possible, a mes que continuament aquests nuclis urbans presentaven al.legacions, en contra del soroll dels avions i de la contaminació que produïen.

Al devant d´aquella situació, el futur del transport aeri de Catalunya passava per potenciar, la funcionalitatdels aeroports provincials, Girona, Reus i el cara no construït de Lleida, i es per això que convenia poder conectar El Prat amb aquest aeroports petits de soport, a,mb el maxim d´agilitat a fi de facilkitar les conexions dels viatgers amb altres vols programats.

Amb l´inauguració de l´aeroport de Lleida, la Generalitat el que ha fet, es anticipar-se a unes necessitats de futur, els projectes, tots els que hem treballat en el mon de l´Empresa sameb que s´han de dur a terme a bans de que les necesitats ho converteixin en una urgència, en aquest cas es quan es perden oportunitats de negoci, en el camp de l´Administració passa lo mateix, cal anar sempre endevant de les necessitats.

Ja fa molt de temps que la societat civil catalana, Cambres de Comerç, Cercle d´Economia, Patronals, reclamen, noves inversions e infraestructures pèr Catalunya a fi i efecte de poder seguir sent, el motor economic que sempre haviem sigut.

Es per això que sap molt de greu, escoltar per televisió, manifestacions que questionen la viabilitat de l´aeroport de Lleida, al.legant que per el moment, només compleix la funció de facilitar el tranmsport aeri a uns quants lleidatans, que volen anar de compres els caps de setmana a Roma o París.

Aquestes manifestacions per venir de qui venen, procuraré ser respectuós, i em limitaré a dir que segons el meu entendre varen ser poc acurades..

Apart de tot lo esmentat anteriorment, en quan a l´importància dels aeroports petits, pel futur del transport aeri aquí a casa nostre, estic segur que el dinamisme de la societat lleidatana, del seu empresariat i de la seva activitat econòmica, farán que l´aeroport de les terres de Lleida, recentment inaugurat, sigui econòmicament viable i dongui a la comarca un bon servei.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

MAS SOBRE LO MISMO

En el curso de la pasada semana y siguiendo el programa matinal que en TV3, presenta diariamente el Sr. Cuní, 3l citado conductor del programa, hacia llegar cifras, que aunque ya conocidas, no dejan de ser escalofriantes, uno de cada cinco catalanes ya se podia considerar una persona pobre, seguia diciendo el Sr. Cuní, que en poco tiempo, el mismo estudio empeoraria, hasta el punto de que ya serian uno de cada cuatro, los catalanes considerados pobres.

Asimismo el Sr. Cuní continuaba diciendo, que en los proximos meses, doce o quince mil personas, se podrian encontrar en situación de deshaucio, por incumplimiento en el pago de hipotecas o alquileres.

Si analizamos el perfil de la persona que ha pasado a incorporarse denbtroi del colectivo de la pobreza o de su umbral, o tanmbién el de las personas que se quedan sin vivienda, el resultado es obvio, estas situaciones afectan mayoritariamente a los trabajadores por cuenta ajena, que han perdido su puesto de trabajo y a los cuales se les ha agotado el subsidio de paro,pero también podríamos incluir a muchos trabajadores autónomos y aunque parezca sorprendente, al algún pequeño empresario, que ha visto como la crisis, se ha llevado su empresa, susd ahorros y hasta su patrimonio.

Probablemente el Sr. Cuní hacia llegar estas noticias, respondiéndose el mismo la pregunta con la que dos dias antes acabava su entrevista al p`rofesor Granell, ¿Es necesaria la reforma laboral para salir de la crisis?, el profesor habia eludido en su momento la respuesta, contestando que para salir de la crisis lo que hacia falta era mas inversión.

Efectivamente profesor, pero para que haya mas inversión, el empresario, el posible inversor, ha de recuperar la confianza. El empresario conoce oerfectamente su trabajo, sabe como conseguir mejor financiación, sabe como incrementar las ventas abriendo nuevos mercados, hay épocas en que todo ello es mas facil, y otras como la presente, en la cual todo resulta mas dificil,pero nadie le ha de enseñar como llevar a cabo su función.El Empresario solo hay una cosa que necesita, que es imprecindible, tener dentro de su Empresa las manos libres para poder tomar decisiones y aplicar en cada momento las políticas que considere mas oportunas, y lo que sucede al respecto, es que el empresario español, ya hace muchos años que dentro de su Empresa ha dejado de ser el dueño, y esto no ayuda a invertir.

Seguir hablando de la reforma laboral, pienso que ya es reiterarse en un tema, que ha sido suficientemente debatido, el cambio que debe llevarse a cabo en todo lo que respecta a la legislación laboral Sr. Cuní, no acabará con la crisis, lo que sucede es que ya hace muchos años, que debió ser abordado, y de haber sido así, se hubiese podido afrontar la crisis en mejores condiciones.

Los cambios que necesita nuestra legislación laboral, deben llegar pero sin precipitaciones, no es cosa de quice dias, es cosa de meses, sin prisas pero sin pausas, negociando entre Sindicatos, Patronal y Gobierno, un nuevo ordenamiento, que sustituya al actual, que no olvidemos fué el heredado de la epoca de la dictadura.

Lo que ha de dar confianza al Empresario, al inversor, a los mercados, es determinar adonde vamos, com o ha de ser nuestro mundo laboral, y apartir de aquí, insisto, sin prisas pero sin pausa, desarrollar punto por punto, la nueva legislación, que a estas horas ya es urgente tener.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

eLS NOSTRES AJUNTAMENTS

Quan parlo dels nostres Ajuntaments, ho faig amb tot el sentit de la paraula, perque l´Ajuntament, es l´Administració mes propera a nosaltres, la que potser te mes que veure amb la nostre qualitat de vida, la que ens fa arrelar, en un poble, ciutat o comarca.

En ocasions, les arrels provenen de molts anys enrere, dels nostres avantpassats, i això encara es mes motiu, per saber apreciar, reconeixer i algún cop criticar, la feixuga tasca, de tots els responsables municipàls.

Només cal sortir de casa, per comarques i fins i tot per provincies, per fer-se carreg, de la gran transformació, que els nostres pobles i ciutats han experimentat arreu de Catalunya i de tot l´Estat, en el curs dels darrers trenta anys. Desde la capital, Barcelona, que probablement ha estat el fet mes espectacular, fins al ultim poblet de muntanya, quan son visitats per antigs residents, sel´s fa dificil recordar com eren abans, consequencia de la remodelació dels seu carrers i edificis.

En el moment present, al arribar moments economicament dificils, se senten veus autoritzades, que fins a certa mesura fan resposables a les administracions locals dels deficits acumulats.
Altres diuen, que tots aquests anys, hem estirat mes el braç que la màniga, que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Tot sovint també es donen casos de corrupció, alguns de certs, però altres que provenen de denuncies no sempre ajustades a la realitat.

Quan va arribar la postguerra, als primers anys quaranta, Europa i Espanya també. estaben totalment arrasades, en aquells moments els estats democratics europeus amb l´ajut dels Estats Units, varen iniciar la seva transformació, infraestrutures, sanitat, educació, protecció social etc.

Aquí a Espanya, la transformació, la varem començar quaranta anys mes tard, i llogicament tot s´ha fet de manera urgent i en molts casos precipitada, perqué un cop dins d´Europa, els agravis comparatius, eren una realitat que convenia neutralitzar, en molts casos, fent us, tot s´ha de dir dels fons de cohesió que ens arribaven d´Europa, que per això arribaven, per cohesionar el nostre país dins de l´Unió Europea.

Potser si que en alguns casos hem estirat mes el braç que la màniga, en el recó mer recondit de Catalunya no hi falta una piscina, una pista poliesportiva, un casal per el jovent o per la gent gran, potser si que aquestes millores no eren urgents, pero avui en dia ja les podem gaudir i son una realitat.
Potser en alguns llocs no feia falta fer -hi arribar, autovies sense peatge, potser hem exigerat al projectar la xarxa del tren d´alta velocitat, però les infraestructures sempre convenen si es te una perspectiva de futur.

En definitiva, després d´aquests trenta anys, ens han quedat una Catalunya i una Espanya, força ben arregladetes, i per el que respecte als calés, ja ens en sortiorem d´una manera o altre.

En quan als possibles casos de corrupció municipal, es obvi que cal tenir uns meca nismes de control, que dificultin els fraus urbanistics com els recentment detectats, per altre banda, quan son tants els cen tims que arriben i es mouen per pobles i comarques, sempre es facil, trobar-se amb algún cas de gent poc escrupulosa, que de tot això en vol treure algún profit.

Per lo que respecta a casos d´aquests on es dona la petita pìcaresca, el que sap mes greu es que es digui, que quan la dictadura aquestes coses no passaven, es evident que en aquella època, als Ajuntaments no hi arribaven les subvencions que tots aquests ultims anys han arribat, i consequència d´això, no hi havia oportunitat perque la picaresca pogués actuar, però de fraus també s´endonaven, el que passa es que no es feien publics i sempre es procuraba encubrir-los.

Parlant d´aquestes coses, recordo un cas que te molt que veure amb tot lo que acabo de comentar.
Era l´any 1.970 aproximadament, jo acabava de montar els meus tallers a Sabadell, i cada divendres, em venia a veure, el viatjant d´un magatzem de ferros, per recollir la comanda que jo semanalment li feia, aquell, era un professional de la venda molt parlador, que sempre en tenia una per explicar, en una ocasió em deia, que recent acabada la guerra, sent alcalde de Sabadell elñ Sr. Marcet, en el magatzem municipal i tenien arraconada i fora de servei, una màquina enorme, que pesava un grapat de tones, en deien "la màquina de xafar rocs", suposo que li donaven aquest nom, perque en el seu temps hauria d´haber servit per esmicolar la grava dels carrers.

Un any el Batlle Marcet, al revisar l´inventari, es va trobar a faltar "la màquina de xafar rocs" iu al demanar informació al respecte, va esbrinar, que el Regidor resposable del magatzem, se l´havia venut de sota ma a un drapaire de la comarca, obviament posant-se els calés a la seva b utxaca, el regidor en questió va ser acomiadat del Ajuntament i així es va acab ar aquella crisi.

Aquest cas es només que una mostra de que en aquells temps també es donaven casos de corrupció, aqueest que he comentat va tenir ressó pel fet de que fer desapareixer "la màquina de xafar rocs" va ser una actuació francament pintoresca.

Josep Mª Carbonell i Vilaró