GRACIES PASCUAL

No he tingut mai massa afició a la platge, soc montanyenc, el trasllat per l´autopista fins al Maresme, la Costa Daurada, la Costa Brava, amb constants aturades, ocasionades per el gran volum de transit, que te lloc tots els caps de setmana, en mig d´una temperatura asfixiant, i després lo pitjor, la tornada amb la cremor del Sol i amb la sensació de que tens restes de sorra per tot el cos, tot en el seu conjunt, sempre m´ha resultat agobiant.

La setmana passada les meves netes, em varen engrescar perqué les portés a la p0latge del Poble Nou, fent us del transport public, era una experiència nova per mi, no hi hab ia estat mai a les platges de la ciutat.

Varem agafar el bus 36, que pasdsa per Sant Andreu molt aprop de casa, i em varen fer baixar prop del Port Olimpic, un cop en el Passeig Maritim, només calia baixar uns pocs esglaons, per accedir a la platge, francament la vareig trobar neta i ben cuidada, hi habia força animació però tampoc un exces de public.

La gran ofetta de platges que avui en dia pot oferir Barcelona, evita un excés de concentració, lo que dona comoditat als usuaris i facilita el manteniment de les instalacions.

Trenta anus enrere, jo era dels que tenia que anar constantment al Poble Nou, aqui ere on radicaven, les grans empreses metalurgiques i textils de Barcelona, mentres les netes i la meva senyora es banyaven, jo mirava per tot el meu voltant, encara es conserva alguna ximeneia que identifica les antigues fàbriques que jo acostumava a visitar.

Els que coneixiem aquests indrets, en aquella epoca anterior als jocs, ens fem creus al veure la gran transformació que va experimentar Barcelona en tots els sentits, però tambe en el de l´oci i l´esbarjo.

Després de dues hores de platge, les netes em varen recordar, que en deu minuts passava el 36 per tornar cap a casa, i que era questió d´afanyar-se, no fos cas que sen´s escapés, una dutxa per treuren´s la sorra dels peus i cap a casa.

Mentres pujava elñs esglaons que donen accés al Passeig Maritim, anava mirant la platge fins on els meus ulls podien abastar, i amb veu baixa com parlant amb mi mateix, s´em va escapar un "Gracies Pascual", las nerta gran si va fixar i amb va preguntar ¿que dius avi?, res no dic tres, coses meves carinyo.

El autobús 36 va ser puntual i abans d´un hora, frescos i descansats, ja erem tots asseguts a la taula dinant.

D´aquesta manera si que es pot anar a la platge, i es que desde vint anys enrere fins al dia d´avui, dona gust viure a Barcelona, perdonin la insistència "Gracies Pascual"

Josep Mª Carbonell i Vilaró