A la tornada de les vacances d´hivern arribo a Barcelona, amb el ple convenciment, de que aquestes dates, son, si mes no per mi, les mes gratificants de tot l´any.
Cal puntualitzar que jo soc muntanyenc, i el fet de poder gaudir de la blancos de les muntanyes pirinenques i de la verdor dels camps de la Catalunya central, reconforta, després del neguit i les tensions de l´agitada vida de la ciutat.
De bon matí, ajudat pel mateix bastó, que l´avi en els seus darrers anys, feia ressonar pels empedrats del poble, m´enfilo muntanya amunt. Al llarg del camí tot es silenci, els caçadors ja han penjat les escopetes, i els pagesos encara no fan sonar els tractors ni les maquines de batre.
El meu respirar vada vegada es mes sorollós, em paro, giro el cap, i a sota meu, els camps de blat primerenc que ja brota, se´m representen, com una catifa d´un verd clar i lluent, que contrasta, amb l´altre verd mes fosc dels boscos de pins i alzines cada vegada mes escassos, per lka fal.lera dels pagesos, que solquen amb els tractors, els mes recondits indrets.
Aquest es l´encant de la meva comarca, l´Anoia alta, ja trobant-se amb l´arida Segarra. Ja ho se que a Catalunya hi podem trobar paisatges mes bonics, però dificilment tan ferestecs com aquest, a sota cap senyal de vida, ni cotxes ni fàbriques, res que destorbi la quietud i el paisatge.
A l´horitzó, on la vista ja es perd, es poden endevinar els pics mes alts de Montserrat, mes enllà dues masies abandonades i recuperades per la natura, l´home lluita contra la natura, però aquesta així que pot recupera el que es seu.
Aixeco la bota per fer un traguet, i el Sol ja m´enlluerna, es hora de tornar cap el poble. Dintre d´un parell de mesos, els camps ja seran grocs, les màquines ja ressonaran, una darrera mirada i un darrer pensament, fins l´any proper.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario