miércoles, 28 de abril de 2010

MEMORIA HISTORICA

Som moltes les persones, diguem de mitjana edad, que encara gaudim d´una bona memòria, i sent aixís, llogicament, tenim moltes coses per recordar, en ocasions, recordar, ens fa reviure fets i moments entranyables, i en altres ens condueix a la tristor i la melancolia.

Per lo que respecta a la política, la meva memòria arriba fins el mes de Novembre del any 1.975, abans d´aquesta data, no tinc masses coses per recordar, i per altra banda, tampoc tinc cap interés en fer exercissis de memòria.

Quan dic que politicament abans del añy 1.975 no tinc masses coses per recordar, vull dir, que en la meva joventut, la meva vida consistia en estudiar, treballar, jugar al futbol els dissabtes pel matí, i els diumenges sortir a ballar amb alguna mossa.
Es evident que observant aquesta norma de conducta, no em vareig mai trobar en la situació de tenir que corre devant dels grisos.

A la comisaria de policia, si alguna vegada hi vareig entrar, va ser per procedir a renovar el carnet d´identitat o el passaport, tampoc habia visitat mai, el convent dels frares caputxins de Sarriá, no fa gaires mesos, hi vareig entrar per primera vegada, quan varem batejar al meu net Albert, al fer-ho vaig dedicar uns moments de record,a tots aquells companys meus d´estudi, que es varen passar alguna nit tencats dins d´aquell convent.

Les llibertats varen arribar, njust quan va ser el moment, quan el dictador va decidir deixar aquest mon, això si, segons ell, amb les coses lligades i ben lligades, i la veritat es que moltes vegades, quan veus tot el que esta succeint en el moment present, penses que potser si, que les coses, estaven mes ben lligades, que el que tots ens pensavem.

Com deia al començament d´aquesdt escrit, hi ha coses que es preferible no recordar ni fer cap exercissi de memòria per fer-ho, en aquells anys tragics de la guerra civil, varen ser moltes les famílies que van veure desapareixer, essers estimats, o varen veure com altres patien exili o presó. Totes aquestes circumstàncies, en la recerca d´un futur millor, cal oblidar-les, aquest va ser l´espirit de la nostre transició política a la mort del dictador, cosa que el jutje Garzon sembla que no ha tingut massa present.

Fa quatre anys que estem assistint, entre decevuts i perplexos, a la feixuga e inacabable tramitació, del recurs que el Partit Popular i altres estaments varen presentar devant del Tribunal -Constitucional, questionant la constitucionalitat del Estatut de Catalunya. Sembla ser que en el moment present la clau de la negociació dins del Tribunal, es t rova en les mans del Magistrat Sr. Manuel Aragón, aquest Magistrat, per la informació que m´ha arribat, es un estudiós de la obra del President Republicá Sr. Manuel Azaña, politic que per lo que he llegit, va quedar en el seu moment molt decevut, per el tractament que els politis catalans dels anys trenta, varen donar a les relacions entre Catalunya i la resta de l´Estat.

Seria aconsellable que el Sr. Aragón, tractes d´oblidar lo que el President Azaña, pensaba, de la Catalunya i els seus politics, en aquells conflictius anys de la segona república, i posés mes dedicació a pensar en la Catalunya i la societat catalana del present, evidentment, molt diferent que la que ell pot contemplar, a través del pensament i escrits del President republicá.

Aquesta setmana passada, malauradament, varem acomiadar a un il.lustre ciutadá català, dins de la seva vida, una vida posada al servei del seu poble, de la joventut i de l´esport, també hi ha una llarga etapa de vinculació amb el antig regim, no cal recordar-ho, el balanç d´aquesta vida ha estat extremadament positiu per Catalunya i per tant el record també ha de ser-ho.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

viernes, 16 de abril de 2010

EL MODELO AUSTRIACO

Son muchos los años transcurridos desde nuestra transición política y siempre he venido insistiendo, en la necesidad de una reforma laboral, siempre he pensado, escrito y repetido, que esta es, la asignatuira pendiente de nuestra democracia.

Siendo que tampoco es mi estilo, mostrarme en exceso reiterativo, llevo una buena temporada, sin que en mis muestras de opinion, aparezca el tema laboral, porqué es que además, en la actualidad se da la circumstancia, de que hay otros aspectos a considerar, que tienen especial incidéncia, en el buen funcionamiento, de nuestras condiciones de vida y de trabajo.

Dicho esto, también he de manifestar, que en las últimas semanas, da la impresión, de que aslguien quiere tirarme de la lengua, y este es un propósito, que cuando se trata de temas, que pienso son de interés general, es muy facil de conseguir.

En primer lugar, es el Partido Popular, el que pretende dar solución a la reforma laboral, a través dekl modelo "alemán", y ultimamente el gobierno central, parece convencido de que nuestra solución es el modelo "austriaco", así de inmediato, lo primero que se me ocurre, es pensar en lo afortunados que hemos sido los españoles, al poder contar con las aportacuiones de alemanes y austriacos, y agradecer al efecto, que hayan tenido la suficiente imaginación, para que nuestra futura regulación del mercado del trabajo, encuente una via de asalida.

De todas maneras uno se pregunta, como hemos tardado tanto en prestar atención al tratamiento que alemanes y austriacos dan al tema laboral, en segundo luigar, es francamente motivo de decepción, que los `pueblos germanos, nos superen en un aspecto, en el que los españoles siempre hemos ido a la cabeza, me refiero a nuestra capacidad de imaginación.

Ala vista de la información que me ha llegado, he de aceptar, que el modelo austriaco, señala un punto de partida interesante, para poder em`pezar a trabajar un esquema laboral, que rompa con los obsoletos planteamientos acutuales, y que con los añadidos y mejoras que nuestra imaginación pueda aportar, fructifique en el proyecto de acuerdo laboral que el país necesita.

Siempre y desde que se concretó, me he sentido orgulloso de nuestro Estado de Las Autonomias, y me he sentido así, porque este, en su momento, fué un proyecto nuestro, que surgió espontaneamente, atendiendo a las necesidades de nuestro país, sin contemplar en exceso, ejemplos y experiéncias foraneas.

El Estado de las Autonomias, todavia no funciona a satisfacción de todos, y ello ha sido debido, a que desde buen principio, quedaron sin abordar, temas que por su complejidad, se decidió aparcarlos y dejatlos pendientes de solución para en un futuro mas propicio.

Insisto en que el modelo austriaco, puede marcar una pauta del camino a seguir, pero a partir de aquí, hemos de elaborar "nuestro" proyecto de reforma laboral, un proyecto atrevido y con perspectivas de futuro, que se vaya concretando paso a paso, pero sin pausa, y eso si, sin desviarse un apice de su espiritu inicial.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

martes, 6 de abril de 2010

SETMANA SANTA A L´ANOIA

A la tornada de les vacances d´hivern arribo a Barcelona, amb el ple convenciment, de que aquestes dates, son, si mes no per mi, les mes gratificants de tot l´any.

Cal puntualitzar que jo soc muntanyenc, i el fet de poder gaudir de la blancos de les muntanyes pirinenques i de la verdor dels camps de la Catalunya central, reconforta, després del neguit i les tensions de l´agitada vida de la ciutat.

De bon matí, ajudat pel mateix bastó, que l´avi en els seus darrers anys, feia ressonar pels empedrats del poble, m´enfilo muntanya amunt. Al llarg del camí tot es silenci, els caçadors ja han penjat les escopetes, i els pagesos encara no fan sonar els tractors ni les maquines de batre.

El meu respirar vada vegada es mes sorollós, em paro, giro el cap, i a sota meu, els camps de blat primerenc que ja brota, se´m representen, com una catifa d´un verd clar i lluent, que contrasta, amb l´altre verd mes fosc dels boscos de pins i alzines cada vegada mes escassos, per lka fal.lera dels pagesos, que solquen amb els tractors, els mes recondits indrets.

Aquest es l´encant de la meva comarca, l´Anoia alta, ja trobant-se amb l´arida Segarra. Ja ho se que a Catalunya hi podem trobar paisatges mes bonics, però dificilment tan ferestecs com aquest, a sota cap senyal de vida, ni cotxes ni fàbriques, res que destorbi la quietud i el paisatge.

A l´horitzó, on la vista ja es perd, es poden endevinar els pics mes alts de Montserrat, mes enllà dues masies abandonades i recuperades per la natura, l´home lluita contra la natura, però aquesta així que pot recupera el que es seu.

Aixeco la bota per fer un traguet, i el Sol ja m´enlluerna, es hora de tornar cap el poble. Dintre d´un parell de mesos, els camps ja seran grocs, les màquines ja ressonaran, una darrera mirada i un darrer pensament, fins l´any proper.

Josep Mª Carbonell i Vilaró