Es per aquestes dates, quan tots els jubilats, pensionistes i gen gran en general, que ho tenen demanat, reben en el seu domicil.li, una tramesa dels Serveis Municipals del Transpoprt, amb la tarja anyal d´impoprt reduit, que els permet fer us de totes les variants del transport municipal, gaudint d´una reducció de preu força important.
Fins i tot, els jubilats que estan en condicions de poder demostrar que els ha quedat una jubilació precaria i sense cap altre ingrés, poden sol.licitar la tarja gratuita, amb lo que al cap de l´any, l´estalvi que tot això representa, pot ser un gran ajut per tota la gent que es troba en la neçéssitat de tenir- ho que demanar.
Dit lo anterior, penso que es important esmentar, que tots els beneficiaris, d´aquesta subvenció, per poder-la renovar any darrere any, son requerits a pagar una petita quota anyal, que pot ser de cinc o sis Euros, que tothom paga religiosament, agraint a la vegada el s ervei rebut.
N he sentit mai cap comentari en els mitjans de comunicació, parlant d´aquest servei, que l´Administració otorga a la gent gran, i quan això es dóna, vol dir que tothom esta d´acord amb les condicions establertes i en el posterior funcionament del servei.
Les persones en general, quan comprenen, que son receptores d´una bona atenció, accepten de bon grau i en la mesura que poden, participar, i fer les coses facils, a fi i efecte de que els administradors, es vegin en cor de sxeguir fent la seva feina.
Ja fa molt de temps que es parla, en quan a la conveniència de que tots els beneficiaris, de la Sanitat Pública, ajudin mitjançant una cuota que vendria determinada en raó als ingresos demostrats, col.laborant d´aquesta manera a sufragar l´important despesa que el Institut Català de la Salut te que afrontar, i poder aixís en un proxim futur, seguir gaudint, d´una molt bona assistència sanitària, com la que avui en dia els catalans ja podem disfrutar.
L´Administració sembla temerosa per la reacció dels ciutadans, al devant d´una mesura com aquesta, jo personalment estic convençut, de que un cop traslladat a la opinió pública de manera ben raonada, la mesura seria ben acceptada.
En el camp de la medicina, els cientifics, erstan duent a terme una tasca de recerca molt important, i això ens ha portat a una situació en la que dia a dia, apareixen nous tractaments, per combatre i fer front, a malalties que poc temps enrere eren irreversibles.
Aquests tractaments aixís com tots els nous farmacs que els complementen, tenen un cost molt elevat, i aixó podria comportar, que molt aviat la Sanitat Pública es trovés devant la situació de no poder oferir a tots els seus beneficiaris, l´atenció mèdica que neçessitessin, per costosa que aquesta fos.
Tota la societat hem de ser conscients, de la gran responsabilitat a la que hem de fer front, a fi de mantenir per nosaltres mateixos i per els nostres fills, una Sanitat Pública que ja en la actualitat esta mereixent elogis arreu del mon.
Els politics tenen el deure de ser valents, i moltes vegades. fer front a decisions, que electoralment sembla que no han de resultar gratificants, però que a la llarga, tots els contrbuients sempre agraeixen.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
martes, 14 de diciembre de 2010
martes, 30 de noviembre de 2010
REVEURE PRESIDENT
Ara ja fa quatre anys, que el Partit Socialista de Catalunya va cometre, lo que al meu entendre va ser un gran error politic.
Fer front per segona vegada a la Presidència de la Generalitat, repetint la fòrmula del tripartit un cop apartat de la política el President Maragall, feia preveure el que finalment s´ha donat, la devallada de les forces d´esquerra catalanes, i lo que es mes trist, el desengany de tota la gent que ilusionadament en aquell moment, els va donar soport.
Dit això, i analitzant la figura política del President Montilla, he de dir que mereix tot el meu respecte, ha governat amb seriositat, oferint una bona imatge com a President, i traslladant dia a dia l´impresió, de que a cada dia que passava, es trovaba mes ben identificat, al front de la primera Institució catalana.
Ha tingut al seu derrere, el suport d´un bon govern, consellers com els Srs. Nadal, Castells,Tresserres, Maragall, Baltasar, la Sra, Tura o la Sra. Geli, per anomenar-ne uns quans d´ells, son persones coneixedores de les seves resposabilitats, amb molts anys de política a l´esquena i en consequència mereixedores de la tasca que els va ser encomenada.
El que ha passat, no ha estat un problema de President, ni de Govern, el que ha mancat, es coherència entre els programes de les tres formacions polítiques, una comunió d´objectius ben identificats, aixís com un excés de deopendència del President, en la seva relació amb els cosellers de les altres dues forces polítique integrants del Govern.
Aquests darrers quatre anys, Catalunya, ja podem dir, que ha sabut superar el repte de estar presidida per una persona originària d´altres terres, era aquesta una situació, que tots sabiem que una dia o altre es donaria, i el resultat ha estat la demostració del bon clima de convivència, que es dona entre la gent de Catalunya, sigui quina sigui la seva procedència.
La jornada electoral va ser tranquila, sense incidents, i contrariament a lo que es temia, la participació electoral, va resultar, mes que satisfactòria, reflexant l´imatge, de que el poble de Catalunya, encara manté la confiança en els seus representants politics, i en les seves Institucions, i d´aquesta manera, plantar cara a tots els que desde fora de Catalunya, esperaven un fracás electoral, que donés supòrt al estat d´opinió que darrerament questiona, el nostre vigent model d´Estat " l´Estat de les Autonomies".
Suposo que les meves paraules aixís ho faran entendre, no se del cert la raó, però la veritat es que en el curs del dia d´avui, em torno a trobar be amb mi mateix, em torno a sentir esperençat i optimiste en el proxim futur.
Aquest migdia. escoltant la talevisió, han informat que el Sr, Montilla, deixava l´Acta de Diputat, i que posaria el seu carreg de Secretari General, a disposició del seu Partit, es tracta d´una decisió personal que només a ell i en tot cas al seu Partit pertoca prendre, però resto en la confiança, de que un cop paït el present moment de desanim, no será definitiva, i es per això. que em permeto acomiadarme amb un mes que sincer " A reveure President"
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Fer front per segona vegada a la Presidència de la Generalitat, repetint la fòrmula del tripartit un cop apartat de la política el President Maragall, feia preveure el que finalment s´ha donat, la devallada de les forces d´esquerra catalanes, i lo que es mes trist, el desengany de tota la gent que ilusionadament en aquell moment, els va donar soport.
Dit això, i analitzant la figura política del President Montilla, he de dir que mereix tot el meu respecte, ha governat amb seriositat, oferint una bona imatge com a President, i traslladant dia a dia l´impresió, de que a cada dia que passava, es trovaba mes ben identificat, al front de la primera Institució catalana.
Ha tingut al seu derrere, el suport d´un bon govern, consellers com els Srs. Nadal, Castells,Tresserres, Maragall, Baltasar, la Sra, Tura o la Sra. Geli, per anomenar-ne uns quans d´ells, son persones coneixedores de les seves resposabilitats, amb molts anys de política a l´esquena i en consequència mereixedores de la tasca que els va ser encomenada.
El que ha passat, no ha estat un problema de President, ni de Govern, el que ha mancat, es coherència entre els programes de les tres formacions polítiques, una comunió d´objectius ben identificats, aixís com un excés de deopendència del President, en la seva relació amb els cosellers de les altres dues forces polítique integrants del Govern.
Aquests darrers quatre anys, Catalunya, ja podem dir, que ha sabut superar el repte de estar presidida per una persona originària d´altres terres, era aquesta una situació, que tots sabiem que una dia o altre es donaria, i el resultat ha estat la demostració del bon clima de convivència, que es dona entre la gent de Catalunya, sigui quina sigui la seva procedència.
La jornada electoral va ser tranquila, sense incidents, i contrariament a lo que es temia, la participació electoral, va resultar, mes que satisfactòria, reflexant l´imatge, de que el poble de Catalunya, encara manté la confiança en els seus representants politics, i en les seves Institucions, i d´aquesta manera, plantar cara a tots els que desde fora de Catalunya, esperaven un fracás electoral, que donés supòrt al estat d´opinió que darrerament questiona, el nostre vigent model d´Estat " l´Estat de les Autonomies".
Suposo que les meves paraules aixís ho faran entendre, no se del cert la raó, però la veritat es que en el curs del dia d´avui, em torno a trobar be amb mi mateix, em torno a sentir esperençat i optimiste en el proxim futur.
Aquest migdia. escoltant la talevisió, han informat que el Sr, Montilla, deixava l´Acta de Diputat, i que posaria el seu carreg de Secretari General, a disposició del seu Partit, es tracta d´una decisió personal que només a ell i en tot cas al seu Partit pertoca prendre, però resto en la confiança, de que un cop paït el present moment de desanim, no será definitiva, i es per això. que em permeto acomiadarme amb un mes que sincer " A reveure President"
Josep Mª Carbonell i Vilaró
jueves, 18 de noviembre de 2010
TRANSPARENCIA
No hace demasiados años, solo nos hemos de remontar a la segunda legislatura del Presidente Aznar, El Euro habia sido recientemente adoptado como moneda unica y el Sr. Rato por aquel entonces Ministro de Economía, pensó en promulgar la ley del deficit"cero", con la cual se nos conducia a un severo control presupuestario, no solo en la Administración Central, sino en todas y cada una de las comunidades Autónomas.
Era aquella una época de optimismo, con tasas de crecimiento superiores a la media europea,recuerdo haber oido opiniones, en las que hablando de la anteriormente citada ley, decian que no era mas que un disimulado intento de ingerir en el autogobierno catalan,Yo mismo recon ozco haber dicho, que Catalunya todavia estaba en condiciones de seguir creciendo, por lo que en esta linea de confianza, era justificado seguir invirtiendo en nuestro país y consequentemente y dentro de unos límites razonables, aceptar y assumir el hecho de seguir endeudándonos.
Aquellos eran unos tiempos de estrecha colaboración entre CIU y el gobierno Popular, no se si fué por esta razón, que la citada Ley no prosperó y el proyecto pasó a mejor vida.
Se acabaron los tiempos de bonanza económica, y en la actualidad y transcurridos diez años desde aquello,nos encontramos sumidos en una profunda crisis económico-financiera, que nos obliga a llevar a cabo los ajustes necesarios a fin de reducir los defiucits acumulados, hasta el punto de que el Gobierno Central esta obligado a presentar los presupuestos del Estado, ante el Directorio Europeo, a fin de merecer su aprobación antyes de poder actuar de acuerdo con ellos.
Pienso que resulta francamente paradogico, que las Comunidades Autonomas, aa su vez no se vean en la obligación de presentar y discutir sus presupuestos ante un órgano superior, que los aprobase y les diese luz verde, homologando y justificando al efecto, las partidas presupuestarias de las diferentes comunidades. Este Organo superior podria ser el Senado, digo esto porqué de tiempo atrás, parecía que la Camara Alta, estaba destinada a ejercer el papel de Camara Territorial.
El desarrollo de nuestro Estado de las Autonomías, puede hacer pensar, y ya se oyen voces al respecto, que el Gobierno Central, se esta quedando sin competencias, cosa que no deberia preocupar, ya que este es precisamente el fundamen te del proyecto autonómico, y digo que no deberia preocupar, porque el Gobierno Central, en todo este proceso, tiene o deberia tener ujna misión esencial, la de controlarlo.
El Estado de las Autonomias, es una cosa niuestra, que nació de manera espontanea, sin reparar en exceso, en lo que hacian otros paises de nuestro entorno, y por lo general todo lo quie se genera de manera espontanea, acostumbra a tener un final satisfactorio, deberiamos sentirnos orgullosos de nuestro modelo de Estado, y ello nos obliga a cuidarlo, mimarlo si es necesario, para que siga dando el servicio para el que fúé creado, en momento en los que todo era ilusión y esperanza en un futuro mejor.
Desde su inicio, el modelo autonómic, dejó un tema importante por resolver, mas que importante, yo diria que esencial, el sistema de finan ciación, era ciertamenmte un aspecto delicado, y en momen tos como aquellos, en los que todavia se temia por una posible involución, se prefirió dejar su resolución a la edspera de momentos mas propicios, en consecuencia ha sucedido lo de siempre, que cuando de buen principio se dejan decisiones pendientes, cerradas en el cajón, erste dificilmente se vuelve a abrir.
En la actualidad, y que nadie se lleva a engaño, Catalunya, que ha sido desde su inicio, protagonista esencial de todo el desarrollo autonómicio, se siente economicamente maltratada, y este es un contencioso, que el conju nto del Estado tiene la obligac ión de resolver.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Era aquella una época de optimismo, con tasas de crecimiento superiores a la media europea,recuerdo haber oido opiniones, en las que hablando de la anteriormente citada ley, decian que no era mas que un disimulado intento de ingerir en el autogobierno catalan,Yo mismo recon ozco haber dicho, que Catalunya todavia estaba en condiciones de seguir creciendo, por lo que en esta linea de confianza, era justificado seguir invirtiendo en nuestro país y consequentemente y dentro de unos límites razonables, aceptar y assumir el hecho de seguir endeudándonos.
Aquellos eran unos tiempos de estrecha colaboración entre CIU y el gobierno Popular, no se si fué por esta razón, que la citada Ley no prosperó y el proyecto pasó a mejor vida.
Se acabaron los tiempos de bonanza económica, y en la actualidad y transcurridos diez años desde aquello,nos encontramos sumidos en una profunda crisis económico-financiera, que nos obliga a llevar a cabo los ajustes necesarios a fin de reducir los defiucits acumulados, hasta el punto de que el Gobierno Central esta obligado a presentar los presupuestos del Estado, ante el Directorio Europeo, a fin de merecer su aprobación antyes de poder actuar de acuerdo con ellos.
Pienso que resulta francamente paradogico, que las Comunidades Autonomas, aa su vez no se vean en la obligación de presentar y discutir sus presupuestos ante un órgano superior, que los aprobase y les diese luz verde, homologando y justificando al efecto, las partidas presupuestarias de las diferentes comunidades. Este Organo superior podria ser el Senado, digo esto porqué de tiempo atrás, parecía que la Camara Alta, estaba destinada a ejercer el papel de Camara Territorial.
El desarrollo de nuestro Estado de las Autonomías, puede hacer pensar, y ya se oyen voces al respecto, que el Gobierno Central, se esta quedando sin competencias, cosa que no deberia preocupar, ya que este es precisamente el fundamen te del proyecto autonómico, y digo que no deberia preocupar, porque el Gobierno Central, en todo este proceso, tiene o deberia tener ujna misión esencial, la de controlarlo.
El Estado de las Autonomias, es una cosa niuestra, que nació de manera espontanea, sin reparar en exceso, en lo que hacian otros paises de nuestro entorno, y por lo general todo lo quie se genera de manera espontanea, acostumbra a tener un final satisfactorio, deberiamos sentirnos orgullosos de nuestro modelo de Estado, y ello nos obliga a cuidarlo, mimarlo si es necesario, para que siga dando el servicio para el que fúé creado, en momento en los que todo era ilusión y esperanza en un futuro mejor.
Desde su inicio, el modelo autonómic, dejó un tema importante por resolver, mas que importante, yo diria que esencial, el sistema de finan ciación, era ciertamenmte un aspecto delicado, y en momen tos como aquellos, en los que todavia se temia por una posible involución, se prefirió dejar su resolución a la edspera de momentos mas propicios, en consecuencia ha sucedido lo de siempre, que cuando de buen principio se dejan decisiones pendientes, cerradas en el cajón, erste dificilmente se vuelve a abrir.
En la actualidad, y que nadie se lleva a engaño, Catalunya, que ha sido desde su inicio, protagonista esencial de todo el desarrollo autonómicio, se siente economicamente maltratada, y este es un contencioso, que el conju nto del Estado tiene la obligac ión de resolver.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
martes, 9 de noviembre de 2010
NOU CONCEPTE DE FAMILIA
En altres ocasions i tot parlant de la problemàtica laboral, m´he reiterat en la neçessitat de racionalitzar els horaris de treball, perque al meu entendre, l´abscencia d´una normativa al respecte, es una de les causes que donen lloc a la preocupant tassa d´atur que estem patint, del baix index de productivitat, de la proliferació de l´economía submergida i també perqué no dir-ho, del fracás de la vida familiar.
Segons l´Institut de Política Familiar, de cada tres matrimonis que es celebren, dos acaben en divorci, he llegit molts comentaris al respecte, hi ha comentaristes que no contemplen el divorci com una tragedia, sino que molt al contrari, el divorci es una segona oportunitat per poder arribar a través d´una nova relacióaun estat de felicitat.
Comparteixo l´opinió de que el matrimoni no ha de ser cap tragedia, però també entenc, que les parelles que prenen la deciusió de casar-se, no ho fan amb l´intenció de separar-se al cap d´uns anys.
Quaranta anys enrere el fet de casar-se representava un nou model de vida, amb el que també començaba, una nova relació de parella, que en el curs del noviatge i fins aquell moment no habies pogut gaudir.
Avui en dia, una parella quan es casa, no ho fa per aprofondir en la seva relació, les experiències ja las han tingur totes en el curs del seu festeig, i donat que la relació ha resultat satisfactòria, prenen la decisió de casar-se, tenir fills i formar una familia.
Qujan arriba el fracás, no ens enganyem, no arriba per el simple fet de que la joventut d´avui en dia no respecti els valors tradicionals en els que la majoria han estat educats, bhi han altres motius en els que cal aprofondir.
Jo personalment i una vegada mes, em reitero en la opinió de que el desordre que en molts aspectes patim dins del mon laboral, i també en lo que fa respoecte als horaris de treball, no ajuda a reforçar l´estament familiar, que al meu entendre haurie de seguir sent, el que sempre ha estat, el pilar basid de qualsevol tipus de societat.
En la seva visita d´aquest cap de setmana passat, el Sant Pare, com te per costum, ha insistit en la neçessitat de reforçar la vida de familia, respectant els tradicionals conceptes "mare" "pare" i fills.aixís com també respectant el sagrat concepte de la vida desde el seu començament fins al seu final.
També hi ha comentaristes que defensen, un nou concepte de la familia, que no te res que veure amb la tradicional que defensem els creients. Diuen que la família es pot basar en la relació entre dos homes o dues dones, perque no?, també es poden estimar, tenir dret a compartir una vida, de la mateixa manera que tenen el seu dret en legalitzar la seva situació, mitjançant un casament civil com qualsevol parella.
Tot i donada la meba condició de catolic practicant, arribo a acceptar la realitat de la vida i els canvis que aquesta comporta, de la mateixa manera que soc creient, també tinc un alt cvoncepte de la llibertat i puc arribar a entendre que dues persones adultes, poden orientar la seva vida personal i sexual de la millor manera que els faci sentir-se, plenament realitzats.
Dit lo anterior, el que no puc acceptar i dificilment mai podré fer-ho, es que, en una relació de parella homosexual i poguem comprometre la figura d´un fill, un nadó, una criatura que encara no está en condicions d´acceptar aquest nou concepte de vida, qwue el portará durant tota la seva infantesa, a preguntar-se, perque els altres nens tenen un pare i una mare, i en canvi ell te dues mares o dos pares.
Els fills quan arriben a una edat adolescent, als pares en ocasions els someten a juici, i en aquest cas de familia que hem contemplat en darrer terme, la sentencia dels adolescents en vers als seu pares o mares i fins i tot en vers a la societat on es desenvolupa la seva vida pòt ser implacable.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Segons l´Institut de Política Familiar, de cada tres matrimonis que es celebren, dos acaben en divorci, he llegit molts comentaris al respecte, hi ha comentaristes que no contemplen el divorci com una tragedia, sino que molt al contrari, el divorci es una segona oportunitat per poder arribar a través d´una nova relacióaun estat de felicitat.
Comparteixo l´opinió de que el matrimoni no ha de ser cap tragedia, però també entenc, que les parelles que prenen la deciusió de casar-se, no ho fan amb l´intenció de separar-se al cap d´uns anys.
Quaranta anys enrere el fet de casar-se representava un nou model de vida, amb el que també començaba, una nova relació de parella, que en el curs del noviatge i fins aquell moment no habies pogut gaudir.
Avui en dia, una parella quan es casa, no ho fa per aprofondir en la seva relació, les experiències ja las han tingur totes en el curs del seu festeig, i donat que la relació ha resultat satisfactòria, prenen la decisió de casar-se, tenir fills i formar una familia.
Qujan arriba el fracás, no ens enganyem, no arriba per el simple fet de que la joventut d´avui en dia no respecti els valors tradicionals en els que la majoria han estat educats, bhi han altres motius en els que cal aprofondir.
Jo personalment i una vegada mes, em reitero en la opinió de que el desordre que en molts aspectes patim dins del mon laboral, i també en lo que fa respoecte als horaris de treball, no ajuda a reforçar l´estament familiar, que al meu entendre haurie de seguir sent, el que sempre ha estat, el pilar basid de qualsevol tipus de societat.
En la seva visita d´aquest cap de setmana passat, el Sant Pare, com te per costum, ha insistit en la neçessitat de reforçar la vida de familia, respectant els tradicionals conceptes "mare" "pare" i fills.aixís com també respectant el sagrat concepte de la vida desde el seu començament fins al seu final.
També hi ha comentaristes que defensen, un nou concepte de la familia, que no te res que veure amb la tradicional que defensem els creients. Diuen que la família es pot basar en la relació entre dos homes o dues dones, perque no?, també es poden estimar, tenir dret a compartir una vida, de la mateixa manera que tenen el seu dret en legalitzar la seva situació, mitjançant un casament civil com qualsevol parella.
Tot i donada la meba condició de catolic practicant, arribo a acceptar la realitat de la vida i els canvis que aquesta comporta, de la mateixa manera que soc creient, també tinc un alt cvoncepte de la llibertat i puc arribar a entendre que dues persones adultes, poden orientar la seva vida personal i sexual de la millor manera que els faci sentir-se, plenament realitzats.
Dit lo anterior, el que no puc acceptar i dificilment mai podré fer-ho, es que, en una relació de parella homosexual i poguem comprometre la figura d´un fill, un nadó, una criatura que encara no está en condicions d´acceptar aquest nou concepte de vida, qwue el portará durant tota la seva infantesa, a preguntar-se, perque els altres nens tenen un pare i una mare, i en canvi ell te dues mares o dos pares.
Els fills quan arriben a una edat adolescent, als pares en ocasions els someten a juici, i en aquest cas de familia que hem contemplat en darrer terme, la sentencia dels adolescents en vers als seu pares o mares i fins i tot en vers a la societat on es desenvolupa la seva vida pòt ser implacable.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
jueves, 28 de octubre de 2010
VISIO DE FUTUR
Ja han passat uns quants anys, el President Pujol governava a Catalunya i el President Aznar ho feia a Madrid, la Conselleria d´Obres Públiques i el Ministeri del Foment, negociaven l´arribada del tren d´alta velocitat a Barcelona, les converses es varen prolongar devant el requeriment de la Generalitat, que insistia en la necessitat de que el tren pogués conectar amb l´aeroport del Prat.
Després de moltes negociacions, ja qu el Ministeri es resistia a financiar aquesta variant, l´acord es va signar a satisfacció de tothom.
Poc temps després en una reunió d´ordre intern de Convergència, jo personalment li vareig preguntar al Conseller Pere Macias que presidia la sessió, perqué la Generalitat havia esmerçay tant temps i esforços a fi de conseguir que el tran conectés amb El Prat.
El Conseller em va contestar, que aquella conexió era molt important, ja que l´aeroport del Prat a diferència del de Barajas, era una instalacio aeroportuaria on ja no eren posibles futures ampliacions, el mar per una banda i nuclis urbans per l´altre no ho feien possible, a mes que continuament aquests nuclis urbans presentaven al.legacions, en contra del soroll dels avions i de la contaminació que produïen.
Al devant d´aquella situació, el futur del transport aeri de Catalunya passava per potenciar, la funcionalitatdels aeroports provincials, Girona, Reus i el cara no construït de Lleida, i es per això que convenia poder conectar El Prat amb aquest aeroports petits de soport, a,mb el maxim d´agilitat a fi de facilkitar les conexions dels viatgers amb altres vols programats.
Amb l´inauguració de l´aeroport de Lleida, la Generalitat el que ha fet, es anticipar-se a unes necessitats de futur, els projectes, tots els que hem treballat en el mon de l´Empresa sameb que s´han de dur a terme a bans de que les necesitats ho converteixin en una urgència, en aquest cas es quan es perden oportunitats de negoci, en el camp de l´Administració passa lo mateix, cal anar sempre endevant de les necessitats.
Ja fa molt de temps que la societat civil catalana, Cambres de Comerç, Cercle d´Economia, Patronals, reclamen, noves inversions e infraestructures pèr Catalunya a fi i efecte de poder seguir sent, el motor economic que sempre haviem sigut.
Es per això que sap molt de greu, escoltar per televisió, manifestacions que questionen la viabilitat de l´aeroport de Lleida, al.legant que per el moment, només compleix la funció de facilitar el tranmsport aeri a uns quants lleidatans, que volen anar de compres els caps de setmana a Roma o París.
Aquestes manifestacions per venir de qui venen, procuraré ser respectuós, i em limitaré a dir que segons el meu entendre varen ser poc acurades..
Apart de tot lo esmentat anteriorment, en quan a l´importància dels aeroports petits, pel futur del transport aeri aquí a casa nostre, estic segur que el dinamisme de la societat lleidatana, del seu empresariat i de la seva activitat econòmica, farán que l´aeroport de les terres de Lleida, recentment inaugurat, sigui econòmicament viable i dongui a la comarca un bon servei.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Després de moltes negociacions, ja qu el Ministeri es resistia a financiar aquesta variant, l´acord es va signar a satisfacció de tothom.
Poc temps després en una reunió d´ordre intern de Convergència, jo personalment li vareig preguntar al Conseller Pere Macias que presidia la sessió, perqué la Generalitat havia esmerçay tant temps i esforços a fi de conseguir que el tran conectés amb El Prat.
El Conseller em va contestar, que aquella conexió era molt important, ja que l´aeroport del Prat a diferència del de Barajas, era una instalacio aeroportuaria on ja no eren posibles futures ampliacions, el mar per una banda i nuclis urbans per l´altre no ho feien possible, a mes que continuament aquests nuclis urbans presentaven al.legacions, en contra del soroll dels avions i de la contaminació que produïen.
Al devant d´aquella situació, el futur del transport aeri de Catalunya passava per potenciar, la funcionalitatdels aeroports provincials, Girona, Reus i el cara no construït de Lleida, i es per això que convenia poder conectar El Prat amb aquest aeroports petits de soport, a,mb el maxim d´agilitat a fi de facilkitar les conexions dels viatgers amb altres vols programats.
Amb l´inauguració de l´aeroport de Lleida, la Generalitat el que ha fet, es anticipar-se a unes necessitats de futur, els projectes, tots els que hem treballat en el mon de l´Empresa sameb que s´han de dur a terme a bans de que les necesitats ho converteixin en una urgència, en aquest cas es quan es perden oportunitats de negoci, en el camp de l´Administració passa lo mateix, cal anar sempre endevant de les necessitats.
Ja fa molt de temps que la societat civil catalana, Cambres de Comerç, Cercle d´Economia, Patronals, reclamen, noves inversions e infraestructures pèr Catalunya a fi i efecte de poder seguir sent, el motor economic que sempre haviem sigut.
Es per això que sap molt de greu, escoltar per televisió, manifestacions que questionen la viabilitat de l´aeroport de Lleida, al.legant que per el moment, només compleix la funció de facilitar el tranmsport aeri a uns quants lleidatans, que volen anar de compres els caps de setmana a Roma o París.
Aquestes manifestacions per venir de qui venen, procuraré ser respectuós, i em limitaré a dir que segons el meu entendre varen ser poc acurades..
Apart de tot lo esmentat anteriorment, en quan a l´importància dels aeroports petits, pel futur del transport aeri aquí a casa nostre, estic segur que el dinamisme de la societat lleidatana, del seu empresariat i de la seva activitat econòmica, farán que l´aeroport de les terres de Lleida, recentment inaugurat, sigui econòmicament viable i dongui a la comarca un bon servei.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
martes, 19 de octubre de 2010
MAS SOBRE LO MISMO
En el curso de la pasada semana y siguiendo el programa matinal que en TV3, presenta diariamente el Sr. Cuní, 3l citado conductor del programa, hacia llegar cifras, que aunque ya conocidas, no dejan de ser escalofriantes, uno de cada cinco catalanes ya se podia considerar una persona pobre, seguia diciendo el Sr. Cuní, que en poco tiempo, el mismo estudio empeoraria, hasta el punto de que ya serian uno de cada cuatro, los catalanes considerados pobres.
Asimismo el Sr. Cuní continuaba diciendo, que en los proximos meses, doce o quince mil personas, se podrian encontrar en situación de deshaucio, por incumplimiento en el pago de hipotecas o alquileres.
Si analizamos el perfil de la persona que ha pasado a incorporarse denbtroi del colectivo de la pobreza o de su umbral, o tanmbién el de las personas que se quedan sin vivienda, el resultado es obvio, estas situaciones afectan mayoritariamente a los trabajadores por cuenta ajena, que han perdido su puesto de trabajo y a los cuales se les ha agotado el subsidio de paro,pero también podríamos incluir a muchos trabajadores autónomos y aunque parezca sorprendente, al algún pequeño empresario, que ha visto como la crisis, se ha llevado su empresa, susd ahorros y hasta su patrimonio.
Probablemente el Sr. Cuní hacia llegar estas noticias, respondiéndose el mismo la pregunta con la que dos dias antes acabava su entrevista al p`rofesor Granell, ¿Es necesaria la reforma laboral para salir de la crisis?, el profesor habia eludido en su momento la respuesta, contestando que para salir de la crisis lo que hacia falta era mas inversión.
Efectivamente profesor, pero para que haya mas inversión, el empresario, el posible inversor, ha de recuperar la confianza. El empresario conoce oerfectamente su trabajo, sabe como conseguir mejor financiación, sabe como incrementar las ventas abriendo nuevos mercados, hay épocas en que todo ello es mas facil, y otras como la presente, en la cual todo resulta mas dificil,pero nadie le ha de enseñar como llevar a cabo su función.El Empresario solo hay una cosa que necesita, que es imprecindible, tener dentro de su Empresa las manos libres para poder tomar decisiones y aplicar en cada momento las políticas que considere mas oportunas, y lo que sucede al respecto, es que el empresario español, ya hace muchos años que dentro de su Empresa ha dejado de ser el dueño, y esto no ayuda a invertir.
Seguir hablando de la reforma laboral, pienso que ya es reiterarse en un tema, que ha sido suficientemente debatido, el cambio que debe llevarse a cabo en todo lo que respecta a la legislación laboral Sr. Cuní, no acabará con la crisis, lo que sucede es que ya hace muchos años, que debió ser abordado, y de haber sido así, se hubiese podido afrontar la crisis en mejores condiciones.
Los cambios que necesita nuestra legislación laboral, deben llegar pero sin precipitaciones, no es cosa de quice dias, es cosa de meses, sin prisas pero sin pausas, negociando entre Sindicatos, Patronal y Gobierno, un nuevo ordenamiento, que sustituya al actual, que no olvidemos fué el heredado de la epoca de la dictadura.
Lo que ha de dar confianza al Empresario, al inversor, a los mercados, es determinar adonde vamos, com o ha de ser nuestro mundo laboral, y apartir de aquí, insisto, sin prisas pero sin pausa, desarrollar punto por punto, la nueva legislación, que a estas horas ya es urgente tener.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Asimismo el Sr. Cuní continuaba diciendo, que en los proximos meses, doce o quince mil personas, se podrian encontrar en situación de deshaucio, por incumplimiento en el pago de hipotecas o alquileres.
Si analizamos el perfil de la persona que ha pasado a incorporarse denbtroi del colectivo de la pobreza o de su umbral, o tanmbién el de las personas que se quedan sin vivienda, el resultado es obvio, estas situaciones afectan mayoritariamente a los trabajadores por cuenta ajena, que han perdido su puesto de trabajo y a los cuales se les ha agotado el subsidio de paro,pero también podríamos incluir a muchos trabajadores autónomos y aunque parezca sorprendente, al algún pequeño empresario, que ha visto como la crisis, se ha llevado su empresa, susd ahorros y hasta su patrimonio.
Probablemente el Sr. Cuní hacia llegar estas noticias, respondiéndose el mismo la pregunta con la que dos dias antes acabava su entrevista al p`rofesor Granell, ¿Es necesaria la reforma laboral para salir de la crisis?, el profesor habia eludido en su momento la respuesta, contestando que para salir de la crisis lo que hacia falta era mas inversión.
Efectivamente profesor, pero para que haya mas inversión, el empresario, el posible inversor, ha de recuperar la confianza. El empresario conoce oerfectamente su trabajo, sabe como conseguir mejor financiación, sabe como incrementar las ventas abriendo nuevos mercados, hay épocas en que todo ello es mas facil, y otras como la presente, en la cual todo resulta mas dificil,pero nadie le ha de enseñar como llevar a cabo su función.El Empresario solo hay una cosa que necesita, que es imprecindible, tener dentro de su Empresa las manos libres para poder tomar decisiones y aplicar en cada momento las políticas que considere mas oportunas, y lo que sucede al respecto, es que el empresario español, ya hace muchos años que dentro de su Empresa ha dejado de ser el dueño, y esto no ayuda a invertir.
Seguir hablando de la reforma laboral, pienso que ya es reiterarse en un tema, que ha sido suficientemente debatido, el cambio que debe llevarse a cabo en todo lo que respecta a la legislación laboral Sr. Cuní, no acabará con la crisis, lo que sucede es que ya hace muchos años, que debió ser abordado, y de haber sido así, se hubiese podido afrontar la crisis en mejores condiciones.
Los cambios que necesita nuestra legislación laboral, deben llegar pero sin precipitaciones, no es cosa de quice dias, es cosa de meses, sin prisas pero sin pausas, negociando entre Sindicatos, Patronal y Gobierno, un nuevo ordenamiento, que sustituya al actual, que no olvidemos fué el heredado de la epoca de la dictadura.
Lo que ha de dar confianza al Empresario, al inversor, a los mercados, es determinar adonde vamos, com o ha de ser nuestro mundo laboral, y apartir de aquí, insisto, sin prisas pero sin pausa, desarrollar punto por punto, la nueva legislación, que a estas horas ya es urgente tener.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
sábado, 9 de octubre de 2010
eLS NOSTRES AJUNTAMENTS
Quan parlo dels nostres Ajuntaments, ho faig amb tot el sentit de la paraula, perque l´Ajuntament, es l´Administració mes propera a nosaltres, la que potser te mes que veure amb la nostre qualitat de vida, la que ens fa arrelar, en un poble, ciutat o comarca.
En ocasions, les arrels provenen de molts anys enrere, dels nostres avantpassats, i això encara es mes motiu, per saber apreciar, reconeixer i algún cop criticar, la feixuga tasca, de tots els responsables municipàls.
Només cal sortir de casa, per comarques i fins i tot per provincies, per fer-se carreg, de la gran transformació, que els nostres pobles i ciutats han experimentat arreu de Catalunya i de tot l´Estat, en el curs dels darrers trenta anys. Desde la capital, Barcelona, que probablement ha estat el fet mes espectacular, fins al ultim poblet de muntanya, quan son visitats per antigs residents, sel´s fa dificil recordar com eren abans, consequencia de la remodelació dels seu carrers i edificis.
En el moment present, al arribar moments economicament dificils, se senten veus autoritzades, que fins a certa mesura fan resposables a les administracions locals dels deficits acumulats.
Altres diuen, que tots aquests anys, hem estirat mes el braç que la màniga, que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Tot sovint també es donen casos de corrupció, alguns de certs, però altres que provenen de denuncies no sempre ajustades a la realitat.
Quan va arribar la postguerra, als primers anys quaranta, Europa i Espanya també. estaben totalment arrasades, en aquells moments els estats democratics europeus amb l´ajut dels Estats Units, varen iniciar la seva transformació, infraestrutures, sanitat, educació, protecció social etc.
Aquí a Espanya, la transformació, la varem començar quaranta anys mes tard, i llogicament tot s´ha fet de manera urgent i en molts casos precipitada, perqué un cop dins d´Europa, els agravis comparatius, eren una realitat que convenia neutralitzar, en molts casos, fent us, tot s´ha de dir dels fons de cohesió que ens arribaven d´Europa, que per això arribaven, per cohesionar el nostre país dins de l´Unió Europea.
Potser si que en alguns casos hem estirat mes el braç que la màniga, en el recó mer recondit de Catalunya no hi falta una piscina, una pista poliesportiva, un casal per el jovent o per la gent gran, potser si que aquestes millores no eren urgents, pero avui en dia ja les podem gaudir i son una realitat.
Potser en alguns llocs no feia falta fer -hi arribar, autovies sense peatge, potser hem exigerat al projectar la xarxa del tren d´alta velocitat, però les infraestructures sempre convenen si es te una perspectiva de futur.
En definitiva, després d´aquests trenta anys, ens han quedat una Catalunya i una Espanya, força ben arregladetes, i per el que respecte als calés, ja ens en sortiorem d´una manera o altre.
En quan als possibles casos de corrupció municipal, es obvi que cal tenir uns meca nismes de control, que dificultin els fraus urbanistics com els recentment detectats, per altre banda, quan son tants els cen tims que arriben i es mouen per pobles i comarques, sempre es facil, trobar-se amb algún cas de gent poc escrupulosa, que de tot això en vol treure algún profit.
Per lo que respecta a casos d´aquests on es dona la petita pìcaresca, el que sap mes greu es que es digui, que quan la dictadura aquestes coses no passaven, es evident que en aquella època, als Ajuntaments no hi arribaven les subvencions que tots aquests ultims anys han arribat, i consequència d´això, no hi havia oportunitat perque la picaresca pogués actuar, però de fraus també s´endonaven, el que passa es que no es feien publics i sempre es procuraba encubrir-los.
Parlant d´aquestes coses, recordo un cas que te molt que veure amb tot lo que acabo de comentar.
Era l´any 1.970 aproximadament, jo acabava de montar els meus tallers a Sabadell, i cada divendres, em venia a veure, el viatjant d´un magatzem de ferros, per recollir la comanda que jo semanalment li feia, aquell, era un professional de la venda molt parlador, que sempre en tenia una per explicar, en una ocasió em deia, que recent acabada la guerra, sent alcalde de Sabadell elñ Sr. Marcet, en el magatzem municipal i tenien arraconada i fora de servei, una màquina enorme, que pesava un grapat de tones, en deien "la màquina de xafar rocs", suposo que li donaven aquest nom, perque en el seu temps hauria d´haber servit per esmicolar la grava dels carrers.
Un any el Batlle Marcet, al revisar l´inventari, es va trobar a faltar "la màquina de xafar rocs" iu al demanar informació al respecte, va esbrinar, que el Regidor resposable del magatzem, se l´havia venut de sota ma a un drapaire de la comarca, obviament posant-se els calés a la seva b utxaca, el regidor en questió va ser acomiadat del Ajuntament i així es va acab ar aquella crisi.
Aquest cas es només que una mostra de que en aquells temps també es donaven casos de corrupció, aqueest que he comentat va tenir ressó pel fet de que fer desapareixer "la màquina de xafar rocs" va ser una actuació francament pintoresca.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
En ocasions, les arrels provenen de molts anys enrere, dels nostres avantpassats, i això encara es mes motiu, per saber apreciar, reconeixer i algún cop criticar, la feixuga tasca, de tots els responsables municipàls.
Només cal sortir de casa, per comarques i fins i tot per provincies, per fer-se carreg, de la gran transformació, que els nostres pobles i ciutats han experimentat arreu de Catalunya i de tot l´Estat, en el curs dels darrers trenta anys. Desde la capital, Barcelona, que probablement ha estat el fet mes espectacular, fins al ultim poblet de muntanya, quan son visitats per antigs residents, sel´s fa dificil recordar com eren abans, consequencia de la remodelació dels seu carrers i edificis.
En el moment present, al arribar moments economicament dificils, se senten veus autoritzades, que fins a certa mesura fan resposables a les administracions locals dels deficits acumulats.
Altres diuen, que tots aquests anys, hem estirat mes el braç que la màniga, que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Tot sovint també es donen casos de corrupció, alguns de certs, però altres que provenen de denuncies no sempre ajustades a la realitat.
Quan va arribar la postguerra, als primers anys quaranta, Europa i Espanya també. estaben totalment arrasades, en aquells moments els estats democratics europeus amb l´ajut dels Estats Units, varen iniciar la seva transformació, infraestrutures, sanitat, educació, protecció social etc.
Aquí a Espanya, la transformació, la varem començar quaranta anys mes tard, i llogicament tot s´ha fet de manera urgent i en molts casos precipitada, perqué un cop dins d´Europa, els agravis comparatius, eren una realitat que convenia neutralitzar, en molts casos, fent us, tot s´ha de dir dels fons de cohesió que ens arribaven d´Europa, que per això arribaven, per cohesionar el nostre país dins de l´Unió Europea.
Potser si que en alguns casos hem estirat mes el braç que la màniga, en el recó mer recondit de Catalunya no hi falta una piscina, una pista poliesportiva, un casal per el jovent o per la gent gran, potser si que aquestes millores no eren urgents, pero avui en dia ja les podem gaudir i son una realitat.
Potser en alguns llocs no feia falta fer -hi arribar, autovies sense peatge, potser hem exigerat al projectar la xarxa del tren d´alta velocitat, però les infraestructures sempre convenen si es te una perspectiva de futur.
En definitiva, després d´aquests trenta anys, ens han quedat una Catalunya i una Espanya, força ben arregladetes, i per el que respecte als calés, ja ens en sortiorem d´una manera o altre.
En quan als possibles casos de corrupció municipal, es obvi que cal tenir uns meca nismes de control, que dificultin els fraus urbanistics com els recentment detectats, per altre banda, quan son tants els cen tims que arriben i es mouen per pobles i comarques, sempre es facil, trobar-se amb algún cas de gent poc escrupulosa, que de tot això en vol treure algún profit.
Per lo que respecta a casos d´aquests on es dona la petita pìcaresca, el que sap mes greu es que es digui, que quan la dictadura aquestes coses no passaven, es evident que en aquella època, als Ajuntaments no hi arribaven les subvencions que tots aquests ultims anys han arribat, i consequència d´això, no hi havia oportunitat perque la picaresca pogués actuar, però de fraus també s´endonaven, el que passa es que no es feien publics i sempre es procuraba encubrir-los.
Parlant d´aquestes coses, recordo un cas que te molt que veure amb tot lo que acabo de comentar.
Era l´any 1.970 aproximadament, jo acabava de montar els meus tallers a Sabadell, i cada divendres, em venia a veure, el viatjant d´un magatzem de ferros, per recollir la comanda que jo semanalment li feia, aquell, era un professional de la venda molt parlador, que sempre en tenia una per explicar, en una ocasió em deia, que recent acabada la guerra, sent alcalde de Sabadell elñ Sr. Marcet, en el magatzem municipal i tenien arraconada i fora de servei, una màquina enorme, que pesava un grapat de tones, en deien "la màquina de xafar rocs", suposo que li donaven aquest nom, perque en el seu temps hauria d´haber servit per esmicolar la grava dels carrers.
Un any el Batlle Marcet, al revisar l´inventari, es va trobar a faltar "la màquina de xafar rocs" iu al demanar informació al respecte, va esbrinar, que el Regidor resposable del magatzem, se l´havia venut de sota ma a un drapaire de la comarca, obviament posant-se els calés a la seva b utxaca, el regidor en questió va ser acomiadat del Ajuntament i així es va acab ar aquella crisi.
Aquest cas es només que una mostra de que en aquells temps també es donaven casos de corrupció, aqueest que he comentat va tenir ressó pel fet de que fer desapareixer "la màquina de xafar rocs" va ser una actuació francament pintoresca.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
martes, 28 de septiembre de 2010
EL PENSAMENT I LA SAVIESA
Ara ja deu fer quinze dies que la Televisió de Catalunya va presentar un nou programa, anomenat "El convidat", que ens arriba tots els dilluns a la nit.
L´atractiu del programa al meu entendre, no es la seva realització, TV3 sempre ens fa arribar una bona televisió, el seu presentador tampoc presenta cap incognita, l´Albert Om, es un molt bon profesional, un gran comunicador amb molts anys de televisió a l´esquena, i en aquesta ocasió, una vegada mes esta a la seva altura habitual.
Sense cap dubte l´atractiu del programa es l´anfitrió de l´Albert Om, escric aquest article el dilluns dia 27 per la tarda, per tant encara no he vist el programa d´aquesta nit, però tinc un especial interés en veure´l, perque avui l´Albert Om, va convidat a casa d´un savi, d´un pensador que sempre mereix la pena ser escoltat.
Repeteixo que encara no se com anirà eol programa en questió, però en els recordatoris que ens fa arribar TV3 de la seva programació, hem pogut veure algun passatge de la conversa que mantenen l´anfitrió i el convidat, que ja fan preveure que el programa tind`´a un contingut força interesant.
En el curs dels passatges que hem pogut escoltar, el Sr, Punset diu que ell com la majopreia de gent, te totes les hores ocupades, però que a diferència de molts altres, tot ho fa sense presses, suposo que vool dir que fins i tot te temps per pensar.
Es molt important poder pensar, i sobre tot quan el que pensa, es una persona amb els coneixements del Sr. Punset, al escoltar-lo, o al llegir-lo, et trobes al devant d´un savi.
Per TV3 en passen tot sovint de savis, no m´extranyaria que l´Albert Om un dia o altre anés a passar la nit convidat a casa d´un bon amig seu, el profesor Serrano, un altre pensador de diferents característiques, però en definitiva un altre savi.
En l´avanç del programa, el Sr. Punset, ple d´optimisme i de ganes de viure, emns trasllada eol pensament de que ell no te la certesa de que s´hagi de morir, l´Albert Om tracta de fer-lo tocar de peus a terra, recordant que fins al present moment, a tothom li ha arribat aquesdt trist final, el Sr. Punset insisteix en el fet de que encara no s´ha demostrat que tothom s´hagi de morir.
Jo el que li desitjo, son molts anys de salud i vida, per poder-nos fer arribar el seu pensament i la seva saviesa.
Insisteixo en que encara no he vist el programa, però m´atreviria a assegurar, que no ens parlará de l´independència de Catalunya, a aquedtes altura pèr parlar d´això, no cal ser cap pensador ni cap savi.
Sempre he sentit un gran respecte i admiració per tots els il.lustres exponents de les lletres catalanes, no només pèl fet de poder gaudir de les seves obres, sinó per la fortalesa que comuniquen a la llengua, era el Nobel Camilo J. Cela, que parlant d´això deia que "El catalan no morirá nunca, y no morirá porque detrás tiene el soporte de una gran obra literaria y esto es lo que a una lengua le da fuerza y vigor para vencer las dificultades que se puedan presentar a lolargo de la historia"
Tothom es ben lliure,no faltaria mes, pr poder expressar les seves opinions i la seva manera de veure les coses, però en la meva opinió, el poeta Margarit recent pregoner de la Festa de la Mercé, no va encertar a l´hora de trobar, ni el lloc ni el moment adecuats, per poder-ho fer.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
L´atractiu del programa al meu entendre, no es la seva realització, TV3 sempre ens fa arribar una bona televisió, el seu presentador tampoc presenta cap incognita, l´Albert Om, es un molt bon profesional, un gran comunicador amb molts anys de televisió a l´esquena, i en aquesta ocasió, una vegada mes esta a la seva altura habitual.
Sense cap dubte l´atractiu del programa es l´anfitrió de l´Albert Om, escric aquest article el dilluns dia 27 per la tarda, per tant encara no he vist el programa d´aquesta nit, però tinc un especial interés en veure´l, perque avui l´Albert Om, va convidat a casa d´un savi, d´un pensador que sempre mereix la pena ser escoltat.
Repeteixo que encara no se com anirà eol programa en questió, però en els recordatoris que ens fa arribar TV3 de la seva programació, hem pogut veure algun passatge de la conversa que mantenen l´anfitrió i el convidat, que ja fan preveure que el programa tind`´a un contingut força interesant.
En el curs dels passatges que hem pogut escoltar, el Sr, Punset diu que ell com la majopreia de gent, te totes les hores ocupades, però que a diferència de molts altres, tot ho fa sense presses, suposo que vool dir que fins i tot te temps per pensar.
Es molt important poder pensar, i sobre tot quan el que pensa, es una persona amb els coneixements del Sr. Punset, al escoltar-lo, o al llegir-lo, et trobes al devant d´un savi.
Per TV3 en passen tot sovint de savis, no m´extranyaria que l´Albert Om un dia o altre anés a passar la nit convidat a casa d´un bon amig seu, el profesor Serrano, un altre pensador de diferents característiques, però en definitiva un altre savi.
En l´avanç del programa, el Sr. Punset, ple d´optimisme i de ganes de viure, emns trasllada eol pensament de que ell no te la certesa de que s´hagi de morir, l´Albert Om tracta de fer-lo tocar de peus a terra, recordant que fins al present moment, a tothom li ha arribat aquesdt trist final, el Sr. Punset insisteix en el fet de que encara no s´ha demostrat que tothom s´hagi de morir.
Jo el que li desitjo, son molts anys de salud i vida, per poder-nos fer arribar el seu pensament i la seva saviesa.
Insisteixo en que encara no he vist el programa, però m´atreviria a assegurar, que no ens parlará de l´independència de Catalunya, a aquedtes altura pèr parlar d´això, no cal ser cap pensador ni cap savi.
Sempre he sentit un gran respecte i admiració per tots els il.lustres exponents de les lletres catalanes, no només pèl fet de poder gaudir de les seves obres, sinó per la fortalesa que comuniquen a la llengua, era el Nobel Camilo J. Cela, que parlant d´això deia que "El catalan no morirá nunca, y no morirá porque detrás tiene el soporte de una gran obra literaria y esto es lo que a una lengua le da fuerza y vigor para vencer las dificultades que se puedan presentar a lolargo de la historia"
Tothom es ben lliure,no faltaria mes, pr poder expressar les seves opinions i la seva manera de veure les coses, però en la meva opinió, el poeta Margarit recent pregoner de la Festa de la Mercé, no va encertar a l´hora de trobar, ni el lloc ni el moment adecuats, per poder-ho fer.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
miércoles, 15 de septiembre de 2010
CONCERT ECONOMIC PER CATALUNYA
No fa gaires dies que el President Montilla, va anunciar la data de les properes eleccions al Parlament de Catalunya, i com es llogic totes les forces polítiques ja estan fent arribar a la opinió pública, les propostes, aixís com el punts essencials dels seus programes.
He llegit algún comentari, fent referència al fet de que aquests punts essencials a que feia referència , es poden ressumir en tres propostes, sobre les quals els electors hauran de decidir si son o no son viables i al efecte traduirles en un vot el dia de les eleccions.
Una proposta que per antiga i reiteradament escoltada no es novedosa però que els catalans hem de considerar, es la de conduir al poble català cap a una separació de l´Estat Espanyol dins de l´Unió Europea.
Una segona proposta, defensa seguir buscant un bon encaix de Catalunya amb Espanya, dins de l´Estat de les autonomies que ens condueixi cap a un Estat Federal, aprofitant tot lo encara aprofitable del recent Estatut d´Autonomía un cop garbellat per el Tribunal Constitucional.
La tercera proposta escoltada, es la de demanar per Catalunya un finançament basat en un concert economic, semblant al que ja es operatiu al País Basc i Navarra.
Un cop conegudes aquestes tres propostes, sembla ser que l´opinió d´algún comentarista, es que cap d´elles es viable, dit d´un altre manera, quq tots aquests programes, no son res mes que focs d´encenalls.
Estic totalment d´acord que respecte a l´independencia de Catalunya, tot i que a molts ens donaria satisfacció, convertirla en el moment present, en l´eix d´un programa electoral, només pot ser propi de politics que no saben que dir i que faran front a unes eleccions, amb el seu discurs totalment esgotat. Per al seu consol els tornaré a recordar que el proper mes d´Abril, quan el Govern Espanyol hagi de fer acte de presencia devant de l´Unió Europea perque els pressupostosde l´Estat mereixin la seva aprobació, Espanya ja haurá deixat de ser un estat sobirà, i que ja haurà donat el primer pas dins del procés per diluir-se dins de l´Unió Europea.
L´Estat de les Autonomies tal com ha quedat després de les resolucions del Tribunal Constitucional, tampoc te masses perspectives de futur, i en quan al projecte de convertir-lo en un Estat Federal, primer caldria trobar als federalistes, que per el moment sobre tot fora de Catalunya, no deixen sentir la seva presència.
La proposta que jo penso que si es viable, a mes que il.lusionant, i que en el present moment donaria impuls i representaria un incentiu perque Catalunya recuperés la seva autoestima, seria la de financiar-se a través d´un concert economic semvblant al que ja fa anys tenen concedit els bascos i els navarresos.
Aquesta tercera proposta es tan important que mereix ser pensada amb molta cura, procurant no equivocar-nos, hem de preparar el nostre requeriment de manera que la proposta no trobi entrebancs.
Hauriem d´evitar que aquest nou sistema de finançament, representi a la vista de la resta d´Espanya, un altre conquesta del autogovern català, de ser aixís dificilment prosperaria.
Al meu entendre, el finançament a travcés del Concert Economic hauria de ser extensiu a les altres Comunitats amb balança fiscal positiva, es a dir: Madrid, Les Illes i el País Valenciá, a la resta de l´Estat, el procés seria a l´inversa, recaptanmt l´Estat la totalitat dels Impostos, transferint a les comunitats, les quantitats negociades per podfer atendre els seus peressopostos.
A partir d´aquí, Catalunya ha de saber negociar un " cupo " raonable, i després dur a terme una gestió recaptatoria justa, però a la vegada eficaç, que garantitzi a Catalunya els recursos indispensables per seguir prosperant.
Estic segur que tot això pot ser viable, però insisteixo, es important fer-ho be, negociant de manera oberta i dialogant amb la resta de l´Estat.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
He llegit algún comentari, fent referència al fet de que aquests punts essencials a que feia referència , es poden ressumir en tres propostes, sobre les quals els electors hauran de decidir si son o no son viables i al efecte traduirles en un vot el dia de les eleccions.
Una proposta que per antiga i reiteradament escoltada no es novedosa però que els catalans hem de considerar, es la de conduir al poble català cap a una separació de l´Estat Espanyol dins de l´Unió Europea.
Una segona proposta, defensa seguir buscant un bon encaix de Catalunya amb Espanya, dins de l´Estat de les autonomies que ens condueixi cap a un Estat Federal, aprofitant tot lo encara aprofitable del recent Estatut d´Autonomía un cop garbellat per el Tribunal Constitucional.
La tercera proposta escoltada, es la de demanar per Catalunya un finançament basat en un concert economic, semblant al que ja es operatiu al País Basc i Navarra.
Un cop conegudes aquestes tres propostes, sembla ser que l´opinió d´algún comentarista, es que cap d´elles es viable, dit d´un altre manera, quq tots aquests programes, no son res mes que focs d´encenalls.
Estic totalment d´acord que respecte a l´independencia de Catalunya, tot i que a molts ens donaria satisfacció, convertirla en el moment present, en l´eix d´un programa electoral, només pot ser propi de politics que no saben que dir i que faran front a unes eleccions, amb el seu discurs totalment esgotat. Per al seu consol els tornaré a recordar que el proper mes d´Abril, quan el Govern Espanyol hagi de fer acte de presencia devant de l´Unió Europea perque els pressupostosde l´Estat mereixin la seva aprobació, Espanya ja haurá deixat de ser un estat sobirà, i que ja haurà donat el primer pas dins del procés per diluir-se dins de l´Unió Europea.
L´Estat de les Autonomies tal com ha quedat després de les resolucions del Tribunal Constitucional, tampoc te masses perspectives de futur, i en quan al projecte de convertir-lo en un Estat Federal, primer caldria trobar als federalistes, que per el moment sobre tot fora de Catalunya, no deixen sentir la seva presència.
La proposta que jo penso que si es viable, a mes que il.lusionant, i que en el present moment donaria impuls i representaria un incentiu perque Catalunya recuperés la seva autoestima, seria la de financiar-se a través d´un concert economic semvblant al que ja fa anys tenen concedit els bascos i els navarresos.
Aquesta tercera proposta es tan important que mereix ser pensada amb molta cura, procurant no equivocar-nos, hem de preparar el nostre requeriment de manera que la proposta no trobi entrebancs.
Hauriem d´evitar que aquest nou sistema de finançament, representi a la vista de la resta d´Espanya, un altre conquesta del autogovern català, de ser aixís dificilment prosperaria.
Al meu entendre, el finançament a travcés del Concert Economic hauria de ser extensiu a les altres Comunitats amb balança fiscal positiva, es a dir: Madrid, Les Illes i el País Valenciá, a la resta de l´Estat, el procés seria a l´inversa, recaptanmt l´Estat la totalitat dels Impostos, transferint a les comunitats, les quantitats negociades per podfer atendre els seus peressopostos.
A partir d´aquí, Catalunya ha de saber negociar un " cupo " raonable, i després dur a terme una gestió recaptatoria justa, però a la vegada eficaç, que garantitzi a Catalunya els recursos indispensables per seguir prosperant.
Estic segur que tot això pot ser viable, però insisteixo, es important fer-ho be, negociant de manera oberta i dialogant amb la resta de l´Estat.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
viernes, 10 de septiembre de 2010
! FESTA MAJOR !
Quan arriben els mesos d´Agost i Septembre, tots els pobles de Catalunya, segueixen com de costum celebrant la Festa Major, hi ha pobles que ho fan de manera mes lluida i altres que no tant, però fins al moment present, no he sabut de cap Ajuntament que hagi privat als seus veins de la celebració d´aquestes festes tradicionals.
El que si es cert, es que amb el transcorre dels anys, hem arribat a un moment , el present, en el que tots notem que l´il.lusió per organitzar les festes, aixís com l´il.lusió per celebrarles i disfrutarles , ha anat minvant, fins a un punt en el que et questiones si la Festa Major te gaire perspectiva de futur.
Jo ja no ho he viscut, però he sentit parlar als mes vells, de que abans de la guerra, quan l´enfrentament entre les esquerres i les dretes, va assolir un punt dramatic, a tots els pobles, es montaven dos envelats, un per la gent d´esquerres, i l´altre per la gent de dretes, no es veien en cor de celebrar les festes tots plegats, però tampoc renunciaven, en aquells moments dificils que ja feien preveure un tragic final, a montar sense reparar en despeses, el seu propi envelat, a fi i efecte de donar el maxim esplendor possible a la festa del poble.
Jo,personalment si que he viscut les Festes Majors dels anys cinquanta, tampoc eren temps economicament facils, però no trabaves cap poble on hi faltés l´envelat. amb les seves llotges, els seu cortinatges, la gran lluninaria que donava vida al recinte, i la pista de ball de fusta ben envernitzada, on els balladors, feien relliscar els peus per poder aixís seguir, el ritme frenetic dels "Verds de Mataró" i dels "Fatxendes de Sabadell", per parlar de dues de les orquestes habituals en aquells moments.
En el curs dels tres o quatre dies de festa, mai faltaba una representació de teatre o una bona zarzuela, tampoc una exibició de dança tipica catalana, oferta per esbarts que venien d´arreu del país, recordo el ball dels bastoners i al final sempre la "Dança de Castelltersol"
En la actualitat ja fa molts anys que no es monten envelats, taules i cadires al voltant de la pista de ball, on els balladors han de procurar no perdre el ritme si ensopeguen amb una rajola mal posada, i aquí s´acaba el montatge de l´escenari de la Festa Major, cada cop menys assistència, cada any que passa menys animació, i tot això potser com a consequència de que cada any que passa, el, pressupost es mes petit.
De totes maneres, hi ha aspectes de la Festa, que no representaven cap despesa y que també s´han abandonat, jo recordo quan la canballa trencava l´olla, i també recordo les divertides curses de sacs. En tot el conjunt del país, vivim uns moments, en que deixant apart l´economía, semble que ens hagin fet perdre l´il.lusió.
En aquests darrers anys, les que si s´han popularitzat a moltes festes, son les cantades d´Havaneres, l´havanera es una cançó que transmet certa melangia, per la perdua d´amors, vivències i sentiments que s´han perdut lluny al altre banda del mar, i que pot reflectí, el final d´una vida millor, així com l´arribada d´un altre plena d´incerteses.
Jo recomenaria a la gent de Catalunya, no posar excesiva afició a les cantades d´havaneres i tornar a ballar amb mes alegria que mai, el ball del fanalet.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
El que si es cert, es que amb el transcorre dels anys, hem arribat a un moment , el present, en el que tots notem que l´il.lusió per organitzar les festes, aixís com l´il.lusió per celebrarles i disfrutarles , ha anat minvant, fins a un punt en el que et questiones si la Festa Major te gaire perspectiva de futur.
Jo ja no ho he viscut, però he sentit parlar als mes vells, de que abans de la guerra, quan l´enfrentament entre les esquerres i les dretes, va assolir un punt dramatic, a tots els pobles, es montaven dos envelats, un per la gent d´esquerres, i l´altre per la gent de dretes, no es veien en cor de celebrar les festes tots plegats, però tampoc renunciaven, en aquells moments dificils que ja feien preveure un tragic final, a montar sense reparar en despeses, el seu propi envelat, a fi i efecte de donar el maxim esplendor possible a la festa del poble.
Jo,personalment si que he viscut les Festes Majors dels anys cinquanta, tampoc eren temps economicament facils, però no trabaves cap poble on hi faltés l´envelat. amb les seves llotges, els seu cortinatges, la gran lluninaria que donava vida al recinte, i la pista de ball de fusta ben envernitzada, on els balladors, feien relliscar els peus per poder aixís seguir, el ritme frenetic dels "Verds de Mataró" i dels "Fatxendes de Sabadell", per parlar de dues de les orquestes habituals en aquells moments.
En el curs dels tres o quatre dies de festa, mai faltaba una representació de teatre o una bona zarzuela, tampoc una exibició de dança tipica catalana, oferta per esbarts que venien d´arreu del país, recordo el ball dels bastoners i al final sempre la "Dança de Castelltersol"
En la actualitat ja fa molts anys que no es monten envelats, taules i cadires al voltant de la pista de ball, on els balladors han de procurar no perdre el ritme si ensopeguen amb una rajola mal posada, i aquí s´acaba el montatge de l´escenari de la Festa Major, cada cop menys assistència, cada any que passa menys animació, i tot això potser com a consequència de que cada any que passa, el, pressupost es mes petit.
De totes maneres, hi ha aspectes de la Festa, que no representaven cap despesa y que també s´han abandonat, jo recordo quan la canballa trencava l´olla, i també recordo les divertides curses de sacs. En tot el conjunt del país, vivim uns moments, en que deixant apart l´economía, semble que ens hagin fet perdre l´il.lusió.
En aquests darrers anys, les que si s´han popularitzat a moltes festes, son les cantades d´Havaneres, l´havanera es una cançó que transmet certa melangia, per la perdua d´amors, vivències i sentiments que s´han perdut lluny al altre banda del mar, i que pot reflectí, el final d´una vida millor, així com l´arribada d´un altre plena d´incerteses.
Jo recomenaria a la gent de Catalunya, no posar excesiva afició a les cantades d´havaneres i tornar a ballar amb mes alegria que mai, el ball del fanalet.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
lunes, 26 de julio de 2010
GRACIES PASCUAL
No he tingut mai massa afició a la platge, soc montanyenc, el trasllat per l´autopista fins al Maresme, la Costa Daurada, la Costa Brava, amb constants aturades, ocasionades per el gran volum de transit, que te lloc tots els caps de setmana, en mig d´una temperatura asfixiant, i després lo pitjor, la tornada amb la cremor del Sol i amb la sensació de que tens restes de sorra per tot el cos, tot en el seu conjunt, sempre m´ha resultat agobiant.
La setmana passada les meves netes, em varen engrescar perqué les portés a la p0latge del Poble Nou, fent us del transport public, era una experiència nova per mi, no hi hab ia estat mai a les platges de la ciutat.
Varem agafar el bus 36, que pasdsa per Sant Andreu molt aprop de casa, i em varen fer baixar prop del Port Olimpic, un cop en el Passeig Maritim, només calia baixar uns pocs esglaons, per accedir a la platge, francament la vareig trobar neta i ben cuidada, hi habia força animació però tampoc un exces de public.
La gran ofetta de platges que avui en dia pot oferir Barcelona, evita un excés de concentració, lo que dona comoditat als usuaris i facilita el manteniment de les instalacions.
Trenta anus enrere, jo era dels que tenia que anar constantment al Poble Nou, aqui ere on radicaven, les grans empreses metalurgiques i textils de Barcelona, mentres les netes i la meva senyora es banyaven, jo mirava per tot el meu voltant, encara es conserva alguna ximeneia que identifica les antigues fàbriques que jo acostumava a visitar.
Els que coneixiem aquests indrets, en aquella epoca anterior als jocs, ens fem creus al veure la gran transformació que va experimentar Barcelona en tots els sentits, però tambe en el de l´oci i l´esbarjo.
Després de dues hores de platge, les netes em varen recordar, que en deu minuts passava el 36 per tornar cap a casa, i que era questió d´afanyar-se, no fos cas que sen´s escapés, una dutxa per treuren´s la sorra dels peus i cap a casa.
Mentres pujava elñs esglaons que donen accés al Passeig Maritim, anava mirant la platge fins on els meus ulls podien abastar, i amb veu baixa com parlant amb mi mateix, s´em va escapar un "Gracies Pascual", las nerta gran si va fixar i amb va preguntar ¿que dius avi?, res no dic tres, coses meves carinyo.
El autobús 36 va ser puntual i abans d´un hora, frescos i descansats, ja erem tots asseguts a la taula dinant.
D´aquesta manera si que es pot anar a la platge, i es que desde vint anys enrere fins al dia d´avui, dona gust viure a Barcelona, perdonin la insistència "Gracies Pascual"
Josep Mª Carbonell i Vilaró
La setmana passada les meves netes, em varen engrescar perqué les portés a la p0latge del Poble Nou, fent us del transport public, era una experiència nova per mi, no hi hab ia estat mai a les platges de la ciutat.
Varem agafar el bus 36, que pasdsa per Sant Andreu molt aprop de casa, i em varen fer baixar prop del Port Olimpic, un cop en el Passeig Maritim, només calia baixar uns pocs esglaons, per accedir a la platge, francament la vareig trobar neta i ben cuidada, hi habia força animació però tampoc un exces de public.
La gran ofetta de platges que avui en dia pot oferir Barcelona, evita un excés de concentració, lo que dona comoditat als usuaris i facilita el manteniment de les instalacions.
Trenta anus enrere, jo era dels que tenia que anar constantment al Poble Nou, aqui ere on radicaven, les grans empreses metalurgiques i textils de Barcelona, mentres les netes i la meva senyora es banyaven, jo mirava per tot el meu voltant, encara es conserva alguna ximeneia que identifica les antigues fàbriques que jo acostumava a visitar.
Els que coneixiem aquests indrets, en aquella epoca anterior als jocs, ens fem creus al veure la gran transformació que va experimentar Barcelona en tots els sentits, però tambe en el de l´oci i l´esbarjo.
Després de dues hores de platge, les netes em varen recordar, que en deu minuts passava el 36 per tornar cap a casa, i que era questió d´afanyar-se, no fos cas que sen´s escapés, una dutxa per treuren´s la sorra dels peus i cap a casa.
Mentres pujava elñs esglaons que donen accés al Passeig Maritim, anava mirant la platge fins on els meus ulls podien abastar, i amb veu baixa com parlant amb mi mateix, s´em va escapar un "Gracies Pascual", las nerta gran si va fixar i amb va preguntar ¿que dius avi?, res no dic tres, coses meves carinyo.
El autobús 36 va ser puntual i abans d´un hora, frescos i descansats, ja erem tots asseguts a la taula dinant.
D´aquesta manera si que es pot anar a la platge, i es que desde vint anys enrere fins al dia d´avui, dona gust viure a Barcelona, perdonin la insistència "Gracies Pascual"
Josep Mª Carbonell i Vilaró
sábado, 10 de julio de 2010
LA CUÑADA
En repetidas ocasiones, especialmente en estos últimos dias, leemos comentarios en relación a las manifestaciones que el Presidente Rodriguez Zapatero, realizó en su dia, en referéncia a la negociación de un nuevo Estatuto para Catalunya. " Pascual, apoyaré el Estatuto que salga del Parlamento de Catalunya".
A mi personalmente y ya en su moment, estas manifestaciones no me impresionaron en exceso, porqué soy de los que creo y la historia as´ñi lo ha demostrado, que el buen entendimiento ysin tonia entre Catalunya y España, dificilmente se conseguirá a base de leyes, tratados y todo tipo de acuerdos jurídicos, por mas formales que parezcan.
Las manifestaciones que si me dejaron huella, furon otras realizadas poco tiempo después en las que el Presidente decia textualmente " Ha llegado el momento de que Cataluña reciba del resto de España el reconocimiento que merece", y digo que me dejaron huella, por el componente sentimental que llevan consigo y porque estoy convencido de que la comunión de ideas y objetivos entre Catalunya y España, si llega, llegará, dando cauce a los sentimientos que puedan existir y existen entre los dos pueblos.
¿ Existe algún tipo de sentimiento entre Catalunya y España?, son muchos los catalanes y muchos los españoles, que no creen pueda existir algún tipo de sentimiento, o por lo menos así lo dan a entender a través de sus manifestaciones y comportamientos, yo personalmente pienso, que el sentimiento en cuestión debería existir, y estoy convencido de que mas o menos disimulado existe y existe por innumerables razones.
La larga convivencia entre Cataluña y España, ha creado lazos, en muchos casos lazos entrañables, por razones afectivas, familiares, por razones de trabajo o de negocio.
Los españoles a estas alturas ya deberian tener conciencia y aceptar, que a Catalunya cuando se la necesita siempre se la encuentra, bien dispuesta a colaborar en tareas políticas, acuerdos parlamentarios que contribuyasn a facilitar la labor del gobierno, incluso como esta sucediendo estos dias, metiendo goles decisivos para alegria y disfrute de todas las comunidades españolas.
Alo largo de estos últimos trenta años, parte importante de la riqueza generada en Catalunya ha contribuido a romper las desigualdades existentes y consiguiendo así al efecto, un nivel de vida y bienestar mas equilibrado entre todas las comunidades.
Al contemplar las relaciones entre Catalunya y España, se me hace presente un hecho que frecuentemente tenia lugar, en aquellos ya lejanos años de mi juventud, los que teníamos novia, siempre inexcusablemente, la teniamos que acompañar de regreso a su casa antes de las diez de la noche. En ocasiones, al llegar una verbena, una despedida de año o alguna fiesta señalada. habia que pedir permiso a los suegros para poder regresar de madrugada.
El permiso siempre llegaba, pero con una condición, tenia que acompañarnos la cuñada, aquella jovencita siempre bien dispuesta a tener un detalle para con su hermana, y que de tantos apuros nos habia sacado, de tantos apuros, que llegaba un momento, en el que se te hacia dificil determinar a quien querias mas, si a la novia o a la cuñada.
Comprendo que España es el gran amor de los españoles, pero tambien deberian saber valorar que con Catalunya siempre han tenido a una muy buena cuñada, una cuñada que representa un papel tan importante en esta relación, que pienso seria temerario, arriesgarse a perder su compromiso y su importante contribución.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Josep Mª Carbonell i Vilaró
A mi personalmente y ya en su moment, estas manifestaciones no me impresionaron en exceso, porqué soy de los que creo y la historia as´ñi lo ha demostrado, que el buen entendimiento ysin tonia entre Catalunya y España, dificilmente se conseguirá a base de leyes, tratados y todo tipo de acuerdos jurídicos, por mas formales que parezcan.
Las manifestaciones que si me dejaron huella, furon otras realizadas poco tiempo después en las que el Presidente decia textualmente " Ha llegado el momento de que Cataluña reciba del resto de España el reconocimiento que merece", y digo que me dejaron huella, por el componente sentimental que llevan consigo y porque estoy convencido de que la comunión de ideas y objetivos entre Catalunya y España, si llega, llegará, dando cauce a los sentimientos que puedan existir y existen entre los dos pueblos.
¿ Existe algún tipo de sentimiento entre Catalunya y España?, son muchos los catalanes y muchos los españoles, que no creen pueda existir algún tipo de sentimiento, o por lo menos así lo dan a entender a través de sus manifestaciones y comportamientos, yo personalmente pienso, que el sentimiento en cuestión debería existir, y estoy convencido de que mas o menos disimulado existe y existe por innumerables razones.
La larga convivencia entre Cataluña y España, ha creado lazos, en muchos casos lazos entrañables, por razones afectivas, familiares, por razones de trabajo o de negocio.
Los españoles a estas alturas ya deberian tener conciencia y aceptar, que a Catalunya cuando se la necesita siempre se la encuentra, bien dispuesta a colaborar en tareas políticas, acuerdos parlamentarios que contribuyasn a facilitar la labor del gobierno, incluso como esta sucediendo estos dias, metiendo goles decisivos para alegria y disfrute de todas las comunidades españolas.
Alo largo de estos últimos trenta años, parte importante de la riqueza generada en Catalunya ha contribuido a romper las desigualdades existentes y consiguiendo así al efecto, un nivel de vida y bienestar mas equilibrado entre todas las comunidades.
Al contemplar las relaciones entre Catalunya y España, se me hace presente un hecho que frecuentemente tenia lugar, en aquellos ya lejanos años de mi juventud, los que teníamos novia, siempre inexcusablemente, la teniamos que acompañar de regreso a su casa antes de las diez de la noche. En ocasiones, al llegar una verbena, una despedida de año o alguna fiesta señalada. habia que pedir permiso a los suegros para poder regresar de madrugada.
El permiso siempre llegaba, pero con una condición, tenia que acompañarnos la cuñada, aquella jovencita siempre bien dispuesta a tener un detalle para con su hermana, y que de tantos apuros nos habia sacado, de tantos apuros, que llegaba un momento, en el que se te hacia dificil determinar a quien querias mas, si a la novia o a la cuñada.
Comprendo que España es el gran amor de los españoles, pero tambien deberian saber valorar que con Catalunya siempre han tenido a una muy buena cuñada, una cuñada que representa un papel tan importante en esta relación, que pienso seria temerario, arriesgarse a perder su compromiso y su importante contribución.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Josep Mª Carbonell i Vilaró
viernes, 2 de julio de 2010
HOMENATGE AL SILENCI
Els profesionals del periodisme i del comentari escrit, sempre tenen alguna cosa per fer arribar al lector, i si en alguna ocasió es troben que no saben que escriure i necessiten pensar, els lectors desseguida notem que en aquesta circumstància, es quan donen a llum els seus articles mes brillants.
De la mateixa manera, els que som aficionats, que escribim perque ens agrada fer-ho, i en ocasions perque sentim la necessitat de parlar d´algún fet, sobre el que volem donar el nostre punt de vista. Hi ha vegades, que un cop sentats devant del ordenador, no sabem que escriure, i potser es això el que m´ha passat en el curs d´aquesta setmana que ja estem acabant, i es que per mes que he pensat, he buscat i he tractat d´esbrinar , no he trovat cap tema, que al meu entendre fos mereixedor ni de se escrit, ni de ser llegit, ni de ser comentat.
En aquests casos, el que procedeix, es rendir un homenatge al silenci, perqué els silencis en ocasions, ben administrats son mes expressius que les paraules.
De toptes maneres i ja posats a escriure, no voldria deixar passar la ocasió de fer una petita referència al lamentable accident ferroviari, que va tenir lloc en el curs de la revetlla de Sant Joan, i on varen trovar la mort tretze persones.
Testimonis presencials asseguren que el accident es va produir, perque el pas subterrani habilitat pre travessar les vies sense perill, era massa estret i nova permetre el transit fluid de tot el personal en aquell moment d´aglomeració.
No es la primera vegada que al posar en servei, una nova autovia, carretera, pont o tunel, ens arriben les queixes del usuaris en quan a que l´esmentada obra s´ha projectat massa estreta, la gent d´aquest país som propensos a trobar-ho tot massa estret.
Vint anys enrere quan es varen posar en servei, les rodes barcelonines, de bon principi ja es deia que eren massa estretes, l´Eix Transversal, ha estat una obra molt agraida per la gent de les comarques del interior, però també de bon principi sempre l ´han trobat massa estret.
Els tecnics que projecten estructures com les esmentades, no les poden projectar, pensant en unes horas punta de treball, o en un cap de setmana, o en una revetlla de Sant Joan, perque si fos aixís les haurien de sobredimensionar, i això te un cost que l´Administració no es pot permetre, el país te altres necessitats queb també s´han d´atendre, col.legits, hospitals, llars d´infants, etc.
El que sinte la obligació de fer el governant, es conseguir que totes aquestes infraestructures que posa al servei de l´usuari siguin ben administrades, de manera que poguin oferir un bon servei.
El transit per les rondes va millorar, quan es va prohibir la circulació de camions de gran tonatge i sobre tot quan es va limitar la velocitat als actuals 80 Km per hora. Al eix transversal s´han evitat aglomeracions de transit desde que els caps de setmana no es deixen circular els camions.
De la mateixa manera, quan arriba una revetlla de Sant Joan, i es facil preveure que les platges de la Barceloneta, de Castelldefels, de Sitges, de Calella o de Lloret, es veuran invaides per multitud de jovent que hi arriba de matinada ben engrescats a rematar la revetlla, seria aconsellable contar amb la presència d´alguna dotació dels mossos d´Esquadra, no per espatllar la revetlla del jovent, però si per ajudar a conduir-la, de manera que es poguin evitar desgràcies com la que malauradament, aqusta passada revetlla s´ha donat a Castelldefels.
Tenim els governants que tenim i no cal aprofundir, una vegada mes cal rebndir un homenatge al silenci.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
De la mateixa manera, els que som aficionats, que escribim perque ens agrada fer-ho, i en ocasions perque sentim la necessitat de parlar d´algún fet, sobre el que volem donar el nostre punt de vista. Hi ha vegades, que un cop sentats devant del ordenador, no sabem que escriure, i potser es això el que m´ha passat en el curs d´aquesta setmana que ja estem acabant, i es que per mes que he pensat, he buscat i he tractat d´esbrinar , no he trovat cap tema, que al meu entendre fos mereixedor ni de se escrit, ni de ser llegit, ni de ser comentat.
En aquests casos, el que procedeix, es rendir un homenatge al silenci, perqué els silencis en ocasions, ben administrats son mes expressius que les paraules.
De toptes maneres i ja posats a escriure, no voldria deixar passar la ocasió de fer una petita referència al lamentable accident ferroviari, que va tenir lloc en el curs de la revetlla de Sant Joan, i on varen trovar la mort tretze persones.
Testimonis presencials asseguren que el accident es va produir, perque el pas subterrani habilitat pre travessar les vies sense perill, era massa estret i nova permetre el transit fluid de tot el personal en aquell moment d´aglomeració.
No es la primera vegada que al posar en servei, una nova autovia, carretera, pont o tunel, ens arriben les queixes del usuaris en quan a que l´esmentada obra s´ha projectat massa estreta, la gent d´aquest país som propensos a trobar-ho tot massa estret.
Vint anys enrere quan es varen posar en servei, les rodes barcelonines, de bon principi ja es deia que eren massa estretes, l´Eix Transversal, ha estat una obra molt agraida per la gent de les comarques del interior, però també de bon principi sempre l ´han trobat massa estret.
Els tecnics que projecten estructures com les esmentades, no les poden projectar, pensant en unes horas punta de treball, o en un cap de setmana, o en una revetlla de Sant Joan, perque si fos aixís les haurien de sobredimensionar, i això te un cost que l´Administració no es pot permetre, el país te altres necessitats queb també s´han d´atendre, col.legits, hospitals, llars d´infants, etc.
El que sinte la obligació de fer el governant, es conseguir que totes aquestes infraestructures que posa al servei de l´usuari siguin ben administrades, de manera que poguin oferir un bon servei.
El transit per les rondes va millorar, quan es va prohibir la circulació de camions de gran tonatge i sobre tot quan es va limitar la velocitat als actuals 80 Km per hora. Al eix transversal s´han evitat aglomeracions de transit desde que els caps de setmana no es deixen circular els camions.
De la mateixa manera, quan arriba una revetlla de Sant Joan, i es facil preveure que les platges de la Barceloneta, de Castelldefels, de Sitges, de Calella o de Lloret, es veuran invaides per multitud de jovent que hi arriba de matinada ben engrescats a rematar la revetlla, seria aconsellable contar amb la presència d´alguna dotació dels mossos d´Esquadra, no per espatllar la revetlla del jovent, però si per ajudar a conduir-la, de manera que es poguin evitar desgràcies com la que malauradament, aqusta passada revetlla s´ha donat a Castelldefels.
Tenim els governants que tenim i no cal aprofundir, una vegada mes cal rebndir un homenatge al silenci.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
martes, 22 de junio de 2010
MIL EXCUSAS SR.PRESIDENTE
No es fácil hacerlo, pero a través de estas lineas, trataré de asumir en el grado que me corresponde desde mi modesta posición, el tremendo error que todos hemos cometido, políticos de diferentes opciones, periodistas, comentaristas políticos, tertulianos, etc., al llevar semanas, meses y años, insistiendo de manera reiterada en nuestros artículos y comentarios dirijidos al Presidente del Gobierno, acerca de la necesidad de una reforma laboral.
El Presidente del Gobierno, delante de la insistencia y ademas acuciado por la Unión Europea, el Fondo Monetario Internacional y por los mercados, si me permiten un paréntesis, no hace muchos dias un profesor universitario de Barcelona, en el curso de una entrevista que le hicieron en televisión, decia que los mercados tienen nombres y apellidos, pienso que seria de interés general, conocer dichos nombre y apellidosy hasta su numero de carnet de identidad, teniendo en cuenta el acoso al que nos sentimos sometidos los españoles, por los citados mercados. Decía que el Presidente Rodriguez Zapatero. a pesar de que siempre se habia mostrado reacio a hacerlo, al final a dado luz verde a la citada reforma laboral.
Este ha sido el craso error al que me referia y por el que todos nos hemos de disculpar delante del Ejecutivo, no se trataba de una reforma Sr. ^Presidente, no era una reforma lo que el país necesitaba, lo que el país necesita es una legislación laboral totalmente nueva, que parta de cero, que borre de un plumazo, las obsoletas, caducas y fuera de lugar, disposiciones actuales, que no tengamos que bvolver a hablar de convenios laborales, de magistraturas del trabajo, de conciliacuiones laborales y de todas estas reminiscencias que siguen ahí, heredadas del franquismo.
El mantenimiento de un puesto de trabajo, no puede depender del hecho de que se paguen, 20 o 33 0 45 dias por año de antiguedad en una Enmpresa, como me tendran que reconocer que es francamente pintoresca la figura de un empresario, sentado delante de un Juez, tratando de justificar la interrupción de una relación laboral.
El paso ya está dado, lamento sobremanera Sr. Presidente, haber sido uno de los que ha contribuido a llevarle hasta esta encrucijada, a partir de este hecho consumado, yo aconsejaría a los grupos parlamentarios, basicamen te por la imagen que España necesita dar, no solo a nuiestros socios europeos, sino incluso a los ya citados mercados, que vean la manera de que el Gobierno pueda seguir con su proyecto, sin que ello sea óbice, para que en un futuro inmediato, que podria llegar en una proxima remodelación del Ejecutivo, se legisle el nuevo modelo de relaciones laborales que España necesita.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
El Presidente del Gobierno, delante de la insistencia y ademas acuciado por la Unión Europea, el Fondo Monetario Internacional y por los mercados, si me permiten un paréntesis, no hace muchos dias un profesor universitario de Barcelona, en el curso de una entrevista que le hicieron en televisión, decia que los mercados tienen nombres y apellidos, pienso que seria de interés general, conocer dichos nombre y apellidosy hasta su numero de carnet de identidad, teniendo en cuenta el acoso al que nos sentimos sometidos los españoles, por los citados mercados. Decía que el Presidente Rodriguez Zapatero. a pesar de que siempre se habia mostrado reacio a hacerlo, al final a dado luz verde a la citada reforma laboral.
Este ha sido el craso error al que me referia y por el que todos nos hemos de disculpar delante del Ejecutivo, no se trataba de una reforma Sr. ^Presidente, no era una reforma lo que el país necesitaba, lo que el país necesita es una legislación laboral totalmente nueva, que parta de cero, que borre de un plumazo, las obsoletas, caducas y fuera de lugar, disposiciones actuales, que no tengamos que bvolver a hablar de convenios laborales, de magistraturas del trabajo, de conciliacuiones laborales y de todas estas reminiscencias que siguen ahí, heredadas del franquismo.
El mantenimiento de un puesto de trabajo, no puede depender del hecho de que se paguen, 20 o 33 0 45 dias por año de antiguedad en una Enmpresa, como me tendran que reconocer que es francamente pintoresca la figura de un empresario, sentado delante de un Juez, tratando de justificar la interrupción de una relación laboral.
El paso ya está dado, lamento sobremanera Sr. Presidente, haber sido uno de los que ha contribuido a llevarle hasta esta encrucijada, a partir de este hecho consumado, yo aconsejaría a los grupos parlamentarios, basicamen te por la imagen que España necesita dar, no solo a nuiestros socios europeos, sino incluso a los ya citados mercados, que vean la manera de que el Gobierno pueda seguir con su proyecto, sin que ello sea óbice, para que en un futuro inmediato, que podria llegar en una proxima remodelación del Ejecutivo, se legisle el nuevo modelo de relaciones laborales que España necesita.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
martes, 15 de junio de 2010
APOTEOSI BARCELONISTA
Penso que la paraula apoteosi, es la que millor pot reflexar el moment que esta vivint el barcelonisme, tothom esta content, tothom riu, quina situació tan diferent a la d´aquells anys no massa llunyants, en els que tothom estaba trist i decevut.
La jornada electoral del passat diumenge, no va representar un final ni un inici, va ser la continuitat d´un projecte, esportiu i social, que va començar l´any 2.003 i que ha portat al Barça i a tot el barcelonisme a viure el millor moment de tota la seva història.
Al arribar al Camp Nou per exercir el meu dret a vot, vareig aparcar el cotxe dins del aparcament subterrani del mateix camp, ja fa uns quants anys que tinc sol.licitada una plaça d´aparcament, però no hi ha manera d´aconseguir-ho, estan totes esgotades, ahir vareig comprobar, la comoditat que representa poder disposar d´aparcament en el camp, escoltant els debats, voldria fer esment de la aportació del Sr. Benedito, quan deia que els terrenys ocupats per l´actual mini-estadi on es pensa edificar nou habitatge, podri arribar algun dia que fossin anyorats i trobats a faltar per el soci barcelonista.
Els quatre candidats que s´han enfrentat en la campanya electoral, tots quatre d´una manera o altra vinculats al projecte del any 2.003, han donat en el curso de la campanya, la millor imatge que por donar un candidat a la presidència del Barça, serietat, caballerositat, respecte dels uns amb els altres, defensant els seus respectius projectes, sense en cap moment menysprear, les altres alternatives i asolint en consequència tenir a tota la massa social, pendent dels seus debats televisius, satisfeta devant devant l´altura profesional i humana dels quatre posibles presidents.
Els socis, fins i tot els que portem mes de cinquanta anys afil.liats al club, no cal que li expliquem al Sr. Rosell, lo que es trobará, coneix la casa, coneix el mon del futbol, i sap molt be que la pilota hi ha ocasions, en las que no fa el que nosaltres voldriem, i quan això arribi, molts dels que ara l´han votat i que es mostren exultants devant la seva victoria, seran els primers que li treuran el mocador, i fins i tot es pot trobar amb alguna persona necesitada de notorietat, que li presenti una moció de censura. Quan aixo arriba, es quan a de sortir, el caracter, el geni, i tot i caient en el perill de mostrar-se prepotent o arrogant, no desviar-se ni un moment, del esperit inicial del seu projecte, i si cal fer-ho, passar per sobre de tots els entrebancs en la mesura que vagin arribant.
Aqusta campanya electoral, per altra banda, no ha representat que el club caigués en vuit de poder, la junta sortint, fins el darrer moment, ha fitxat, ha renovat, i ha fet front a les seves responsabilitats, sense propiciar la fugida de cap jugador, fins el punt de que el Sr. Rosell nou president ha manifestat que la transició de popders, es durá a terme fins i tot millor de lo que ell esperaba.
Com a soci, el 5.287, voldria acabar, donant les gracies a tots els directius que deixen els seus carregs i a la vegada desitjar molta sort a tots els que arriben, segur que la tindran i que es faran mereixedors del recolsament de tota la massa social dekl club.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
La jornada electoral del passat diumenge, no va representar un final ni un inici, va ser la continuitat d´un projecte, esportiu i social, que va començar l´any 2.003 i que ha portat al Barça i a tot el barcelonisme a viure el millor moment de tota la seva història.
Al arribar al Camp Nou per exercir el meu dret a vot, vareig aparcar el cotxe dins del aparcament subterrani del mateix camp, ja fa uns quants anys que tinc sol.licitada una plaça d´aparcament, però no hi ha manera d´aconseguir-ho, estan totes esgotades, ahir vareig comprobar, la comoditat que representa poder disposar d´aparcament en el camp, escoltant els debats, voldria fer esment de la aportació del Sr. Benedito, quan deia que els terrenys ocupats per l´actual mini-estadi on es pensa edificar nou habitatge, podri arribar algun dia que fossin anyorats i trobats a faltar per el soci barcelonista.
Els quatre candidats que s´han enfrentat en la campanya electoral, tots quatre d´una manera o altra vinculats al projecte del any 2.003, han donat en el curso de la campanya, la millor imatge que por donar un candidat a la presidència del Barça, serietat, caballerositat, respecte dels uns amb els altres, defensant els seus respectius projectes, sense en cap moment menysprear, les altres alternatives i asolint en consequència tenir a tota la massa social, pendent dels seus debats televisius, satisfeta devant devant l´altura profesional i humana dels quatre posibles presidents.
Els socis, fins i tot els que portem mes de cinquanta anys afil.liats al club, no cal que li expliquem al Sr. Rosell, lo que es trobará, coneix la casa, coneix el mon del futbol, i sap molt be que la pilota hi ha ocasions, en las que no fa el que nosaltres voldriem, i quan això arribi, molts dels que ara l´han votat i que es mostren exultants devant la seva victoria, seran els primers que li treuran el mocador, i fins i tot es pot trobar amb alguna persona necesitada de notorietat, que li presenti una moció de censura. Quan aixo arriba, es quan a de sortir, el caracter, el geni, i tot i caient en el perill de mostrar-se prepotent o arrogant, no desviar-se ni un moment, del esperit inicial del seu projecte, i si cal fer-ho, passar per sobre de tots els entrebancs en la mesura que vagin arribant.
Aqusta campanya electoral, per altra banda, no ha representat que el club caigués en vuit de poder, la junta sortint, fins el darrer moment, ha fitxat, ha renovat, i ha fet front a les seves responsabilitats, sense propiciar la fugida de cap jugador, fins el punt de que el Sr. Rosell nou president ha manifestat que la transició de popders, es durá a terme fins i tot millor de lo que ell esperaba.
Com a soci, el 5.287, voldria acabar, donant les gracies a tots els directius que deixen els seus carregs i a la vegada desitjar molta sort a tots els que arriben, segur que la tindran i que es faran mereixedors del recolsament de tota la massa social dekl club.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
martes, 8 de junio de 2010
SIGNATURES
Amb l´arrivada de l´informació per Internet i de les xarxes informàtiques que tots utilitzem, es evident que resulta mes facil el treball profesional, aixís com l´estudi i la comunicació.
També amb frecuència, ens arriven advertiments, a fi de que tinguem en compte, el preservar en lo posible,les nostres dades personals, salvaguardant-les de posibles actuacions fraudulentes.
S´ha de tenir molta cura a l´hora de posar a l´abast de tothom, informació de targetes de credit, documents d´identitat, movils, direccions de correu electronic, que poden ser objecte de qualsevol tipus de manipulació interesada.
Dit lo anterior, jo posaria encara mes ènfasi, en posar sobre avís a totes les persones que tenen afició i a la vegada pocs miraments, a l´hora de firmar qualsevol paper que els hi posen al seu devant.
Diuen que el gran mestre Salvador Dalí,no sentia massa recança alposare la seva firma al peu de qualsevol full de paper en blanc, de la mateixa manera altres artistes importants, encara existents, sempre s´han mostrat reticents a deixar la seva firma exposada auna utilització inconvenient.
Potser parlo del tema de les signatures, imbuit pel fet de que el transcurs de la darrera setmana, només es llegia i es sentia parlar, del nombre de socis del Barça, que havien donat suport als candidats a la presidència mitjançant la seva signatura.
Respecte a les eleccions per la presidència del Barça i per mostra la cura que s´ha de tenir a l´hora d´avalar a un candidat, recordaré l´experiència que varem tenir, jo i la meva senyora, quan em sembla que era l´any 2.000, al deixar el Sr. Nuñez la presidència, es varen convo9car eleccions, el nostre candidat varem decidir que seria el Sr. Castells, i al efecte ens varem personar a la seva oficina electoral, Gran Via, cantonada amb Bailén,on varem firmar, avalant a l´efecte, aquesta candidatura.
Aquyell mateix dia varem sortir de viatge i disposar d´uns dies de descans, amb l´intenció de tornar el diumenge i anar al Camp nou a votar, però aquell mateix divendres, la meva filla ens va telefonar, avisant-nos, de que teniema la bustia, un full urgent de correus,per anar a recollir un certificat.
Només pensant, quin podria ser el contingut de la carta certificada ens varem neguitejar, no ens sentiem tranquils, i varem decidir tornar a Barcelona, recollir l´esmentada tramesa i averiguar els motius de tanta urgència, el resultat va ser que elSr. Castells, ens comunicava que abandonava la cursa electoral i passava a integrar-se, en al projecte del Sr. Gaspar.
Aquell diumenge varem anar a votar, llogicament el nostre vot va ser en blanc, i en aquell mateix moment, varem assumir el compromís, un altre compromís dels molts que portem assumits. després de quaranta anys de vida en comú, de que mai mes, tornariem a oferir la nostre signatura a cap candidat a la presidència del Barça.
El proper diumenge dia tretze de Juny, anirem a dipositar el nostre vot, sortirem de cap de setmana el dijous, i aixir poder arribar el dissabte,en aquesta ocasió, segur que podrem passar tota la setmana, amb la tranquilitat de saber, que no rebrem cap carta certificada, on s´ens assabenti de que amb les nostres signatures, s´ha dut a terme algún tipus de joc de mans.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
També amb frecuència, ens arriven advertiments, a fi de que tinguem en compte, el preservar en lo posible,les nostres dades personals, salvaguardant-les de posibles actuacions fraudulentes.
S´ha de tenir molta cura a l´hora de posar a l´abast de tothom, informació de targetes de credit, documents d´identitat, movils, direccions de correu electronic, que poden ser objecte de qualsevol tipus de manipulació interesada.
Dit lo anterior, jo posaria encara mes ènfasi, en posar sobre avís a totes les persones que tenen afició i a la vegada pocs miraments, a l´hora de firmar qualsevol paper que els hi posen al seu devant.
Diuen que el gran mestre Salvador Dalí,no sentia massa recança alposare la seva firma al peu de qualsevol full de paper en blanc, de la mateixa manera altres artistes importants, encara existents, sempre s´han mostrat reticents a deixar la seva firma exposada auna utilització inconvenient.
Potser parlo del tema de les signatures, imbuit pel fet de que el transcurs de la darrera setmana, només es llegia i es sentia parlar, del nombre de socis del Barça, que havien donat suport als candidats a la presidència mitjançant la seva signatura.
Respecte a les eleccions per la presidència del Barça i per mostra la cura que s´ha de tenir a l´hora d´avalar a un candidat, recordaré l´experiència que varem tenir, jo i la meva senyora, quan em sembla que era l´any 2.000, al deixar el Sr. Nuñez la presidència, es varen convo9car eleccions, el nostre candidat varem decidir que seria el Sr. Castells, i al efecte ens varem personar a la seva oficina electoral, Gran Via, cantonada amb Bailén,on varem firmar, avalant a l´efecte, aquesta candidatura.
Aquyell mateix dia varem sortir de viatge i disposar d´uns dies de descans, amb l´intenció de tornar el diumenge i anar al Camp nou a votar, però aquell mateix divendres, la meva filla ens va telefonar, avisant-nos, de que teniema la bustia, un full urgent de correus,per anar a recollir un certificat.
Només pensant, quin podria ser el contingut de la carta certificada ens varem neguitejar, no ens sentiem tranquils, i varem decidir tornar a Barcelona, recollir l´esmentada tramesa i averiguar els motius de tanta urgència, el resultat va ser que elSr. Castells, ens comunicava que abandonava la cursa electoral i passava a integrar-se, en al projecte del Sr. Gaspar.
Aquell diumenge varem anar a votar, llogicament el nostre vot va ser en blanc, i en aquell mateix moment, varem assumir el compromís, un altre compromís dels molts que portem assumits. després de quaranta anys de vida en comú, de que mai mes, tornariem a oferir la nostre signatura a cap candidat a la presidència del Barça.
El proper diumenge dia tretze de Juny, anirem a dipositar el nostre vot, sortirem de cap de setmana el dijous, i aixir poder arribar el dissabte,en aquesta ocasió, segur que podrem passar tota la setmana, amb la tranquilitat de saber, que no rebrem cap carta certificada, on s´ens assabenti de que amb les nostres signatures, s´ha dut a terme algún tipus de joc de mans.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
lunes, 31 de mayo de 2010
QUIEN CALCULA COMPRA EN SEPU
Les relacions entre pares i fills, en el curs de les nostres vides passen per diferents etapes, quan els fills son petits, abans d´arribar a l´etapa de l´adolescència, els pares son als seus ulls, uns idols,que tot ho saben, tot ho encerten i per tant sempre son escoltats.
La segona etapa que cobreix tota l´adolescència, i pot arribar fins i tot al voltant dels quaranta anys, els pares ja son persones passades de moda, amb coneixements i experiències totalment caducats, i que moltes vegades al manifestar-se, poden inclús caure en el ridicul.
A partir dels quaranta, la figura del pare torna a ser evocada, i es quan diem, si el pare això ho veiés, el pare sempre deia, que diria el pare si encara i fos.
Jo ara personalment, ja he arribat a una edat, en la que tot sovint i penso en lo que deia el pare, en els seus consells, i fins i tot en aquells "sermons" tan pesats, però que amb el pas dels anys, resulten tan actuals, que sempre son de bon recordar.
A casa sempre haviem tingut negoci, una empresa petita, familiar, dirijida per nosaltres, el meu oncle, jo mateix, i el pare que era el que portava els comptes, sempre preocupar per les despeses, aquelles despeses, que ell sempre trobava, superficials i poc necesaries.
De temporades de crisi, amb neguitoses baixades de vendes, n´haviem passades moltes, el pare no es sentia mai amoinat per la manca d´ingresos, el que es necesitava segons ell, era un estricte control de les despeses, sempre deia que era mes importan comprar be, conseguint bons preus, que la xifra de vendes obtinguda, reduir despeses financeres, minimitzar els costos de transport, mantenir un estricte control dels sous, siu algún treballador, causava baixa voluntariament io per raons d´edat, pensar-so dues vegades abans de contractar-ne un altre.
El pare sempre acababa el seu "sermó" tot dient: si noi si, sempre que et trobis en situacions d´aquestes, enrecorda´t d´alló, de que "Quien calcula compra en Sepu".
En la actualitat, devant de la crisi que estem patint, i atenent per altre banda, als criteris que ens han arribat desde l´Unió Europea, el govern espanyol ha dut a terme, una important retallada de sous i despeses, aquesta es la linea a seguir, espero que els responsables de control financer, pensin abans que en apujar impostos o crear-ne de nous, en els cotxes oficials,, en els viatges al extranger amb passatge de primera, en les delegacions comercials overtes en els carrers mes centrics de París o New York, en els informes innecesaris pagats a qualsevol preu, en la reducció de conselleries autonòmiquies, en la reducció de ministeris amb tots el seus miembros i amb totes les seves miembras, i en tots els parents i en totes les amistats col.locats en carregs de nova creació.
Respecte a la congelació de les pensions, no cal fer massa esment del Pacte de Toledo, aquest pacte al igual que la mateixa Constitució, no es intocable o no hauria de ser-ho, i ja ha arrivat el moment de revisar-lo, no convé que quedi en el oblit, el enderreriment de l´edat de jubilació i el calcul de la base, que s´hauria de fer contemplant tyota la vida laboral.
Voldria fer arribar a tots els responsables de l´Economia del país, la meva impresió de que hem trovat la linea a seguir, conver consolicar tots aquests criteris i d´aquesdta manera donar compliment al missatge delk meu pare quan deia "Quien calcula compra en Sepu".
Josep Mª Carbonell i Vilaró
La segona etapa que cobreix tota l´adolescència, i pot arribar fins i tot al voltant dels quaranta anys, els pares ja son persones passades de moda, amb coneixements i experiències totalment caducats, i que moltes vegades al manifestar-se, poden inclús caure en el ridicul.
A partir dels quaranta, la figura del pare torna a ser evocada, i es quan diem, si el pare això ho veiés, el pare sempre deia, que diria el pare si encara i fos.
Jo ara personalment, ja he arribat a una edat, en la que tot sovint i penso en lo que deia el pare, en els seus consells, i fins i tot en aquells "sermons" tan pesats, però que amb el pas dels anys, resulten tan actuals, que sempre son de bon recordar.
A casa sempre haviem tingut negoci, una empresa petita, familiar, dirijida per nosaltres, el meu oncle, jo mateix, i el pare que era el que portava els comptes, sempre preocupar per les despeses, aquelles despeses, que ell sempre trobava, superficials i poc necesaries.
De temporades de crisi, amb neguitoses baixades de vendes, n´haviem passades moltes, el pare no es sentia mai amoinat per la manca d´ingresos, el que es necesitava segons ell, era un estricte control de les despeses, sempre deia que era mes importan comprar be, conseguint bons preus, que la xifra de vendes obtinguda, reduir despeses financeres, minimitzar els costos de transport, mantenir un estricte control dels sous, siu algún treballador, causava baixa voluntariament io per raons d´edat, pensar-so dues vegades abans de contractar-ne un altre.
El pare sempre acababa el seu "sermó" tot dient: si noi si, sempre que et trobis en situacions d´aquestes, enrecorda´t d´alló, de que "Quien calcula compra en Sepu".
En la actualitat, devant de la crisi que estem patint, i atenent per altre banda, als criteris que ens han arribat desde l´Unió Europea, el govern espanyol ha dut a terme, una important retallada de sous i despeses, aquesta es la linea a seguir, espero que els responsables de control financer, pensin abans que en apujar impostos o crear-ne de nous, en els cotxes oficials,, en els viatges al extranger amb passatge de primera, en les delegacions comercials overtes en els carrers mes centrics de París o New York, en els informes innecesaris pagats a qualsevol preu, en la reducció de conselleries autonòmiquies, en la reducció de ministeris amb tots el seus miembros i amb totes les seves miembras, i en tots els parents i en totes les amistats col.locats en carregs de nova creació.
Respecte a la congelació de les pensions, no cal fer massa esment del Pacte de Toledo, aquest pacte al igual que la mateixa Constitució, no es intocable o no hauria de ser-ho, i ja ha arrivat el moment de revisar-lo, no convé que quedi en el oblit, el enderreriment de l´edat de jubilació i el calcul de la base, que s´hauria de fer contemplant tyota la vida laboral.
Voldria fer arribar a tots els responsables de l´Economia del país, la meva impresió de que hem trovat la linea a seguir, conver consolicar tots aquests criteris i d´aquesdta manera donar compliment al missatge delk meu pare quan deia "Quien calcula compra en Sepu".
Josep Mª Carbonell i Vilaró
sábado, 15 de mayo de 2010
UN NOU ESCENARI
La present situació de crisis econòmica que estem patint, ha propiciat que el rol de la Unió Europea i el des seus estats membres, a partir d´aquest moment s´hagi de desenvolupar dins d´un nou escenari, això i desde un bon principi, sempre ha estat un fet previsible, i que tots sabiem que mes aviat o mes tard tindria que arribar. Fet que llogicament omplirà de satisfacció a tots els que per una o altre raó, sempre hem desitjat la consolidació del projecte Europeu, de la mateixa manera que portarà a una situació de desanim i neguit, a tots aquells que segueixen posant per sobre de tot, l´independència d´Espanya com a nació sobirana.
Son un dels que sempre han pensat, que la perdua d´influència i protagonisme de les grans nacions-estat europees, dins del nou ordenament politic-administratiu que representa l´Unió Europea, podria donar pas, a un nou tractament, per a les regions i nacions sense Estat com -Catalunya.
El fet de que l´Estat Espanyol, es vegi en la obligació de presetar anyalment devant de la comisió europea, els presupostos de l´Estat a fi de mereixer la llum verde d´aquesta comisió, abans de se discutits i aprovats en el sí del Parlament Espanyol, es evident que representa una bona mossegada a la soberania espanyola i al concepte de nació, que molts nacionalistes espanyols, posen per devant dels sentiments nacionals d´altres pobles de l´Estat.
A partir d´aquest moment, el govern espanyol, haurà de ser mes transparent i donar millors explicacions a l´hora de decidir, on, com i quan distribueix, els recursos generats per els ciutadans, de les regions i nacionalitats que segons la Constitució, comformen l ´Estat Espanyol.
Tampoc cal que ningú es senti humil.liat en excés, per la nova situació, els akltres estats membre de l ´Unió Europea, també hauran de seguir els mateixos controls, i tot amb l´objectiu final, d´assegurar i protegir els interessos de l´Europa de l´Euro, dins del marc globaltzat del negoci i les finances d´arreu del mon.
Un altre opció escollida per altres pobles com el britanic, es quedar-se fora de la moneda unica, aquesta opció es evident que dona mes independència a l´hora de pendre decisions, i que manté integra per sobre de tot i de tothom, la soberania d´un país, perè aixo sí, en una situació de feblesa i soletat, que no ajuda a superar moments dificils com el present.
La situació econòmica del Regne Unit, es també força delicada, algfuns analistes ja prediuen, que els dos partits que han acceptat la resposabilitat de governar en coalició, hauran de pendre mesures de tan extrema duresa, que un cop acabat el seu periode de govern, passaran molts anys fins que tornin a mereixer la confiança del poble britanic.
Aquí a Espanya, el Sr. Rodriguez Zapatero ja ha superat el repte de parlar clar i anomenar les coses pel seu nom, ara li resten per complimentar les reformes estructurals pendents, sobretot, espero que tingui la metaixa valentia a l ´hora de negociar la reforma laboral, i d´aquesta manera, dins del conjunt d´Europa, dins de la moneda única i sempre amb linea directa amb la Casa Blanca, podrá d´aquin a dos anys deixar la Moncloa, sino del tot satisfet, si en situació de seguir treballant per el seu partit i per el seu poble.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Son un dels que sempre han pensat, que la perdua d´influència i protagonisme de les grans nacions-estat europees, dins del nou ordenament politic-administratiu que representa l´Unió Europea, podria donar pas, a un nou tractament, per a les regions i nacions sense Estat com -Catalunya.
El fet de que l´Estat Espanyol, es vegi en la obligació de presetar anyalment devant de la comisió europea, els presupostos de l´Estat a fi de mereixer la llum verde d´aquesta comisió, abans de se discutits i aprovats en el sí del Parlament Espanyol, es evident que representa una bona mossegada a la soberania espanyola i al concepte de nació, que molts nacionalistes espanyols, posen per devant dels sentiments nacionals d´altres pobles de l´Estat.
A partir d´aquest moment, el govern espanyol, haurà de ser mes transparent i donar millors explicacions a l´hora de decidir, on, com i quan distribueix, els recursos generats per els ciutadans, de les regions i nacionalitats que segons la Constitució, comformen l ´Estat Espanyol.
Tampoc cal que ningú es senti humil.liat en excés, per la nova situació, els akltres estats membre de l ´Unió Europea, també hauran de seguir els mateixos controls, i tot amb l´objectiu final, d´assegurar i protegir els interessos de l´Europa de l´Euro, dins del marc globaltzat del negoci i les finances d´arreu del mon.
Un altre opció escollida per altres pobles com el britanic, es quedar-se fora de la moneda unica, aquesta opció es evident que dona mes independència a l´hora de pendre decisions, i que manté integra per sobre de tot i de tothom, la soberania d´un país, perè aixo sí, en una situació de feblesa i soletat, que no ajuda a superar moments dificils com el present.
La situació econòmica del Regne Unit, es també força delicada, algfuns analistes ja prediuen, que els dos partits que han acceptat la resposabilitat de governar en coalició, hauran de pendre mesures de tan extrema duresa, que un cop acabat el seu periode de govern, passaran molts anys fins que tornin a mereixer la confiança del poble britanic.
Aquí a Espanya, el Sr. Rodriguez Zapatero ja ha superat el repte de parlar clar i anomenar les coses pel seu nom, ara li resten per complimentar les reformes estructurals pendents, sobretot, espero que tingui la metaixa valentia a l ´hora de negociar la reforma laboral, i d´aquesta manera, dins del conjunt d´Europa, dins de la moneda única i sempre amb linea directa amb la Casa Blanca, podrá d´aquin a dos anys deixar la Moncloa, sino del tot satisfet, si en situació de seguir treballant per el seu partit i per el seu poble.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
viernes, 7 de mayo de 2010
DEBATES TELEVISIVOS
Hoy dia 6 de Mayo del año de gracia 2.010, tienen lugar en el Reino Unido, las elecciones generales de las que saldrá elegido un nuevo Parlamento, y que se presentan despues de muchos años, inciertas y abiertas a una nueva correlación de fuerzas, posiblemente como consecuencia de la aparición y planteamientos del lider del Partido Liberal, Sr. Clegg.
La llegada del Sr. Clegg ha despertado, no solo en el Reino Unido, sino incluso en toda Europa, la posibilidad de que el ya clasico bipartidismo británico, abra paso a una tercera fuerza, en este caso proclive, a favorecer una mejor integración de su país dentro de la Europa Unida.
Poco conocido fuera del Reino Unido, y con unas expectativas de voto ciertamente limitadas entre sus conciudadanos británicos, el Sr. Clegg estaba destinado a ser un político mas, de los muchos que el Partido Liberal ha tenido historicamente en el background de la política británica.
Pero llegaron por primera vez en el Reino Unido, los debates televisivos, y con ellos la figura del Sr. Clegg, con sus nuevos planteamientos políticos y sociales, así como con su nueva visión del momento político de su país, y así en el cara a cara televisivo que mantuvo con los otros dos candidatos, ha relanzado las expectativas de que en la Gran Bretaña se abra una nueva etapa política.
Mientras estaba leyendo las informaciones que llegaban, de los tres debates televisivos, inevitablemente me vino a la memoria, posiblemente por la trascendéncia que tuvo en su momento, por la incidéncia que tuvo en el resultado electoral, y porque es un tema de candente actualidad, el debate televisivo que en su dia mantuvieron el ex ministro Sr. Solbes y el ex Presidente de Endesa Sr. Pizarro metido circunstancialmente en tareas políticas.
El SR. Solbes llegaba al debate, después de cuatro años de crecimiento económico, con horizontes despejados de posibles turbuléncias futuras, exponiendo unas cuentas saneadas y unos superavits, que según su punto de vista, aseguraban ser un buen colchon, por si se presentaba cualquier incidéncia no prevista.
El Sr Pizarro por su parte, ya dejó aflorar, algunos de los posibles peligros que acechaban a la Economia española y que por otra parte algunos analistas ya empezaban a predecir.
Los hechos posteriores, han demostrado que el Sr. Pizarro no iba desencaminado al exponer unos planteamientos, que posiblemente eran los correctos, pero delante tuvo a un contrincante, con muchos años de política sobre sus espaldas y que antepuso unos resultados electorales, a lo que en aquel momento ya era una amenazante situación real de la economia española.
Pienso que seria ejemplarizante y hasta politicamente educativo, que alguna tertulia televisiva, se sirviese, volver a emitir y analizar el curso de aquel debate, cuyos dos protagonistas por la razon que sea, ya no tienen resposabilidades políticas.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
La llegada del Sr. Clegg ha despertado, no solo en el Reino Unido, sino incluso en toda Europa, la posibilidad de que el ya clasico bipartidismo británico, abra paso a una tercera fuerza, en este caso proclive, a favorecer una mejor integración de su país dentro de la Europa Unida.
Poco conocido fuera del Reino Unido, y con unas expectativas de voto ciertamente limitadas entre sus conciudadanos británicos, el Sr. Clegg estaba destinado a ser un político mas, de los muchos que el Partido Liberal ha tenido historicamente en el background de la política británica.
Pero llegaron por primera vez en el Reino Unido, los debates televisivos, y con ellos la figura del Sr. Clegg, con sus nuevos planteamientos políticos y sociales, así como con su nueva visión del momento político de su país, y así en el cara a cara televisivo que mantuvo con los otros dos candidatos, ha relanzado las expectativas de que en la Gran Bretaña se abra una nueva etapa política.
Mientras estaba leyendo las informaciones que llegaban, de los tres debates televisivos, inevitablemente me vino a la memoria, posiblemente por la trascendéncia que tuvo en su momento, por la incidéncia que tuvo en el resultado electoral, y porque es un tema de candente actualidad, el debate televisivo que en su dia mantuvieron el ex ministro Sr. Solbes y el ex Presidente de Endesa Sr. Pizarro metido circunstancialmente en tareas políticas.
El SR. Solbes llegaba al debate, después de cuatro años de crecimiento económico, con horizontes despejados de posibles turbuléncias futuras, exponiendo unas cuentas saneadas y unos superavits, que según su punto de vista, aseguraban ser un buen colchon, por si se presentaba cualquier incidéncia no prevista.
El Sr Pizarro por su parte, ya dejó aflorar, algunos de los posibles peligros que acechaban a la Economia española y que por otra parte algunos analistas ya empezaban a predecir.
Los hechos posteriores, han demostrado que el Sr. Pizarro no iba desencaminado al exponer unos planteamientos, que posiblemente eran los correctos, pero delante tuvo a un contrincante, con muchos años de política sobre sus espaldas y que antepuso unos resultados electorales, a lo que en aquel momento ya era una amenazante situación real de la economia española.
Pienso que seria ejemplarizante y hasta politicamente educativo, que alguna tertulia televisiva, se sirviese, volver a emitir y analizar el curso de aquel debate, cuyos dos protagonistas por la razon que sea, ya no tienen resposabilidades políticas.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
miércoles, 28 de abril de 2010
MEMORIA HISTORICA
Som moltes les persones, diguem de mitjana edad, que encara gaudim d´una bona memòria, i sent aixís, llogicament, tenim moltes coses per recordar, en ocasions, recordar, ens fa reviure fets i moments entranyables, i en altres ens condueix a la tristor i la melancolia.
Per lo que respecta a la política, la meva memòria arriba fins el mes de Novembre del any 1.975, abans d´aquesta data, no tinc masses coses per recordar, i per altra banda, tampoc tinc cap interés en fer exercissis de memòria.
Quan dic que politicament abans del añy 1.975 no tinc masses coses per recordar, vull dir, que en la meva joventut, la meva vida consistia en estudiar, treballar, jugar al futbol els dissabtes pel matí, i els diumenges sortir a ballar amb alguna mossa.
Es evident que observant aquesta norma de conducta, no em vareig mai trobar en la situació de tenir que corre devant dels grisos.
A la comisaria de policia, si alguna vegada hi vareig entrar, va ser per procedir a renovar el carnet d´identitat o el passaport, tampoc habia visitat mai, el convent dels frares caputxins de Sarriá, no fa gaires mesos, hi vareig entrar per primera vegada, quan varem batejar al meu net Albert, al fer-ho vaig dedicar uns moments de record,a tots aquells companys meus d´estudi, que es varen passar alguna nit tencats dins d´aquell convent.
Les llibertats varen arribar, njust quan va ser el moment, quan el dictador va decidir deixar aquest mon, això si, segons ell, amb les coses lligades i ben lligades, i la veritat es que moltes vegades, quan veus tot el que esta succeint en el moment present, penses que potser si, que les coses, estaven mes ben lligades, que el que tots ens pensavem.
Com deia al començament d´aquesdt escrit, hi ha coses que es preferible no recordar ni fer cap exercissi de memòria per fer-ho, en aquells anys tragics de la guerra civil, varen ser moltes les famílies que van veure desapareixer, essers estimats, o varen veure com altres patien exili o presó. Totes aquestes circumstàncies, en la recerca d´un futur millor, cal oblidar-les, aquest va ser l´espirit de la nostre transició política a la mort del dictador, cosa que el jutje Garzon sembla que no ha tingut massa present.
Fa quatre anys que estem assistint, entre decevuts i perplexos, a la feixuga e inacabable tramitació, del recurs que el Partit Popular i altres estaments varen presentar devant del Tribunal -Constitucional, questionant la constitucionalitat del Estatut de Catalunya. Sembla ser que en el moment present la clau de la negociació dins del Tribunal, es t rova en les mans del Magistrat Sr. Manuel Aragón, aquest Magistrat, per la informació que m´ha arribat, es un estudiós de la obra del President Republicá Sr. Manuel Azaña, politic que per lo que he llegit, va quedar en el seu moment molt decevut, per el tractament que els politis catalans dels anys trenta, varen donar a les relacions entre Catalunya i la resta de l´Estat.
Seria aconsellable que el Sr. Aragón, tractes d´oblidar lo que el President Azaña, pensaba, de la Catalunya i els seus politics, en aquells conflictius anys de la segona república, i posés mes dedicació a pensar en la Catalunya i la societat catalana del present, evidentment, molt diferent que la que ell pot contemplar, a través del pensament i escrits del President republicá.
Aquesta setmana passada, malauradament, varem acomiadar a un il.lustre ciutadá català, dins de la seva vida, una vida posada al servei del seu poble, de la joventut i de l´esport, també hi ha una llarga etapa de vinculació amb el antig regim, no cal recordar-ho, el balanç d´aquesta vida ha estat extremadament positiu per Catalunya i per tant el record també ha de ser-ho.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Per lo que respecta a la política, la meva memòria arriba fins el mes de Novembre del any 1.975, abans d´aquesta data, no tinc masses coses per recordar, i per altra banda, tampoc tinc cap interés en fer exercissis de memòria.
Quan dic que politicament abans del añy 1.975 no tinc masses coses per recordar, vull dir, que en la meva joventut, la meva vida consistia en estudiar, treballar, jugar al futbol els dissabtes pel matí, i els diumenges sortir a ballar amb alguna mossa.
Es evident que observant aquesta norma de conducta, no em vareig mai trobar en la situació de tenir que corre devant dels grisos.
A la comisaria de policia, si alguna vegada hi vareig entrar, va ser per procedir a renovar el carnet d´identitat o el passaport, tampoc habia visitat mai, el convent dels frares caputxins de Sarriá, no fa gaires mesos, hi vareig entrar per primera vegada, quan varem batejar al meu net Albert, al fer-ho vaig dedicar uns moments de record,a tots aquells companys meus d´estudi, que es varen passar alguna nit tencats dins d´aquell convent.
Les llibertats varen arribar, njust quan va ser el moment, quan el dictador va decidir deixar aquest mon, això si, segons ell, amb les coses lligades i ben lligades, i la veritat es que moltes vegades, quan veus tot el que esta succeint en el moment present, penses que potser si, que les coses, estaven mes ben lligades, que el que tots ens pensavem.
Com deia al començament d´aquesdt escrit, hi ha coses que es preferible no recordar ni fer cap exercissi de memòria per fer-ho, en aquells anys tragics de la guerra civil, varen ser moltes les famílies que van veure desapareixer, essers estimats, o varen veure com altres patien exili o presó. Totes aquestes circumstàncies, en la recerca d´un futur millor, cal oblidar-les, aquest va ser l´espirit de la nostre transició política a la mort del dictador, cosa que el jutje Garzon sembla que no ha tingut massa present.
Fa quatre anys que estem assistint, entre decevuts i perplexos, a la feixuga e inacabable tramitació, del recurs que el Partit Popular i altres estaments varen presentar devant del Tribunal -Constitucional, questionant la constitucionalitat del Estatut de Catalunya. Sembla ser que en el moment present la clau de la negociació dins del Tribunal, es t rova en les mans del Magistrat Sr. Manuel Aragón, aquest Magistrat, per la informació que m´ha arribat, es un estudiós de la obra del President Republicá Sr. Manuel Azaña, politic que per lo que he llegit, va quedar en el seu moment molt decevut, per el tractament que els politis catalans dels anys trenta, varen donar a les relacions entre Catalunya i la resta de l´Estat.
Seria aconsellable que el Sr. Aragón, tractes d´oblidar lo que el President Azaña, pensaba, de la Catalunya i els seus politics, en aquells conflictius anys de la segona república, i posés mes dedicació a pensar en la Catalunya i la societat catalana del present, evidentment, molt diferent que la que ell pot contemplar, a través del pensament i escrits del President republicá.
Aquesta setmana passada, malauradament, varem acomiadar a un il.lustre ciutadá català, dins de la seva vida, una vida posada al servei del seu poble, de la joventut i de l´esport, també hi ha una llarga etapa de vinculació amb el antig regim, no cal recordar-ho, el balanç d´aquesta vida ha estat extremadament positiu per Catalunya i per tant el record també ha de ser-ho.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
viernes, 16 de abril de 2010
EL MODELO AUSTRIACO
Son muchos los años transcurridos desde nuestra transición política y siempre he venido insistiendo, en la necesidad de una reforma laboral, siempre he pensado, escrito y repetido, que esta es, la asignatuira pendiente de nuestra democracia.
Siendo que tampoco es mi estilo, mostrarme en exceso reiterativo, llevo una buena temporada, sin que en mis muestras de opinion, aparezca el tema laboral, porqué es que además, en la actualidad se da la circumstancia, de que hay otros aspectos a considerar, que tienen especial incidéncia, en el buen funcionamiento, de nuestras condiciones de vida y de trabajo.
Dicho esto, también he de manifestar, que en las últimas semanas, da la impresión, de que aslguien quiere tirarme de la lengua, y este es un propósito, que cuando se trata de temas, que pienso son de interés general, es muy facil de conseguir.
En primer lugar, es el Partido Popular, el que pretende dar solución a la reforma laboral, a través dekl modelo "alemán", y ultimamente el gobierno central, parece convencido de que nuestra solución es el modelo "austriaco", así de inmediato, lo primero que se me ocurre, es pensar en lo afortunados que hemos sido los españoles, al poder contar con las aportacuiones de alemanes y austriacos, y agradecer al efecto, que hayan tenido la suficiente imaginación, para que nuestra futura regulación del mercado del trabajo, encuente una via de asalida.
De todas maneras uno se pregunta, como hemos tardado tanto en prestar atención al tratamiento que alemanes y austriacos dan al tema laboral, en segundo luigar, es francamente motivo de decepción, que los `pueblos germanos, nos superen en un aspecto, en el que los españoles siempre hemos ido a la cabeza, me refiero a nuestra capacidad de imaginación.
Ala vista de la información que me ha llegado, he de aceptar, que el modelo austriaco, señala un punto de partida interesante, para poder em`pezar a trabajar un esquema laboral, que rompa con los obsoletos planteamientos acutuales, y que con los añadidos y mejoras que nuestra imaginación pueda aportar, fructifique en el proyecto de acuerdo laboral que el país necesita.
Siempre y desde que se concretó, me he sentido orgulloso de nuestro Estado de Las Autonomias, y me he sentido así, porque este, en su momento, fué un proyecto nuestro, que surgió espontaneamente, atendiendo a las necesidades de nuestro país, sin contemplar en exceso, ejemplos y experiéncias foraneas.
El Estado de las Autonomias, todavia no funciona a satisfacción de todos, y ello ha sido debido, a que desde buen principio, quedaron sin abordar, temas que por su complejidad, se decidió aparcarlos y dejatlos pendientes de solución para en un futuro mas propicio.
Insisto en que el modelo austriaco, puede marcar una pauta del camino a seguir, pero a partir de aquí, hemos de elaborar "nuestro" proyecto de reforma laboral, un proyecto atrevido y con perspectivas de futuro, que se vaya concretando paso a paso, pero sin pausa, y eso si, sin desviarse un apice de su espiritu inicial.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Siendo que tampoco es mi estilo, mostrarme en exceso reiterativo, llevo una buena temporada, sin que en mis muestras de opinion, aparezca el tema laboral, porqué es que además, en la actualidad se da la circumstancia, de que hay otros aspectos a considerar, que tienen especial incidéncia, en el buen funcionamiento, de nuestras condiciones de vida y de trabajo.
Dicho esto, también he de manifestar, que en las últimas semanas, da la impresión, de que aslguien quiere tirarme de la lengua, y este es un propósito, que cuando se trata de temas, que pienso son de interés general, es muy facil de conseguir.
En primer lugar, es el Partido Popular, el que pretende dar solución a la reforma laboral, a través dekl modelo "alemán", y ultimamente el gobierno central, parece convencido de que nuestra solución es el modelo "austriaco", así de inmediato, lo primero que se me ocurre, es pensar en lo afortunados que hemos sido los españoles, al poder contar con las aportacuiones de alemanes y austriacos, y agradecer al efecto, que hayan tenido la suficiente imaginación, para que nuestra futura regulación del mercado del trabajo, encuente una via de asalida.
De todas maneras uno se pregunta, como hemos tardado tanto en prestar atención al tratamiento que alemanes y austriacos dan al tema laboral, en segundo luigar, es francamente motivo de decepción, que los `pueblos germanos, nos superen en un aspecto, en el que los españoles siempre hemos ido a la cabeza, me refiero a nuestra capacidad de imaginación.
Ala vista de la información que me ha llegado, he de aceptar, que el modelo austriaco, señala un punto de partida interesante, para poder em`pezar a trabajar un esquema laboral, que rompa con los obsoletos planteamientos acutuales, y que con los añadidos y mejoras que nuestra imaginación pueda aportar, fructifique en el proyecto de acuerdo laboral que el país necesita.
Siempre y desde que se concretó, me he sentido orgulloso de nuestro Estado de Las Autonomias, y me he sentido así, porque este, en su momento, fué un proyecto nuestro, que surgió espontaneamente, atendiendo a las necesidades de nuestro país, sin contemplar en exceso, ejemplos y experiéncias foraneas.
El Estado de las Autonomias, todavia no funciona a satisfacción de todos, y ello ha sido debido, a que desde buen principio, quedaron sin abordar, temas que por su complejidad, se decidió aparcarlos y dejatlos pendientes de solución para en un futuro mas propicio.
Insisto en que el modelo austriaco, puede marcar una pauta del camino a seguir, pero a partir de aquí, hemos de elaborar "nuestro" proyecto de reforma laboral, un proyecto atrevido y con perspectivas de futuro, que se vaya concretando paso a paso, pero sin pausa, y eso si, sin desviarse un apice de su espiritu inicial.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
martes, 6 de abril de 2010
SETMANA SANTA A L´ANOIA
A la tornada de les vacances d´hivern arribo a Barcelona, amb el ple convenciment, de que aquestes dates, son, si mes no per mi, les mes gratificants de tot l´any.
Cal puntualitzar que jo soc muntanyenc, i el fet de poder gaudir de la blancos de les muntanyes pirinenques i de la verdor dels camps de la Catalunya central, reconforta, després del neguit i les tensions de l´agitada vida de la ciutat.
De bon matí, ajudat pel mateix bastó, que l´avi en els seus darrers anys, feia ressonar pels empedrats del poble, m´enfilo muntanya amunt. Al llarg del camí tot es silenci, els caçadors ja han penjat les escopetes, i els pagesos encara no fan sonar els tractors ni les maquines de batre.
El meu respirar vada vegada es mes sorollós, em paro, giro el cap, i a sota meu, els camps de blat primerenc que ja brota, se´m representen, com una catifa d´un verd clar i lluent, que contrasta, amb l´altre verd mes fosc dels boscos de pins i alzines cada vegada mes escassos, per lka fal.lera dels pagesos, que solquen amb els tractors, els mes recondits indrets.
Aquest es l´encant de la meva comarca, l´Anoia alta, ja trobant-se amb l´arida Segarra. Ja ho se que a Catalunya hi podem trobar paisatges mes bonics, però dificilment tan ferestecs com aquest, a sota cap senyal de vida, ni cotxes ni fàbriques, res que destorbi la quietud i el paisatge.
A l´horitzó, on la vista ja es perd, es poden endevinar els pics mes alts de Montserrat, mes enllà dues masies abandonades i recuperades per la natura, l´home lluita contra la natura, però aquesta així que pot recupera el que es seu.
Aixeco la bota per fer un traguet, i el Sol ja m´enlluerna, es hora de tornar cap el poble. Dintre d´un parell de mesos, els camps ja seran grocs, les màquines ja ressonaran, una darrera mirada i un darrer pensament, fins l´any proper.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Cal puntualitzar que jo soc muntanyenc, i el fet de poder gaudir de la blancos de les muntanyes pirinenques i de la verdor dels camps de la Catalunya central, reconforta, després del neguit i les tensions de l´agitada vida de la ciutat.
De bon matí, ajudat pel mateix bastó, que l´avi en els seus darrers anys, feia ressonar pels empedrats del poble, m´enfilo muntanya amunt. Al llarg del camí tot es silenci, els caçadors ja han penjat les escopetes, i els pagesos encara no fan sonar els tractors ni les maquines de batre.
El meu respirar vada vegada es mes sorollós, em paro, giro el cap, i a sota meu, els camps de blat primerenc que ja brota, se´m representen, com una catifa d´un verd clar i lluent, que contrasta, amb l´altre verd mes fosc dels boscos de pins i alzines cada vegada mes escassos, per lka fal.lera dels pagesos, que solquen amb els tractors, els mes recondits indrets.
Aquest es l´encant de la meva comarca, l´Anoia alta, ja trobant-se amb l´arida Segarra. Ja ho se que a Catalunya hi podem trobar paisatges mes bonics, però dificilment tan ferestecs com aquest, a sota cap senyal de vida, ni cotxes ni fàbriques, res que destorbi la quietud i el paisatge.
A l´horitzó, on la vista ja es perd, es poden endevinar els pics mes alts de Montserrat, mes enllà dues masies abandonades i recuperades per la natura, l´home lluita contra la natura, però aquesta així que pot recupera el que es seu.
Aixeco la bota per fer un traguet, i el Sol ja m´enlluerna, es hora de tornar cap el poble. Dintre d´un parell de mesos, els camps ja seran grocs, les màquines ja ressonaran, una darrera mirada i un darrer pensament, fins l´any proper.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
lunes, 29 de marzo de 2010
EL TRAMVIA
Resultat del projecte de reforma de la Avda. Diagonal, torna a ser habitual, sentir parlar, en artcles comentaris i tertulies, de l´ancestral figura del tramvia, i la veritat es que, molestar, no molesta, es bonic, evocar, persones, coses i esdeveniments, que d´una manera o altra, han representat, un fet important en el curs de les nostres vides.
Pocs dies enrere, parlavem en un article, de la problemàtica actual per traslladar-se al camp del Barça, en dies de futbol, jo encara recordo com si fos ara, quan de jovenet, agafavem amb el pare, el tramvia 54, que començave el seu trajecte molt a prop de casa nostre, Gran Via-Pl. de Les Glories i ens portava al final del seu recorregut, fins a la plaça del Centre, al barri de Les Corts, amolt poca distància del camp vell del Barça.
El 54 era aquell tramvia, que arribava a Les Corts, amb la gent penjada a la plataforma del darrere, amb un peu a dintre i un peu a fora.
Parlant del tramvia, els records flueixen amb fruició, a la sortida del col.legi, pujavem amb el pare Passeig de Sant Joan, amunt, per agafar el tramvia 54 o el 56, al carrer Bailén cruilla amb la Gran Via, que ens deixava devant de casa, prop de la Pl. de Les Glories. Hi havia dies que feiem tard, i quan arribavem, el tramvia ja començaba a donar la volta per la plaça de Tetuan, en aquella època no hi havia gaire transit, i el tramvia al girar per la plaçá ho feia lentament, el pare i jo ens posavem a correr, i quan teniem el tramvia al nostre abast, el pare m´agafava i em posava a sobre la plataforma, i després puijava ell fent un salt
També sortint del col.legi, passavem per devant del Arc del Triomf, i just a la cantonada del Passeig de Sant Joan, amb la Rda. Sant Pere, hi havia, hi encara avui en dia hi es, un antig bar-cafe, anomenat "TROLE", el trole era la barra metàlica, que conectada a la catenaruia superior, alimentava de corrent al tramvia.
Hi havia uns pocs llocs de la ciutat, on els empleats del tramvia, abaixaven el trole, per canviar-lo de catenaria, segons el trajecte que el tramvia tenia que seguir, aquesta era una operació, que molts vianants, sobre tot els nens contemplavem, mentres a la terrassa del "trole", els clients degustaven el seu cafe o refresc.
Resulta gratificant, evocar aquells moments i amb ells l´entranyable figura del tramvia,lamentaria sobre manera, que algú pensés, que tots els que estem en contra de la nova implantació d´aquest model de transport, som enemigs a ultrança del recordat artilugi.
La realitat es que aquestes, son coses que ja han passat, que avui en dia no tenen un lloc, dins de les nostres ciutats, i que per tant el que convé fer. es deixarles com el que son, bonics records.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Pocs dies enrere, parlavem en un article, de la problemàtica actual per traslladar-se al camp del Barça, en dies de futbol, jo encara recordo com si fos ara, quan de jovenet, agafavem amb el pare, el tramvia 54, que començave el seu trajecte molt a prop de casa nostre, Gran Via-Pl. de Les Glories i ens portava al final del seu recorregut, fins a la plaça del Centre, al barri de Les Corts, amolt poca distància del camp vell del Barça.
El 54 era aquell tramvia, que arribava a Les Corts, amb la gent penjada a la plataforma del darrere, amb un peu a dintre i un peu a fora.
Parlant del tramvia, els records flueixen amb fruició, a la sortida del col.legi, pujavem amb el pare Passeig de Sant Joan, amunt, per agafar el tramvia 54 o el 56, al carrer Bailén cruilla amb la Gran Via, que ens deixava devant de casa, prop de la Pl. de Les Glories. Hi havia dies que feiem tard, i quan arribavem, el tramvia ja començaba a donar la volta per la plaça de Tetuan, en aquella època no hi havia gaire transit, i el tramvia al girar per la plaçá ho feia lentament, el pare i jo ens posavem a correr, i quan teniem el tramvia al nostre abast, el pare m´agafava i em posava a sobre la plataforma, i després puijava ell fent un salt
També sortint del col.legi, passavem per devant del Arc del Triomf, i just a la cantonada del Passeig de Sant Joan, amb la Rda. Sant Pere, hi havia, hi encara avui en dia hi es, un antig bar-cafe, anomenat "TROLE", el trole era la barra metàlica, que conectada a la catenaruia superior, alimentava de corrent al tramvia.
Hi havia uns pocs llocs de la ciutat, on els empleats del tramvia, abaixaven el trole, per canviar-lo de catenaria, segons el trajecte que el tramvia tenia que seguir, aquesta era una operació, que molts vianants, sobre tot els nens contemplavem, mentres a la terrassa del "trole", els clients degustaven el seu cafe o refresc.
Resulta gratificant, evocar aquells moments i amb ells l´entranyable figura del tramvia,lamentaria sobre manera, que algú pensés, que tots els que estem en contra de la nova implantació d´aquest model de transport, som enemigs a ultrança del recordat artilugi.
La realitat es que aquestes, son coses que ja han passat, que avui en dia no tenen un lloc, dins de les nostres ciutats, i que per tant el que convé fer. es deixarles com el que son, bonics records.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
lunes, 22 de marzo de 2010
TRANSPORT PUBLIC -DRETS I SERVEIS
Al moment present, fa cinquanta i dos anys que soc soci del Barça, tinc el carnet nº 5.287, de sempre,m´habia traslladat al camp en cotxe particular, al voltant de la Avda. Diagonal, Avda. Pedrealbes i carrers col.lindants, sempre habia trobat un reconet on poder aparcar el vehicle.
De vint anys enrere, tot coincidint amb els jocs olimpìcs i fins el dia d´avui, les mesures per regular l´aparcament de superficie els dies que hi ha partit de futbol, s´han anat endurint de tal manera, que va arribar un moment, en el que vareig pendre la decisió, de gastar-me unes pessetones cada dia de partit i deiuxar el vehicle en un parking public.
Em sentia satisfet devant del convenciment de que habia conseguit trovar la solució definitiva, quin gran error el meu, pensar que habia pogut sobreviure a les potents mesures coharcitives, que el nostre Ajuntament posa en pràctica, per dificultar el trasllat al camp del Barça en cotxe particular.
Les dificultats han arribat a un punt, que per trovar lloc en un parking, tinc que recollir el ticket d´entrada, 90 minuts abans de començar el partit i pagar la onerosa quantitat de 12 Euros, obviament he tingut que desistir, i saber reconeixer que han pògut amb mi.
Ja fa una bona temporada, que la meva senyora i jo, tots els dies de partit, agafem el bus 74, que comença el seu recorregut, al nostre barri de Sant Andreu i ens deixa just al devant del hotel Princesa Sofia, amb lo qual el trajecte d´anada ens queda ben resolt.
Els problemes es tornen a presentar, per fer front al trajecte de tornada, ja que quan els partits començen mes enllà de les vuit del vespre, donat que els autobusos, finalitzen el seu servei a les deu de la nit, ja no pots disposar d´aquest servei.
Arribats en aquest punt, penso que ja tinc dret a rebelar-me, perqué ja que la tendència es la de mig obligar al ciutadà a fer us del servei de transport public, de la mateixa manera penso que l´Ajuntament hauria de ser mes receptiu a l´hora d´evaluar, les necessitats i els drets de l´usuari.
Acabo de fer esment d´un problema poc important, que potser, com tants altres que es donen cada dia a la ciutat, no mereixen, ni cinc minuts del temps que el Batlle de Barcelona pot disposar.
Però de la mateixa manera, el ciutadà, aquest ciutadà que te problemes de transport, de neteja i seguretat ciutadanes, que per altre banda no te cap carreg, ni cap sou ni es passeja per la ciutat en cotxe oficial, no te perqué perdre ni cinc minuts, per participar ern una consulta popular i a la vegada fer-se en part responsable, del exit o fracás d´una operació urbanística, que dingú ha demanat, ni la ciutat necessita.
El bon dirigent, el lider, es la persona avesada prendre decisions, de las que es fa responsable y que el poden conduir al exit o al fracás, però el que no pot fer mai, es requerir la complicitat d´una ciutadania, que no te perqué aceptarla, ja que per el moment les seves prioritats son unes altres.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
De vint anys enrere, tot coincidint amb els jocs olimpìcs i fins el dia d´avui, les mesures per regular l´aparcament de superficie els dies que hi ha partit de futbol, s´han anat endurint de tal manera, que va arribar un moment, en el que vareig pendre la decisió, de gastar-me unes pessetones cada dia de partit i deiuxar el vehicle en un parking public.
Em sentia satisfet devant del convenciment de que habia conseguit trovar la solució definitiva, quin gran error el meu, pensar que habia pogut sobreviure a les potents mesures coharcitives, que el nostre Ajuntament posa en pràctica, per dificultar el trasllat al camp del Barça en cotxe particular.
Les dificultats han arribat a un punt, que per trovar lloc en un parking, tinc que recollir el ticket d´entrada, 90 minuts abans de començar el partit i pagar la onerosa quantitat de 12 Euros, obviament he tingut que desistir, i saber reconeixer que han pògut amb mi.
Ja fa una bona temporada, que la meva senyora i jo, tots els dies de partit, agafem el bus 74, que comença el seu recorregut, al nostre barri de Sant Andreu i ens deixa just al devant del hotel Princesa Sofia, amb lo qual el trajecte d´anada ens queda ben resolt.
Els problemes es tornen a presentar, per fer front al trajecte de tornada, ja que quan els partits començen mes enllà de les vuit del vespre, donat que els autobusos, finalitzen el seu servei a les deu de la nit, ja no pots disposar d´aquest servei.
Arribats en aquest punt, penso que ja tinc dret a rebelar-me, perqué ja que la tendència es la de mig obligar al ciutadà a fer us del servei de transport public, de la mateixa manera penso que l´Ajuntament hauria de ser mes receptiu a l´hora d´evaluar, les necessitats i els drets de l´usuari.
Acabo de fer esment d´un problema poc important, que potser, com tants altres que es donen cada dia a la ciutat, no mereixen, ni cinc minuts del temps que el Batlle de Barcelona pot disposar.
Però de la mateixa manera, el ciutadà, aquest ciutadà que te problemes de transport, de neteja i seguretat ciutadanes, que per altre banda no te cap carreg, ni cap sou ni es passeja per la ciutat en cotxe oficial, no te perqué perdre ni cinc minuts, per participar ern una consulta popular i a la vegada fer-se en part responsable, del exit o fracás d´una operació urbanística, que dingú ha demanat, ni la ciutat necessita.
El bon dirigent, el lider, es la persona avesada prendre decisions, de las que es fa responsable y que el poden conduir al exit o al fracás, però el que no pot fer mai, es requerir la complicitat d´una ciutadania, que no te perqué aceptarla, ja que per el moment les seves prioritats son unes altres.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
sábado, 6 de marzo de 2010
LA DARRERA OPINIO NO SEMPRE ES LA BONA
No fa massa temps i en un article anterior, ja feia esment, de que en situacions com la que estem vivint en el present moment, moments de crisi, amb tot el que això comporta, d´angoixa, d´incertesa, de manca de confiança, apareix una proliferació de comentaristas i tertulians, que es veuen en cor de fer arribar a la opinió pública, els seus diagnostics, i fins i tot, el tractament que hauriem d´emprar, per poder fer front a una crisi econòmica, a la que per el moment, encara no li veiem una propera sortida.
Es evident que tots aquests comentaristes, als que jo anomeno, economistes de saló, no ajuden a veure les coses amb la deguda serenitat, perque donada la diversitat dels seis diagnostics, cada dia que passa, l´opinió pública resta mes desorientada.
Dit lo anterior, es dona un fet que encara es mes preocupant, i es que quan sents parlar, als profesionals de l´economía, la majoria de vegades, gent molt experta i amb un gran prestigi personal, sembla que s´hagi establert entre ells una compètició, per donar a llum la darrera proposta, que sota el seu punt de vista, sempre es la bona.
Després de molts mesos, parlant de la conveniència de convocar un pacte d´Estat, per trobá sortida a la crisi, assumint, a l´efecte, responsabilitats compartides, per totes les forces polítiques, pacte, que fins i tot va mereixer el recolsament de Sa Majestst el Rei, sembla ser, que el govern central ha donat llum verda a aquesta recomenació, impulsada en primer terme i desde el primer moment, per el Sr. Duran i Lleida, portanveu en el Congrés, del grup parlamentari de Convergència i Unió, i ha overt una tanda de consultes, amb les altres forces, per veure d´impulsar mesures que ajudin a millorar l ´activitat. Després de les primeres reunions, els comentaris dels politics catalans convocats, tant els de CIU com els de ERC, apunten a que les mesures proposades per el Govern, encara que per el moment, tímides i poc ambicioses, van en la bona direcció.
Aquest es el moment en el que ens trovem, i just aquí, el passat diumenge, llegint el suplement d´Economía d´un diari barceloní, el professor Joaquim Muns, feia arribar a través d´un article, la seva opinió, sempre autoritzada, fent referència a lo que ell pensa de la conveniència d´arribar a un Pacte d´Estat.
Diu el professor Muns i penso que te raó, que aquest pacte, no ens pot conduir a terminis massa llargs d´aferrissades discusions, perqué la situació per la que passa el nostre país, requereix, solucions immediates i urgents.
El professor Muns segueix dient, que donat que ja s´ha presentat a les Institucions Europees, un projecte d´actuació, el Pacte d´Estat, s´hagués hagut de dur a terme, amb anterioritat, al redactat d´aquest projecte, per descomptat que en això el professor també te tota la raó, però les circmstàncies son las que son i els esdeveniments arriben quan arriben.
El article acaba, amb la conclusió, de que elo que cal, es un bon govern, que prengui decisions i assumeixi responsabilitats, sense veure´s en la necessitat de convocar cap Pacte d´Estat.
Si el Govern tingués ben clar, quina es la polítioca econòmica que cal aplicar, que tingués la valentia de posar en segon terme la seva ideología, aixís com també la perspèctiva d´un possible fracás electoral, es evident que no faria falta arr ibar a cap Pacte, però també es evident que aquest, no es el Govern que tenim, professor.
Tenim un President de Govern d´extrema esquerra, que ja ha demostrat que no está disposat a renunciar al seu pensament, i per altra banda, un arc parlamentari, no massa propici a demanar un vot de censura i provocar unes eleccions anticipades.
Espero que el professor Muns, el dia que es senti ben predisposat per fer-ho, ens faci arribar el seu projecte per sortir de la crisi i sobretot per poder fer front a la post-crisi, ell es la persona idònea per poder-ho fer i tots li estarem agraits.
Ignoro si Sa Majestat el Rei, va recabar en el seu moment, l´opinió del professor Muns, respecte a tot el fa referència, amb el moment economic, dic això perqúé el professor, nos es persona que es pogui sentir omesa a l´hora de analitzar quin es l´estat general d´opinió.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Es evident que tots aquests comentaristes, als que jo anomeno, economistes de saló, no ajuden a veure les coses amb la deguda serenitat, perque donada la diversitat dels seis diagnostics, cada dia que passa, l´opinió pública resta mes desorientada.
Dit lo anterior, es dona un fet que encara es mes preocupant, i es que quan sents parlar, als profesionals de l´economía, la majoria de vegades, gent molt experta i amb un gran prestigi personal, sembla que s´hagi establert entre ells una compètició, per donar a llum la darrera proposta, que sota el seu punt de vista, sempre es la bona.
Després de molts mesos, parlant de la conveniència de convocar un pacte d´Estat, per trobá sortida a la crisi, assumint, a l´efecte, responsabilitats compartides, per totes les forces polítiques, pacte, que fins i tot va mereixer el recolsament de Sa Majestst el Rei, sembla ser, que el govern central ha donat llum verda a aquesta recomenació, impulsada en primer terme i desde el primer moment, per el Sr. Duran i Lleida, portanveu en el Congrés, del grup parlamentari de Convergència i Unió, i ha overt una tanda de consultes, amb les altres forces, per veure d´impulsar mesures que ajudin a millorar l ´activitat. Després de les primeres reunions, els comentaris dels politics catalans convocats, tant els de CIU com els de ERC, apunten a que les mesures proposades per el Govern, encara que per el moment, tímides i poc ambicioses, van en la bona direcció.
Aquest es el moment en el que ens trovem, i just aquí, el passat diumenge, llegint el suplement d´Economía d´un diari barceloní, el professor Joaquim Muns, feia arribar a través d´un article, la seva opinió, sempre autoritzada, fent referència a lo que ell pensa de la conveniència d´arribar a un Pacte d´Estat.
Diu el professor Muns i penso que te raó, que aquest pacte, no ens pot conduir a terminis massa llargs d´aferrissades discusions, perqué la situació per la que passa el nostre país, requereix, solucions immediates i urgents.
El professor Muns segueix dient, que donat que ja s´ha presentat a les Institucions Europees, un projecte d´actuació, el Pacte d´Estat, s´hagués hagut de dur a terme, amb anterioritat, al redactat d´aquest projecte, per descomptat que en això el professor també te tota la raó, però les circmstàncies son las que son i els esdeveniments arriben quan arriben.
El article acaba, amb la conclusió, de que elo que cal, es un bon govern, que prengui decisions i assumeixi responsabilitats, sense veure´s en la necessitat de convocar cap Pacte d´Estat.
Si el Govern tingués ben clar, quina es la polítioca econòmica que cal aplicar, que tingués la valentia de posar en segon terme la seva ideología, aixís com també la perspèctiva d´un possible fracás electoral, es evident que no faria falta arr ibar a cap Pacte, però també es evident que aquest, no es el Govern que tenim, professor.
Tenim un President de Govern d´extrema esquerra, que ja ha demostrat que no está disposat a renunciar al seu pensament, i per altra banda, un arc parlamentari, no massa propici a demanar un vot de censura i provocar unes eleccions anticipades.
Espero que el professor Muns, el dia que es senti ben predisposat per fer-ho, ens faci arribar el seu projecte per sortir de la crisi i sobretot per poder fer front a la post-crisi, ell es la persona idònea per poder-ho fer i tots li estarem agraits.
Ignoro si Sa Majestat el Rei, va recabar en el seu moment, l´opinió del professor Muns, respecte a tot el fa referència, amb el moment economic, dic això perqúé el professor, nos es persona que es pogui sentir omesa a l´hora de analitzar quin es l´estat general d´opinió.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
lunes, 22 de febrero de 2010
PASEANDO POR REGENTS PARK
Era a finales de los años setenta, cuando en plena transición política, pasé una larga temporada en el Reino Unido, concretamente, en Londres su capital.Mis mañanas transcurrian en un centro universitario, situado en el corazón de la ciudad, el acogedor recinto de Regents Park.
A la llegada del mediodia y finalizado ya mi trabajo en Bedford College, acostumbrava a dar un paseo por el parque, en su centro, y bajo una rotonda idéntica, a la que aquí tenemos en nuest ro parque de la Ciudadela, una banda uniformada, obsequiava con piezas tradicionales inglesas, a un númeroso público, que sentado en sillas plegables, escuchaba el concierto en medio de un sepulcral silencio.
Algunas parejas retozaban, echados sobre la hierba, disfrutando de su amor y a la vez del tenue y anhelado Sol del verano inglés.
En los bancos, sentadas, también tomando el Sol, pero a la vez aprovechando la bonanza del tiempo, para leer o hacer punto, se podian ver muchas de aquellas típicas señoras inglesas, de mediana o incluso de avanzada edad, con sus exuberantes pamelas, sus zapatos de medio talón, sus medias de seda, los labios pintados y las mejillas ligeramente polvoreadas.
Todo el conjunto respiraba un estilo tipicamente Victoriano, en el que he de reconocer, uno se encontraba francamente muy relajado y con una sensación de sana envidia, delante de este modelo de sociedad.
Una buena practica para reforzar el dominio del inglés, y digo esto como consejo para los jóvenes que se puedan encontrar en situación parecida, es la de tomar asiento al lado de una de aquellas ladies inglesas, que siempre acojian de buen grado, un poco de compañia y conversación.
Eran unas conversacioines, en las que aparte de la opoprtunidad de poder hablar en inglés, pocas novedades ofrecian, evocar las vacaciones que de mas jóvenes, alguna de estas señoras habian pasado en España, su vida familiar, sus hijos, sus nietos, la añoranza en algunos casos por los maridos ya fallecidos, sus relaciones sociales con el vecindario y poca cosa mas.
Eran aquellos, unos momentos difíciles en Inglaterra, la situación económica habia empeorado sobremanera, una tasa de paro muy alta, muchos cierres de empresas, y los gobiernos, primero el conservador de Edward Heath y mas adelante el del laborista James Callaghan, estaban constantemente en situación de crisis, como consecuència de las huelgas y movilizaciones, de las Unions, los sindicatos ingleses, que con su gran implantación e importante afiliación en el mundo obrero, condicionaban la labor política de los gobiernos del momento.
Fué en el curso de uno de mis últimos paseos en Regents, en el que una de mis interlocutoras, se me mostro radiante y a la vez optimista, respectoi al futuro del Reino Unido, el dia anterior, y en el curso de la habitual partida de bridge, que todos los jueves compartia con sus amigas en el club de su barrio, habia sido informada, de que por primera vez en su país, una mujer estaba siendo llamada a liderar la política inglesa, Mrs. Margareth Thatcher, era su nombre, militaba en el Partido Conservadory era persona de gran firmeza en sus decisiones y que dificilmente renunciaba al cumplimiento de sus objetivos.
Efectivamente, y ya de regreso en Barcelona, me llegó la noticia de que Mrs. Thatcher, habia llegado a la Presidéncia del Gobierno Británico, era el año 1.979, y gobernó hasta el año 1.990, en uno de su primeros comunicados como jefe del gobierno, anunció que tendría que pasar toda una generación, antes de que los Sindicatos volvieses a condicionar la vida económica del país.
Mrs Thatcher, no promulgó ninguna ley que condicionase la actuación de los Sindicatos, ni empleó ninguna medida coharcitiva en contra de ellos, pero en 1.984 a la llegada de la huelga general que tuvo lugar como protesta por la reforma del sector minero, tomó una sola medida, les cerró a los Sindicatos la puerta del nº 10 de Downing Street.
Aquella huelga general fué larga y cruenta, en el curso de ella, dos huelguistas mataron a un taxista y fueron porteriormnente condenados a cadena perpétua, al final los Sindicatos tuvieron que ceder y abandonar sus posicionamientos, la reforma del sector minero siguió, hasta que el gobierno dió total cumplimiento a su proyecto, hasta el momento presente, nunca mas el Reino Unido ha vuelto ha sufrir ningún estallido social, que alterase, el normal desarrollo, de las relaciones entre obreros, empresas y gobierno.
Los Sindicatos españoles han de pensar, que no siempre encontrarán un gobierno como el del actual presidente Sr. Rodriguez Zapatero, que puede llegar un día, en el cual si persisten, en su actitud de cerrar el paso taxativamente, a las politicas laborales del gobierno, se pueden encontrar ante la dificil situación de que se les cierre la puerta de la Moncloa, y dado que por el momento, su afiliación y en consecuénciua su representatividad, nos es comparable a la de las Unions inglesas, no creo que llegar a este punto les pueda resultar conveniente.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
A la llegada del mediodia y finalizado ya mi trabajo en Bedford College, acostumbrava a dar un paseo por el parque, en su centro, y bajo una rotonda idéntica, a la que aquí tenemos en nuest ro parque de la Ciudadela, una banda uniformada, obsequiava con piezas tradicionales inglesas, a un númeroso público, que sentado en sillas plegables, escuchaba el concierto en medio de un sepulcral silencio.
Algunas parejas retozaban, echados sobre la hierba, disfrutando de su amor y a la vez del tenue y anhelado Sol del verano inglés.
En los bancos, sentadas, también tomando el Sol, pero a la vez aprovechando la bonanza del tiempo, para leer o hacer punto, se podian ver muchas de aquellas típicas señoras inglesas, de mediana o incluso de avanzada edad, con sus exuberantes pamelas, sus zapatos de medio talón, sus medias de seda, los labios pintados y las mejillas ligeramente polvoreadas.
Todo el conjunto respiraba un estilo tipicamente Victoriano, en el que he de reconocer, uno se encontraba francamente muy relajado y con una sensación de sana envidia, delante de este modelo de sociedad.
Una buena practica para reforzar el dominio del inglés, y digo esto como consejo para los jóvenes que se puedan encontrar en situación parecida, es la de tomar asiento al lado de una de aquellas ladies inglesas, que siempre acojian de buen grado, un poco de compañia y conversación.
Eran unas conversacioines, en las que aparte de la opoprtunidad de poder hablar en inglés, pocas novedades ofrecian, evocar las vacaciones que de mas jóvenes, alguna de estas señoras habian pasado en España, su vida familiar, sus hijos, sus nietos, la añoranza en algunos casos por los maridos ya fallecidos, sus relaciones sociales con el vecindario y poca cosa mas.
Eran aquellos, unos momentos difíciles en Inglaterra, la situación económica habia empeorado sobremanera, una tasa de paro muy alta, muchos cierres de empresas, y los gobiernos, primero el conservador de Edward Heath y mas adelante el del laborista James Callaghan, estaban constantemente en situación de crisis, como consecuència de las huelgas y movilizaciones, de las Unions, los sindicatos ingleses, que con su gran implantación e importante afiliación en el mundo obrero, condicionaban la labor política de los gobiernos del momento.
Fué en el curso de uno de mis últimos paseos en Regents, en el que una de mis interlocutoras, se me mostro radiante y a la vez optimista, respectoi al futuro del Reino Unido, el dia anterior, y en el curso de la habitual partida de bridge, que todos los jueves compartia con sus amigas en el club de su barrio, habia sido informada, de que por primera vez en su país, una mujer estaba siendo llamada a liderar la política inglesa, Mrs. Margareth Thatcher, era su nombre, militaba en el Partido Conservadory era persona de gran firmeza en sus decisiones y que dificilmente renunciaba al cumplimiento de sus objetivos.
Efectivamente, y ya de regreso en Barcelona, me llegó la noticia de que Mrs. Thatcher, habia llegado a la Presidéncia del Gobierno Británico, era el año 1.979, y gobernó hasta el año 1.990, en uno de su primeros comunicados como jefe del gobierno, anunció que tendría que pasar toda una generación, antes de que los Sindicatos volvieses a condicionar la vida económica del país.
Mrs Thatcher, no promulgó ninguna ley que condicionase la actuación de los Sindicatos, ni empleó ninguna medida coharcitiva en contra de ellos, pero en 1.984 a la llegada de la huelga general que tuvo lugar como protesta por la reforma del sector minero, tomó una sola medida, les cerró a los Sindicatos la puerta del nº 10 de Downing Street.
Aquella huelga general fué larga y cruenta, en el curso de ella, dos huelguistas mataron a un taxista y fueron porteriormnente condenados a cadena perpétua, al final los Sindicatos tuvieron que ceder y abandonar sus posicionamientos, la reforma del sector minero siguió, hasta que el gobierno dió total cumplimiento a su proyecto, hasta el momento presente, nunca mas el Reino Unido ha vuelto ha sufrir ningún estallido social, que alterase, el normal desarrollo, de las relaciones entre obreros, empresas y gobierno.
Los Sindicatos españoles han de pensar, que no siempre encontrarán un gobierno como el del actual presidente Sr. Rodriguez Zapatero, que puede llegar un día, en el cual si persisten, en su actitud de cerrar el paso taxativamente, a las politicas laborales del gobierno, se pueden encontrar ante la dificil situación de que se les cierre la puerta de la Moncloa, y dado que por el momento, su afiliación y en consecuénciua su representatividad, nos es comparable a la de las Unions inglesas, no creo que llegar a este punto les pueda resultar conveniente.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
martes, 9 de febrero de 2010
INSTITUCIONES A LA CARTA
Recuerdo, que en mis años mas jóvenes, y como estudiante de una prestigiosa escuela de negocios de Barcelona, se me decia, que la Empresa mejor organizada del mundo, era la Iglesia Catòlica, ignoro si en la actualidad habran cambiado los criterios, pero lo que si es cierto, es que el momento que vive la Iglesia en el mundo occidental, te lleva a buscar razones que den respuesta al porqué de la actual situación.
La Iglesia Católica, tiene en su seno, y dentro de sus órganos de maxima responsabilidad, empezando por el Santo Padre, a grandes teólogos, estudiosos de la Religión y en consecuéncia buenos conocedores, de cual es el momento que vive la Iglesis y de cuales son las directrices que habria que seguir, para dar el impulso que la comunidad católioca necesita en la actualidad.
Es evidente que entre nosotros, en todo el mundo occidental, la Iglesia Católica está en declive, f altan vocaciones, y cada vez hay menos fieles practicantes, que frecuenten nuestras iglesias, pero también es cierto, que en otras zonas del planeta, Asia, Africa, America Latina, la Iglesia católica vive su mejor momento, llevando el Evangelio a las zonas mas recónditas de estos continentes, con cada vez mas vocaciones y mas feligreses que propagan la Fe.
A la vista de lo dicho anteriormente, es evidente que en el seno de la Iglesia Católica, hay un error que sus pensadores no han querido cometer, hacer una Iglesia a la carta, una Iglesia para Europa, una Iglesia para Asia y así sucesivamente, la Iglesia Católica es simplemente lo que es, la misma para todos, y la palbra de Dios que nos hace llegar, también es la misma para todos.
La realidad social que viven los diferentes pueblos del planeta, puede cambiar, la perdida de unos valores y la conquista de otros nuevos, también depende del momento en que se vive, pero la Iglesia, pienso yo, como católico practicante, y sin ninguna pretensión de estar en poder de la verdad, muy acertadamente ha decidido seguir ahí, en el lugar de siempre, dando refugio y amparo a los que todavia siguen creyendo en su mensaje.
Y sirva todo lo dicho como ejemplo, a otras Instituciones y en concreto a la Unión Europea, que si, ha aceptado una Europa a la carta, unos paises dentro de la zona Euro, y otros como el Reino Unido, que no quieren adoptar la moneda unica, sus razones tendran, pero yo diria, que si se quiere estar integrado en la Europa Unida, ha de ser aceptándola como es, con todas sus ventajas y todos sus inconvenientes,personalmente pienso que en la Europa actual, son mas las ventajas que los inconvenientes.
Consecuéncia importante de lo dicho anteriormente, es que dada la confrontación existente en el Reino Unido, entre los defensores del Euro y sus detractores, estos aprovechan la mas minima situación de crisis de la moneda Europea, para desprestigiarla, lo cual puede ocasionar situaciones de desequilibrio, en los mercados de valores, como así sucede en el momento presente, y que tanto esta afectando a nuestro país en concreto.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
La Iglesia Católica, tiene en su seno, y dentro de sus órganos de maxima responsabilidad, empezando por el Santo Padre, a grandes teólogos, estudiosos de la Religión y en consecuéncia buenos conocedores, de cual es el momento que vive la Iglesis y de cuales son las directrices que habria que seguir, para dar el impulso que la comunidad católioca necesita en la actualidad.
Es evidente que entre nosotros, en todo el mundo occidental, la Iglesia Católica está en declive, f altan vocaciones, y cada vez hay menos fieles practicantes, que frecuenten nuestras iglesias, pero también es cierto, que en otras zonas del planeta, Asia, Africa, America Latina, la Iglesia católica vive su mejor momento, llevando el Evangelio a las zonas mas recónditas de estos continentes, con cada vez mas vocaciones y mas feligreses que propagan la Fe.
A la vista de lo dicho anteriormente, es evidente que en el seno de la Iglesia Católica, hay un error que sus pensadores no han querido cometer, hacer una Iglesia a la carta, una Iglesia para Europa, una Iglesia para Asia y así sucesivamente, la Iglesia Católica es simplemente lo que es, la misma para todos, y la palbra de Dios que nos hace llegar, también es la misma para todos.
La realidad social que viven los diferentes pueblos del planeta, puede cambiar, la perdida de unos valores y la conquista de otros nuevos, también depende del momento en que se vive, pero la Iglesia, pienso yo, como católico practicante, y sin ninguna pretensión de estar en poder de la verdad, muy acertadamente ha decidido seguir ahí, en el lugar de siempre, dando refugio y amparo a los que todavia siguen creyendo en su mensaje.
Y sirva todo lo dicho como ejemplo, a otras Instituciones y en concreto a la Unión Europea, que si, ha aceptado una Europa a la carta, unos paises dentro de la zona Euro, y otros como el Reino Unido, que no quieren adoptar la moneda unica, sus razones tendran, pero yo diria, que si se quiere estar integrado en la Europa Unida, ha de ser aceptándola como es, con todas sus ventajas y todos sus inconvenientes,personalmente pienso que en la Europa actual, son mas las ventajas que los inconvenientes.
Consecuéncia importante de lo dicho anteriormente, es que dada la confrontación existente en el Reino Unido, entre los defensores del Euro y sus detractores, estos aprovechan la mas minima situación de crisis de la moneda Europea, para desprestigiarla, lo cual puede ocasionar situaciones de desequilibrio, en los mercados de valores, como así sucede en el momento presente, y que tanto esta afectando a nuestro país en concreto.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
sábado, 6 de febrero de 2010
CONFIANÇA I RESPECTE
Potser tots en som una mica responsables, i potser tambe es veritat, que ell mateix ha propiciat la manca de confiança i respecte, que en tots els ambits, especialment els politics i també els informatius, es mostre, en vers la persona del President del Govern Espanyol, Sr. Rodriguez Zapatero.
En primer lloc, hem de recordar, que el Sr. Rodriguez Zapatero, es el nostre President, escollit democraticament per tots nosaltres, i que per tant, en la mateixa mesura, que ens veiem en cor de cuestionar-lo, hauriem també d´analitzar, el nostre grau de responsabilitat, en el moment d´anar a votar, i sobretot, si varem prestar prou atenció, als continguts dels programes que presentaven els partits, essencials indicadors, de quins seran els objectius del govern, durant el curs dels seus quatre anys de mandat.
Les últimes resolucions del govern, tendents a donar impuls, a una reforma laboral, apareixen tart, però benvinguts siguin, si es que marquen una pauta a seguir, en las negociacions entre Sindicats i Patronal, sembla ser que així es.
Després de coneixer, les primeres mesures presentades, per donar futur al sistema de les pensions públiques, es de lamentar que els Sindicats, abans de començar a negociar, ja anunciin movilitzacions, no es una mesura gaire assenyada, si tenim present, que aquest govern, fins el moment present, i parlant del tema laboral, ha deixat tota l´iniciativa, als criteris sindicals.
En el curs de la setmana passada, el FMI ha fet públiques, les seves previsions econòmiques, per els dos propers anys, el fet de que acabat l´any 2.010, Espanya a diferència de la majoria d´Estats, veins de la zona Euro, encara estigui en recessió, amb una taxa negativa del 0.6%, a donat peu, a tots els analistes de dins i de fora, a dramatitzar una situació, que a tots preocupa, però que no es irreversible.
Ignoro les raons, però ningú a parlat de que d´acord amb les previsions del FMI, en el curs d´un any del 2.010 al 2.011, passarem d´un 0.6% negatiu a un 0.9% positiu, es a dir, que en el curs d´aquest any, tindrem un creixement del 1.5%, tres vegadas superior, al que tindran els nostres veins, i el doble de l´estimat, per al conjunt de la zona Euro, aquest podri ser un fet puntual sense importància, si no sabessim que històricament, quan la situació es normalitza, i torna la bonança econòmica, Espanya, sempre creix molt per sobre, dels nostres socis europeus.
Les dades anteriors, no son producte de una casualitat, en economía, no passa res per casualitat, el que simplement passa, es que Espanya, encara te un potencial de creixement superior al de la resta d´Estats que ens envolten, a Espanya encara hi ha molts cotxes per vendre, i molts habitatges per edificar, i donat que només som quaranta mil.lions d´habitants, encara hi ha lloc, perque fins i tot arribi gent de fora, si es que tenim feina per ells.
Mantinguem el respecte per les nostres Institucions i els seus governants, ben aviat arribaran temps millors, el que es essencial, es seguir prenent les mesures, que el país necessita, s´ha començat tart, però benvingudes siguin.
Josep Mª Carbonell i Vilaró.
En primer lloc, hem de recordar, que el Sr. Rodriguez Zapatero, es el nostre President, escollit democraticament per tots nosaltres, i que per tant, en la mateixa mesura, que ens veiem en cor de cuestionar-lo, hauriem també d´analitzar, el nostre grau de responsabilitat, en el moment d´anar a votar, i sobretot, si varem prestar prou atenció, als continguts dels programes que presentaven els partits, essencials indicadors, de quins seran els objectius del govern, durant el curs dels seus quatre anys de mandat.
Les últimes resolucions del govern, tendents a donar impuls, a una reforma laboral, apareixen tart, però benvinguts siguin, si es que marquen una pauta a seguir, en las negociacions entre Sindicats i Patronal, sembla ser que així es.
Després de coneixer, les primeres mesures presentades, per donar futur al sistema de les pensions públiques, es de lamentar que els Sindicats, abans de començar a negociar, ja anunciin movilitzacions, no es una mesura gaire assenyada, si tenim present, que aquest govern, fins el moment present, i parlant del tema laboral, ha deixat tota l´iniciativa, als criteris sindicals.
En el curs de la setmana passada, el FMI ha fet públiques, les seves previsions econòmiques, per els dos propers anys, el fet de que acabat l´any 2.010, Espanya a diferència de la majoria d´Estats, veins de la zona Euro, encara estigui en recessió, amb una taxa negativa del 0.6%, a donat peu, a tots els analistes de dins i de fora, a dramatitzar una situació, que a tots preocupa, però que no es irreversible.
Ignoro les raons, però ningú a parlat de que d´acord amb les previsions del FMI, en el curs d´un any del 2.010 al 2.011, passarem d´un 0.6% negatiu a un 0.9% positiu, es a dir, que en el curs d´aquest any, tindrem un creixement del 1.5%, tres vegadas superior, al que tindran els nostres veins, i el doble de l´estimat, per al conjunt de la zona Euro, aquest podri ser un fet puntual sense importància, si no sabessim que històricament, quan la situació es normalitza, i torna la bonança econòmica, Espanya, sempre creix molt per sobre, dels nostres socis europeus.
Les dades anteriors, no son producte de una casualitat, en economía, no passa res per casualitat, el que simplement passa, es que Espanya, encara te un potencial de creixement superior al de la resta d´Estats que ens envolten, a Espanya encara hi ha molts cotxes per vendre, i molts habitatges per edificar, i donat que només som quaranta mil.lions d´habitants, encara hi ha lloc, perque fins i tot arribi gent de fora, si es que tenim feina per ells.
Mantinguem el respecte per les nostres Institucions i els seus governants, ben aviat arribaran temps millors, el que es essencial, es seguir prenent les mesures, que el país necessita, s´ha començat tart, però benvingudes siguin.
Josep Mª Carbonell i Vilaró.
jueves, 28 de enero de 2010
TORNAR A COMENÇAR
Es evident, que la present crisi econòmica, ens ha colpejat fort, i encara no sabem, ni com, ni quan, ens en sortirem, però si algun profit en podem treure, es el de que ens a fet tocar de peus a terra, i ens ha fet ser conscients, dels deures que tenim pendents de fer, i de quina es la realitat del país on vivim.
En el curs d´aquests darrers trenta anys, els canvis que la nostra societat ha experimentat, han estat profunds, la innovació tecnològica, la globalització de l´economía, l´aparicio de les noves economies emergents, han fet que, els plantejaments inicials, del nostre transit politic, desde la dictadura, fins a la democràcia, necessitin un profund estudi, que apart de contemplar els canvis experimentats, faci front a tots els temes , que en aquells moments tan fragils de la transició, per la seva complexitat, varen quedar, diguem que aparcats, a la espera de trobar un moment mes adient per poder afrontar-los.
En moments com els que estem vivint, en el que contemplem impavids, com estan en perill, el nostre teixit industrial, l´Estat del benestar, la familia pilar basic per a qualsevol societat, no podem deixar-nos arrossegar, per l´inercia dels fets, ni esperar que aquesta mateixa inercia, ens impulsi a millorar la present situació. Hem de ser valents, agafar un altre vegada ben fort i ben alta, la torxa de l´iniciativa, de l´ilusió, de la confiança en les nostres forces, i tots plegats començar de nou.
Quan parlo de començar de nou, pregunto si no seria una bona pensada, oblidar-nos d´una vegada, d´aquest nou Estatut d´Autonomía, en mala hora presentat, que no dona satisfacció real a les aspiracions del catalanisme, que va ser aprobat en un referendum amb molt baixa participació ciutadana, i que per altra banda estem comprobant, que no complirà el objectiu inicial, de ser un nou marc de relacions entre Catalunya i l´Estat Espanyol.
Cal una profunda revisió de l´Estat de les Autonomíes, un nou marc de relacions laborals, un pla energetic nacional,, un nou pla hidrologic, un sistema de finançament definitiu que doni satisfacció a tothom, sense privilegis per dingú, una no va llei d´extrangeria que ompli els vuits que encara ocasionen tensions inclús entre les diferents Administracions.
En definitiva els catalans jo diria que neçessitem fins i tot un canvi de model de vida, que contempli, llevar-se a un hora diferent, anar a dormir també a un hora diferent, menjar en horaris diferents, canviar els nostres habits de consum i de compra, i els nostres moments de lleure.
No voldria mostrar-me reiteratiu, però per dur a terme tot aquest procés, cal un nou pacte d´Estat, o un nou Pactre de la Moncloa, no importa el nom, convocat de manera urgent, i aixís poder aprofitar, aquests darrers anys de la present llegislatura, per deixar a tot el país en condicions, de fer front al repte post-crisi. que ben aviat arribarà.
En el curs d´aquests darrers trenta anys, els canvis que la nostra societat ha experimentat, han estat profunds, la innovació tecnològica, la globalització de l´economía, l´aparicio de les noves economies emergents, han fet que, els plantejaments inicials, del nostre transit politic, desde la dictadura, fins a la democràcia, necessitin un profund estudi, que apart de contemplar els canvis experimentats, faci front a tots els temes , que en aquells moments tan fragils de la transició, per la seva complexitat, varen quedar, diguem que aparcats, a la espera de trobar un moment mes adient per poder afrontar-los.
En moments com els que estem vivint, en el que contemplem impavids, com estan en perill, el nostre teixit industrial, l´Estat del benestar, la familia pilar basic per a qualsevol societat, no podem deixar-nos arrossegar, per l´inercia dels fets, ni esperar que aquesta mateixa inercia, ens impulsi a millorar la present situació. Hem de ser valents, agafar un altre vegada ben fort i ben alta, la torxa de l´iniciativa, de l´ilusió, de la confiança en les nostres forces, i tots plegats començar de nou.
Quan parlo de començar de nou, pregunto si no seria una bona pensada, oblidar-nos d´una vegada, d´aquest nou Estatut d´Autonomía, en mala hora presentat, que no dona satisfacció real a les aspiracions del catalanisme, que va ser aprobat en un referendum amb molt baixa participació ciutadana, i que per altra banda estem comprobant, que no complirà el objectiu inicial, de ser un nou marc de relacions entre Catalunya i l´Estat Espanyol.
Cal una profunda revisió de l´Estat de les Autonomíes, un nou marc de relacions laborals, un pla energetic nacional,, un nou pla hidrologic, un sistema de finançament definitiu que doni satisfacció a tothom, sense privilegis per dingú, una no va llei d´extrangeria que ompli els vuits que encara ocasionen tensions inclús entre les diferents Administracions.
En definitiva els catalans jo diria que neçessitem fins i tot un canvi de model de vida, que contempli, llevar-se a un hora diferent, anar a dormir també a un hora diferent, menjar en horaris diferents, canviar els nostres habits de consum i de compra, i els nostres moments de lleure.
No voldria mostrar-me reiteratiu, però per dur a terme tot aquest procés, cal un nou pacte d´Estat, o un nou Pactre de la Moncloa, no importa el nom, convocat de manera urgent, i aixís poder aprofitar, aquests darrers anys de la present llegislatura, per deixar a tot el país en condicions, de fer front al repte post-crisi. que ben aviat arribarà.
jueves, 21 de enero de 2010
NATIONAL PRAYER BREAKFAST
El fet de que el President dels Estats Units, hagi convidat al President Rodriguez Zapatero, a participar en aquest acte religiós, acte, que amb el transcurs dels anys ha esdevingut institucional, es realment una sorpresa que genera un grapat d´interrogants.
Hem tingut ocasió de llegir algun comentari, fent esment a la incipient amistad nascuda entre ambdos presidents, hi ha comentaristes que pensen, que aquest detall dels Estats Units, podria ser un acte de desgreuge, com a resposta als comentaris, que alguns mitjans internacionals, han dedicat, a la política econòmica desenvolupada per el govern que encapçala el Sr. Rodriguez Zapatero, que posaven al efecte en entredit, els propers sis mesos de Presidència Europea que a Espanya li pertoca afrontar.
Es evident que el President Obama, ha obviat el laicisme del seu convidat, tots compartim amb ell la certesa, de que com a reconeixement a la invitació, també a fi i efecte d´assegurar unes futures bones relacions amb els Estats Units, i perque no dir-ho, per tenir les portes obertes de qualsevol Universitat de prestigi, on poder donar un parell de conferències al mes, un cop acabada la seva etapa com a President del Govern Español, el Sr. Rodriguez Zapatero es veurá capaç a a Washington de resar fins i tot el "Crec en un Deu".
Per altyre banda el que això escriu, sempre ha estat reticent, a l´hora d´acceptar, amistats d´aquestes que es generen en quatre dies, sobretot, quan i amb relació a lo parlat, encara tenim present, la rfec ent i estreta amistad, que el Sr. Aznar va mantenir amb el seu homoleg Sr. Bush, de trist record per tots nosaltres.
Potser si que malfio en excés, però espero i desitjo, que l´invitació del President Obama, no tingui res que veure, amb el nombre de presoners de Guantánamo, que molt aviat faran cap a les nostres presons, de la mateixa manera que espero, que el compromís militar Espanyol, a l´Afganistan i al Orient Mitjà, no assoleixi nivells desproporcionats, perque de ser aquestes les raons, que ens porten a resar a Washington, valdria mes resar cada dia de bon matí, un " Pare Nostre" sota els porxos de la Moncloa.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Hem tingut ocasió de llegir algun comentari, fent esment a la incipient amistad nascuda entre ambdos presidents, hi ha comentaristes que pensen, que aquest detall dels Estats Units, podria ser un acte de desgreuge, com a resposta als comentaris, que alguns mitjans internacionals, han dedicat, a la política econòmica desenvolupada per el govern que encapçala el Sr. Rodriguez Zapatero, que posaven al efecte en entredit, els propers sis mesos de Presidència Europea que a Espanya li pertoca afrontar.
Es evident que el President Obama, ha obviat el laicisme del seu convidat, tots compartim amb ell la certesa, de que com a reconeixement a la invitació, també a fi i efecte d´assegurar unes futures bones relacions amb els Estats Units, i perque no dir-ho, per tenir les portes obertes de qualsevol Universitat de prestigi, on poder donar un parell de conferències al mes, un cop acabada la seva etapa com a President del Govern Español, el Sr. Rodriguez Zapatero es veurá capaç a a Washington de resar fins i tot el "Crec en un Deu".
Per altyre banda el que això escriu, sempre ha estat reticent, a l´hora d´acceptar, amistats d´aquestes que es generen en quatre dies, sobretot, quan i amb relació a lo parlat, encara tenim present, la rfec ent i estreta amistad, que el Sr. Aznar va mantenir amb el seu homoleg Sr. Bush, de trist record per tots nosaltres.
Potser si que malfio en excés, però espero i desitjo, que l´invitació del President Obama, no tingui res que veure, amb el nombre de presoners de Guantánamo, que molt aviat faran cap a les nostres presons, de la mateixa manera que espero, que el compromís militar Espanyol, a l´Afganistan i al Orient Mitjà, no assoleixi nivells desproporcionats, perque de ser aquestes les raons, que ens porten a resar a Washington, valdria mes resar cada dia de bon matí, un " Pare Nostre" sota els porxos de la Moncloa.
Josep Mª Carbonell i Vilaró
Suscribirse a:
Entradas (Atom)