EL SAC DELS COPS

Es ben sabut que de molts anys enrere, hi ha un fet que s´esdevé a totes les families que regenten una empresa, un negoci, o altre activitat econòmica de caracter familiar. sempre o en la majoria dels casos, hi ha un dels germans, que per edat, per vocació o pel fet de coneixer en profunditat l´activitat en questió, es fa responsable del bon funcionament del negoci familiar.Aquest germà es a qui pertoca pendre lesw decisions, aceptar totes les responsabilitats, treballar de sol a sol, i moltes vegades, perqué les coses vagin rutllant, fins i tot si fa falta fer-ho, posar-hi centims de la seva butxaca.

Al cap de l´any, si els resultats han estat satisfactoris, de reconeixements o gratificacions no en reb gaires, sembla que simplement a fet el que tenia que fer, ell tampoc en demana cap de gratificació, perque tot el que ha fet ho ha fet de gust,per la satisfacció personal de mantenir viva l´institució familiar.

Però si malauradament les coses no van com ell voldria, no per falta de dedicació, ni per desconeixement de les seves funcions, sino perque moltes vegades, les circumstàncies econòmiques o del mercat, no ajuden a obtenir els resultats desitjats, en aquest cas, es ell, i només ell, "el sac de tots els cops", d´ajuts no en reb gaires, al contrari només retrets i manca de comprensió, per part de la resta de la família.

Moltes vegades pensant en aquest fet, arribo a la conclusió, de que aquí a España, a nosaltres els catalans, de sempre ens ha correspos, fver aquest paper del "sac dels cops", fins ara aquest rol de germá treballador, responsable, que pensa sobretot en el bon funcionament dels interesos familiars, l´hem fet de gusts i fins i tot jo diria que satisfactoriament. Darrerament, l´actitut que la resta d´España ens ha mostrat, ha fet que entressi9m en uns moments de desanim, moments que per descomptat hem de saber superar, i consequentment seguir tirant del carro, penso que els catalans si ens hem de sentir satisfets, no podem deixar de representar el paper que ens ha tocat du a terme, dins d´aquesta España dels nostres pecats.

Era l´any 1.993, temps de profunda crisi, en la meva opinió, mes profunda fins i tot que la que estem vivint en el moment present.El President Pujol, arriba a una reunió interna de Convergència, amb aires de preocupació, la crisi, tensions en el propi partit, hi ha dirigents que mostren diferents criteris a l´hora de fer front al momenmt politic, hi ha partidaris d´integrar-se en el govern socialista de Madrid, el President Pujol en aquells moments i sempre ha estat així, es mostraba reticent a aprofundir en excés els lligams amb el govern central. Eren evidentment per tot lo dit, moments de preocupació i de incertesa.

Un militant asistent a la reunió, va demanar la paraula, i després de fer arribar la seva manera de veure les coses, amb veu pausada, profunda i mirant-lo als ulls, li va dir al President,-President, fes-te carreg de que tot això només ho podem arreglar nosaltres-

El president per primera vegada en el curs d´aquella reunió, va fer mitja rialla, va contestar que la seva intenció era votar a favor de l´investidura del Sr. Gonzalez i que esperariem a veure com anaven les coses. CIU no va entrar al govern, però la seva col.laboració amb el govern central, va sentar les bases i va ser l´inici, dels darrers quinze anys de prosperitat.

En el moment present, si aquell militant, estigués en condicions de tornar a demanar la paraula, estic segur que li diria al President de Convergència.-Artur, desenganyat, això només ho podem arreglar nosaltres-

Josep Mª Carbonell i Vilaró