martes, 29 de marzo de 2011

¿LLUM O FOSCOR?

En el poble del que jo soc originari i on encara hi passo molts caps de setmana i fins i tot les vacances, hi viu una veïna, una senyora ja de edat avançada, nascuda als inicis del passat segle XX, que ja en aquella època va rebre una bona formació, fins el punt de que resulta agradable llegí els articles que escriu doncs ho fa molt be.Quan arriba la Festa Major del poble, la primera cosa que faig al rebre el programa de festes, es llegir l´article que cada any escriu la Sra. Conxita.
Un parell o tres anys enrere i tot coincidint amb l´instal.lació del primer parc de molins eolics, la Sra. Conxita recordaba a través del seu article, els moments inolvidables que sent ella encara molt joveneta, va viure quan al poble hi va arribar la llum, poc temps abans i en el curs d´una campanya electoral, el poble va ser visitat per un politic, el Diputat Cirera, el qual es va comprometre, en cas de guanyá les eleccions a fer arribar la llum al poble.
El Diputat Cirera sembla ser que va resultar guanyador i complidor amb el seu compromís, va du a terme el projecte de fer arribar la xarxa elèctrica fins el poble.
Cal haber viscut un moment com aquell, quan es va passar de les espelmes, de les llums de carbur, del braser, a tenir llum i escalf electrics, per poder-se fer carreg de lo que va representar aquest fet per tota la gent del poble.
 Avui en dia i en el curs del intens debat energetic que estem vivint, hi ha moviments ecologistes que rebutgen per una raó o altre, qualsevol sortida, que permeti seguir creixent i avançant. Per una banda el carbó, els hidrocarburs i tots els seus derivats, representen un perillos increment de les tases de CO2, que tenen molt que veure amb el forat de la capa d´ozó i per tant amb el preocupant canvi climatic. En segon lloc l´energia nuclear, la veuen perillosa per els perills de contaminació radioactiva que podrien esdevenir en cas d´un accident en una central, en tercer lloc la proliferació de parcs amb molins generadors d´energia eòlica, malmeten el paissatge i el medi ambiental amb els que estrem acostumats a viure.
Potser pot semblar exigerat encapçalar l ´article fent la pregunta ¿llum o foscor? però pot haber arribat el moment de questionar-nos, si volem seguir gaudint dels aires acondicionats, de lñes calefaccions, dels aparells informatics, audiovisuals, etc
 Jo particularment, he estat sempre partidari de l´energia nuclear, minim risc de contaminació, no altera el paissatge ni el medi ambient i no ens faria sentir-nos sempre dependents d´altres fonts d´energia en perill d´extinció. Però el que si cal, es ser valents i contestar la pregunta, ¿endevant o enrere? ¿llum o foscor?. La Sra Conxita en els darrers anys que li poguin quedar de vida, vol seguir veient la llum, com mes llum millor.

 Josep Mª Carbonell i Vilaró

jueves, 17 de marzo de 2011

COLABORACION INSTITUCIONAL

En mas de una ocasión y a través de estos artículos que periodicamente publico en mi blog pèrsonal, he mencionado, lo provechosa que para el conjunto de todo el país fué la colaboración que en su momento se produjo, entre los Gobiernos del Presidente Pujol desde Catalunya, con el Gobiernodel Presidente Aznar.

Una vez cumplimentados los llamados Pactos del Majestic, y ya entrados en la segunda legislatura, en la que el Gobierno Popular disponia de mayoria absoluta en el Congreso de los Diputados, la colaboración siguió dando sus frutos, el Presidente Aznar sabia escuchar y así, se atendian las aportaciones qye desde Catalunya y desde el Gobierno de la Generalitat, se hacian en materia económica, familiar, laboral, etc.

Eran aquellos, tiempos de bonanza económica, y en todo el Estado, pero especialmente en zonas manufactureras comoi Catalunya, se hacia dificil encontrar mano de obra.

El Partido Popular no era en exceso partidario de facilitar la entrada de personal extranjero que cubriese las necesidades del momento, y fué desde aquí, desde Catalunya, desde donde se insistió en el aspecto de que habiendo trabajo, actividad y delante de la pèrpectiva de crecer y generar riqueza, se hacia necesario facilitar el acceso de trabajadores de otros paises.

Finalmente llegaron las facilidades, pero probablemente y viendo las cosas desde el momento presente, con un exceso de persimibilidad y sin demasiado control, en la concesión de permisos de trabajo y acreditaciones a todo el personal que llegaba..

Dicho lo anterior, en su momento ya se constató que la decisión habia sido oportuna, y de ahí, los superavits en la Seguridad Social y de todas las cuentas del Estado, generando al efecto unas tasas de crecimiento que duplicaban las de los paises de nuestro entorno.

Insisto en el aspecto de que probablemente, falto la implantación de mecanismos que cubriesen la posibilidad de regular la permanencia en nuestro país de la inmigración llegada, de acuerdo con la fluctuación en las necesidades de mano de obra.

Probablemente y de haber previsto la llegada de una situación de crisis como la que estamos viviendo, se hubiese controlado todo el proceso desde una perspectiva mas conservadora, pero la realidad es que en la actualidad, ya n o podemos volver al punto de partida, en el que la mano de obra extranjera, prestó a nuestro país un encomiable servicio.

No es lícito afrontar una campaña electoral,basada en questionarse la necesidad o no de la inmigración, este ha sido un proceso irreversible, los que llegaron, siguen ahí, trabajando o tratando como ocurre en general, de encontrar un puesto de trabajo y en consequència, tienen y deben tener, el mismo trato que el resto de ciudadanos.

Otra cosa, es el tema de la seguridad y de la delincuencia, esta ya es una problemática que depende de las Fuerzas de Seguridad, de la Justicia y de las Leyes a través de las cuales nuestro país se rige y que probablemente deberian ser revisadas.

Una campaña electoral, hay que afrontarla, huyendo de temas fáciles, electoralistas en exceso, en un momento con tasas de paro tan importantes como las que estamos sufriendo, lo fácil es proclamar y defender que hay un exceso de inmigración, que limita los derechos de los ciudadanos autoctonos, huyamos del discurso facil y seamos mas imaginativos, a la larga la ciudadania lo agradece.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

jueves, 10 de marzo de 2011

CAL SABER-HO FER

El passat dissabte, el Barça jugaba el seu partit de lliga en front el Saragossa, i com homenatge a la socia barcelonista, la directiva va convidar a un grapadet de senyores, soposo que totes elles amb el carnet de soci, a omplir exclusivament per a elles i sense la presència de cap representant del sexe masculí, la llotge del camp nou.

La iniciativa de la directiva com es habitual en aquests casos ha donat peu a tot tipus de comentaris, desde molta gent que pensa que ja ni ha pro d´omplir-se la boca parlantde la igualtat de la dona, de les quotes de participació a que tenen dret les dones en el mon politic, profesional, etc., de rendir tants homenatges al col.letiu femeni, fins i tot hi han els que pensen, que es contradictori qwue una directiva que fa tractes amb el govern de qatar, poble en el que les dones, com en tot el conjunt del mon islamic son menystingudes, després aquí a casa nostre rendeixi tribut al paper de la dona.

El que a mi personalment em crida mes l´atenció, es que en aquests homenatges sempre hi veus les mateixes cares, conselleres, alcaldeses, polítiques en general, rectores d´Universitat, periodistes, presentadores de televisió, totes elles personas que com a consequència de la seva vida profesional, de reconeixements, homenatges, invitacions etc. en reben tot sovint i sempre de manera ben merescuda perque tot s´ha de dir dingú els ha regalat res, però el que es evident es que ja estan avesades a rebre satisfaccions d´aquestes.

La pregunta es, ¿no tenien dret a veure el partit desde la llotge, qualsevol de les altres, quaranta mil socies que te el Barça, mestresses de casa, botigueres, venedores del mercat, enfermeres, perruqueres atc,, també son socies, ¿ no hagués estat mes correcte du a terme un sorteig on cap socia es podes sentir menystinguda.

Jo personalment, com que soc d´aquest colectiu de persones, que no som convidats mai enlloc, em mostro sempre sensible al devant d´aquestes manifestacions descriminatòries, si a qualsevol socia barcelonista, per posar un exemple a una mastressa de casa,la conviden a seure a la llotge, estatn l´il.lusió que li fa , que dificilment s´hagués parat a pensar, en les dones de Qatar, ni en la igualtat de la dona ni en els seus dret, segur que hagués corregut a viure dede aquell lloc de privilegi, uns moments per ella inolvidables.

Abans deia que jo soc dels que em trovo dins d´aquest col.lectiu de gent, que no som convidats mai enlloc, per posar un exemple, en els meus trenta anys de miliotància en un Partit politic, no he estat mai convidat al Palau de la Generalitat a celebrar el dia de Sant Jordi, aquesta es una festa on hi veus gent de tots els ambits socials, de tot l´espectre politic i llogicament molts militants del teu propi partit, i sempre m´he preguntat ¿perqué ells si i jo no?

Tinc un conegut que al devant de la pregunta anterior ¿ perqué ells si i jo no ?, semp`re te una resposta, que si voleu es fácil, pèrò que en certa menar fa pensar, perque potser es la clau de la questió, el meu conegut sempre diu, noi mira això es que "ho han sabut fer".

Com mes voltes li dono, mes penso que aquell conegut meu, te molta raó, en aquesta vida, cal procurar-se una bona formació personal, cal treballar, cal ser respectuós amb tota la gent que ens envolta, independenment de quina sigui la seva posició social i els seus origens, però després de tot això i sobre tot " cal saber-ho fer ".

Josep Mª Carbonell i Vilaró

domingo, 27 de febrero de 2011

THE SUN RISES BY THE EAST AND RAISES THE WEST

Era uns quants anys mes jove, quan en el meu proposit de millorar en lo posible el domini de l´idioma anglés, tres cops per setmana assistia als cursos programats en una escola de negocis barcelonina.

I va ser aixís, com el mestre que estaba al front d´aquell grup d´estudi, va posar a les meves mans, el llibre vermell de l´ideoleg i dirigent xinés Mao Tse Tung, l´intenció del mestre era fer-nos entendre, la diferencia entre dos verbs, un transitiu i l´altre intransitiu, per poder-los aplicar correctament en la nostre escritura, i per assolir aquest objectiu, que millor, qua analitzar la frase que encapçala aquest article, en la que el gran filosof, du a terme un joc de paraules, am dos verbs, que si be s´escriuen diferent, es pronuncien gairebé igual i tenen la meteixa traducció, això si, amb la diferencia de que un es transitiu i l´altre intransitiu.

A través de l´esmentada frase, el dirigent xinés tracta de traslladar-nos el seu sentiment de que la mes gran font de riquesa i valors neix a l´orient perqué finalment en tregui profit el mon occidental.

Si no hagués estat per seguir les directrius del meu professor, haig de reconeixer que dificilment mai per inciativa meva hagués overt el llibre vermell del Mao Tse Tung, però un cop començat, em vareig engrescar en la seva lectura, fins arribar a la conclusió de que per feixuc que sembla, sempre mereix la pena llegir l´obra genial d´un home també genial.

El llibre vermell es va publicar l´any 1.966, en aquella época, jo em preguntava de quina riquesa i de quins valors parlaba l´autor, la Xina era un país encara pobre, sense per el moment, masses bens materials que poder-nos fer arribar, vareig adivinar que parlava d´un altre mena de valors que tenien molt que veure amb la manera de ser, amb la manera d´entendre la vida, amb el respecte per la cultura mil.lenaria i tradicions que te el poble xinés.

Aquests darrers anys, tant a Barcelona, com a tot el conjunt de Catalunya, ha arrivat una gran onada de gent xinesa, no han arrivat cercant un lloc de treball, han arrivat per endegar i posar en funcionament, els seu negocis i les seves Empreses, a traves dels quals importen i distribueixen els seu productes, revitalitzant a la vegada zones del nostre entorn, que com a consequència de las dificultats presents, agraeixen tot tipus d´impuls com aquest.

Tre o quatre anys enrere jo encara treballava, i l´article que jo fabricava em va portar a desenvolupar una gran relació de negoci amb el colectiu xinés, i va ser aixís com, en la mesura que els vareig anar tractant, quan cada cop amb mes frecuència, em venia a la memoria el pensament del Mao Tse Tung, vareig anar entenent a quins valors es referia en el seu llibre.

Aquells valors dels que nosaltres es catalans ens fem posseidors, i que reclamem al nostre jovent que els mantingui vigents, la capacitat de treball, l´esforç, la feina ben feta, l´austeritat, el respecte per la familia i la gent gran, aquest valors el poble xinés els manté per sobre de tot lo demés, tots els que han deixat el seu poble per venir a treballar entre nosaltres, sont joves, no en venen de grans, i quan arriban als cinquanta anys, s´entornen al seu país, per envellir i morir a la seva terra, al costat dels seus avantpassats.

No son tan diferents a nosaltres els catalans, i tot i mantenint la nostre identitat, penso que no ens hauria de fer recansa, apropar-nos a la seva manera de ser i d´entendre la vida, que molt aviat els portaran a ser la nació mes poderosa del mon.

I es per tot lo dit, que hem de ser molt curosos quan parlem dels xinesos, no els fem enfadar, tenen molts valor per oferir-nos a nosaltres, als europeus, a tot el mon occidental, com deia el Sr. Mao Tse Tung, " The sun rises by the east and raises the west".

Josep Mª Carbonell i _Vilaró

sábado, 19 de febrero de 2011

MOVIMENT OKUPA

Tot sovint, passejant pels carrers de Barcelona, observes algún habitatge, frequentment es tracta de cases unifamiliars, les típiques plantes baixes, que encara es troven en els nuclis de molts barris barcelonins, amb les parets decorades, per cert i aixís s´ha de reconeixer, amb molt esforç i dedicació, per un grup de jovent que s´han fet seva aquella propietat, temporalment deshabitada per els seus propietaris.

Si segueixes amb la costum de passejar, no passará massa temps, fins que un dia comproves, que l´esmentat grup de jovent, devant l´intervenció de les forçes d´ordre public, s´han vist forçats a desallotjar l´habitatge en questió. Tot seguit els propietaris de l´inmoble, requereixen els serveis d´un paleta , a fi d´aixecar parets ben gruixudes i reforçades, que poguin barra el pas a través de totes les portes i finestres que tenien accés a l´habitatge.

A partir d´aquest moment, es poden donar dues situacions, la mes frequent, es que els propietaris devant l´experiència anterior, prenguin la decisió d´enderrocar la construcció i seguidament aixecar un bloc de pisos nous, si no ho fan aixís no seria d´extranyar, que el grup de jovent o si la voleu anomenar força d´okupació, torni a fer acte de presència amb martells, pics, pales i tota mena d´estris propis d´un bon enderrocador, i procedir aixís a restablir a través de portes i finestres l´accés a l´inmoble, que temps abans havien okupat i on havien residit fins que les forçes d´ordre public varen fer acte de presència.

Moviments de protesrta endegats per colectius de gent jove tota la vida s´han produit, i fins i tot en ocasions, han merescut la simpatia de molts sectors de la societat, sempre, això si, qie no traspassin els limits de la bona convivència amb la ciutadania en general i sempre també que no transgredeixin l´esperit i la raó de ser de la seva lluita.

Dit lo anterior, voldria esmentar un fet que pocs dies enrere em va sobtar, un xicot jove amb l´aparença habitual del colectiu okupa, sortia d´un dels inmobles okupats i al fer-ho, va tancar la porta de cop i seguidament la va acabar d´assegurar, tancant el pany amb dues voltes de clau.

D´inmediat vareig pensar, aquest noi te por de que algú li pogui entrar, si un dia mitjançánt la seva lluita assoleix l´objectiu final de poder disposar d´un habitatge digne per ell i la seva familia, en regim de propietat o de lloguer social, será d´aquells que pren mesures de seguretat i posa senyals d´alarma arreu de l´habitatge, penso que no hauria de ser aquest el model de comportament d´un okupa.

En ocasions quan et poses a escriure una cosa et porta a l´altre, i parlant del moviment okupa, penso que en el moment present, les seves activitats es poden veure molt condicionades per l´arribada d´un nou Conseller d´Interior, el Sr. Felip Puig, que dies passats ja va demostrar, no ser massa partidari de mirar cap a un altre banda, al devant de certes okupacions que poden representar una alteració de la vida ciutadana.

Coimprenc perfectament que el President Mas, entengués que el Sr. Puig era la persona mes adient per fer front a una resposabilitat tan delicada com la Conselleria d´Interior, on fa falta un dirigent amb molt de caracter, amb molta valentia, i amb molts anys de política a l´esquena.

Per lo que he llegit en el meu diari habitual, sembla ser que el Sr. Puig es va donar uns dies abans d´acceptar o no la proposta del President, es llogic perque acceptar, comportava el fet de que algú altre li okuparia el seu despatx del carrer Corsega, penso que va acceptar en la presa de la seva decisió, en primer lloc perque ell com he dit abans es el conseller d´Interior que el President necessitava i en segon lloc perqué ell ja sap, que els actuals okupants del seu despatx del carrer Corsega, no li tancarán la porta, ni li canviaran el pany, i sobretot no li aixecaran parets a les finestres, tot al contrari, si un dia i tingués que tornar a entrar, cosa que no sera d´extranyar perque encara es jove, estic segur que la finca la trovbaria mes aviat millorada que no pas amb desperfectes.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

viernes, 11 de febrero de 2011

SETENTA LARGOS AÑOS

Para situar en su correcto lugar la historia reciente de la vida económica del país, pienso yo que deberíamos remontarnos al tragico momento que representa el alzamiento de las tropas del General Franco en Julio de 1.936. Este hecho, no nos engañemos, se produce entre otras varias razones, porqué la vida socialdel país estaba francamente deteriorada, cuando hay nuena armonia social i bienestar entre todos los ciudadanos estos hechos dificilmente llegan a producirse.

La llegada al poder del General Franco, representa que en el curso de los siguientes cuarenta años y hasta el momento de su muerte, el peso de la economia del país, se deja en manos de la iniciativa privada, el desarrollo de la mayoria de actividades, educacion, sanidad,, industria, comercio y agricultura, quedan en manos insisto de emprendedores privados, que como es normal ponen como objetivo prioritario su bolsillo.

La realidad es que aún mirando por su bolsillo, la iniciativa privada, hace cosas, crea actividad, genera riqueza y consigue de esta manera que el conjunto del país pueda seguir su rumbo.Por otra parte y de siempre han habido ciudadanos que disfrutando de una buena posición económica y social, dedican sus esfuerzos a fomentar actividades de mecenazgo, en campos como la cultura, la educación, la sanidad y en otros en los que puedan contribuir a mejorar la vida de sus conciudadanos.

A la muerte del dictador, nos encontramos con un país, España, con grandes desigualdades, en el cual, las comunidades en las que se ha producido un mayor esfuerzo de la iniciativa privada,gozan de una mejor caildad de vida y un mayor progreso en comparación con otras comunidades que no haiéndose vistro favorecidas por este esfuerzo de la iniciativa privada, inician la nueva etapa desde una posición de retraso respecto a las otras.

En un Estado de Las Autonomias como el que en aquel momento se creó, las desigualdades existentes en cuanto a calidad de vida y bienestar, ocasionan un agravio comparativo que es obligado subsanar.

Los primeros gobiernos democráticos normalizan la vida del país, los españoles empezamos a pagar impuestos, con lo cual los gobiernos pueden empezar a redistribuir la riqueza generada, hacia las comunidades que mas necesitan de este impulso, a fin de que poco a poco nivelar el nivel de vida entre todos los españoles.

Trancurridos estos treinta años de democracia, hoy en dia contemplamos esta otra España que entre todos hemos construido, y francamente pienso que ya empieza a dar gusto verla, a nivel de educación, de sanidad, de infraestructuras, el progreso ha sido evidente, eliminándose al efecto las desigualdades existentes al inicio del periodo democrático.

Pienso a modo de resumen, que ya ha llegado el momento, de replantearnos todo el tema de transferencias entre comunidades, pienso que ya no ha lugar a hablar de la necesidad de un esfuerzo continuo de solidaridad, y excepto en casos excepcionales crear las condiciones para que todas las economias españolas, puedan desarrollar su vida económica, con la máxima colaboracion pero sin depender las unas de las otras.

Josep Mª Carbonell i Vilaró

martes, 25 de enero de 2011

GRANDE I LIBRE

Evidentemente, cuendo hablamos de España, estamos hablando de un país grande, tan grande como lo puedan ser Francia o Alemania por citar a dos paises cercanos, de nuestro entorno i en el ámbito de la Comunidad Europea.

Asimismo con la llegada de la democracia, España también se convierte en un país libre, donde sus ciudadanos, se pueden comportar y expresar de acuerdo con su manera de ser.

Tengo mis reservas en cuanto a que España pueda ser "UNA", siempre he creido my defendido que dentro del territorio español, trabajan y cohabitan mas de una unidad política, todas ellas con orígenes culturales diferentes, hablando lenguas diferentes y hasta con maneras de ser y habitos de comportamiento distintos.

Esta es la España que a la muerte del dictador, se encuentran los responsables polkíticvos de la transición, y dentro de esta situación se trata de concebir un nuevo modelo de Estado, que pueda iniciar una nueva etapa de progreso, dando además satisfacción a toda la ciudadania, que tantos años llevaba esperando este momento.

Desde la vertiente organizativa, si en aquellos momentos de incertidumbre, su Majestad el Rey y el Presidente del Gobierno Sr. Suarez, hubiesen puesto el proyecto en manos en manos de un grupo de expertos, gente avezada en la puesta en marcha y organización de grandes empresas y proyectos, seguro que su decisión habria sido la que posteriormente se tomó, dividir esta gran Empresa llamada España, en diferentes comunidades, trece, quince, diez y siete, no importa,porque esta es la manera de poder actuar con eficiencia, poniendo al frente de cada comunidad a personas conocedoras de su tierra, acercando la Administración al ciudadano, porqué asimismo es la manera de saber, donde se generan perdidas, donde se generan beneficios, donde es mas necesaria la inversión, donde hay mas capacidad de endeudamiento, etc.

Probablemente se escuchó la opinión de algun grupo de experto, pero en definitiva, esta fué la decisión que acertadamente se tomó y que en la actualidad sigue funcionando, después de treinta años de generar progreso y riqueza.

Por otra parte y desde la vertiente política, los conductores de la transición, eran conocedores de que tres comunidades españolas, desde antiguo reivindicavan la posibilidad de governarse autonomamente, y que de hecho ya habian disfrutado de su atonomía hasta que les fue suspendida como resultado de la nueva situación creada después de la guerra civil.
En conmsequéncia la gran decisión era si conceder Estatuto de Autonomía a solo tres comunidades o a toto el conjunto de ellas, se optó pien so yo que también acertadamente en la segunda opción, Autonomia para todas las comunidades, independientemente de que esta fuera su prioridad, o su anhelo dicho de otra manera.

Y así es como nace nuestro Estado de Las Autonomias, a partir de aquí, lo unico que se debia hacer, es saber governar el dia a dia, y en este aspecto pienso a modo de análisi personal, que lo que ha faltado, es que tanto la Administración Central, así como algunas comunidades tuviesen bien asumido lo que realmenre representa este nuevo modelo de Estado.

La Administración central tiene que asumir la tarea de controlar el buen funcionamiento de todas las Adminsitraciones, pero una vez transferidas las competencias, mantener una duplicidad adminstratriva, tiene un coste dificilmente asumible, francamente no acierto a comprender el papel que representan las Diputaciones en este nuevo organigrama.

Dejo para el final el tema de la financiación, las comunidades autónomas, todas deben irse haciendo a la idea de que por si solas han de saber levantar el vuelo, Catalunya, en el cumplimiento de su misión autonómica ya ha llegado al límite de sus fuerzas.

Josep Mª Carbonell i Vilaró